Finestra oberta. Casa per fer entre totes i tots. 1 d'octubre. 2 d'octubre. 3 d'octubre...

dilluns, 18 de setembre de 2017

Acròstic

Refarem els ponts
Enderrocats de la confiança 
Farem recular la fosca
Encendrem la nit. 
Revifarem la lluita
Escamparem la veu
Només amb els somriures
Defensarem el vot

Unides, valentes.
Morirà la por.

dijous, 24 d’agost de 2017

Disset, disset, disset.

Ha passat just quan dos núvols s'acostaven, molt amunt.
Just quan desparàvem la taula i escombràvem engrunes. 
Quan fèiem la migdiada, quan fèiem l'amor.
Ha passat just quan la filla petita estrenava sabates al carrer més alegre, el de més trànsit.
Quan el fill gran travessava el carrer.
Quan els avis compraven el gelat de nata per al nét petit. 

Passava cada dia, però era lluny, irreal, improbable. 
Passava just quan dos núvols s'acostaven, molt amunt.
Just quan desparaven la taula i escombraven engrunes.
Quan feien la migdiada, quan feien l'amor.
Passava just quan la filla petita estrenava sabates al carrer més alegre, el de més trànsit.
Quan el fill gran travessava el carrer. 
Quan els avis compraven el gelat de nata per al nét petit. 

Passava mentre les tanques escorxaven les mans.
Mentre les bombes queien.
Mentre les mares ploraven fills perduts.
Mentre els reis compraven armes.
Mentre els nens abandonaven les aules, si és que mai hi arribaven, si és que no morien abans de fred i de gana, de por.

dijous, 30 de març de 2017

FLORS DE SORRA


Per a  les mares perdudes

Neixen a les platges fetes presó i frontera. Estan fetes de llàgrimes passades i presents, salades com el mar inclement. Semblen petxines buides o vidres que l’aigua ha arrodonit, semblen cargols de mar o pedretes negres, però no: són llàgrimes que la sal i el temps han endurit per sempre més, estan fetes de dolors indescriptibles.

A vegades criden, quan és de nit, però ningú no les vol sentir. “Deu ser el vent”, diem. “Són gavines que criden”, pensem. “Són les orelles que m’eixorden”, mentim.

Les flors de sorra, tan dures, tenen pètals esborrifats de desmemòria que xiscla, tenen un pol·len tenaç  que les multiplica onades enllà i un pistil resistent, com un úter de records potser indestructibles.

Si és sorra entre els dits, les flors fereixen. Si és sorra de rellotge, el temps embogeix. Si és sorra a les sabates, els exilis recomencen. 

Però les flors de sorra, a vegades, tenen l’aparença d’una nevada a deshora i a deslloc, una estesa blanca a la platja que fa olor de llet perduda, de llet escassa de mares exhaustes, de llet agra de nadons morts. Llavors només callen, i és molt pitjor, perquè el silenci esborra la memòria, i recomencen les guerres televisades que semblen de mentida, els exilis amb maletes cada vegada més buides, els camins del mar amb barques impossibles que menen a les platges que són presó i frontera.

Potser ni ho sabem, però llavors ens neva pell endintre: els ulls se’ns van fent opacs, com pedres blanques a les conques balderes. El temps inclement ens rosega cor endins i acabem buidats, i morim d’indiferència amb cada nou exili i cada nou naufragi.

dimarts, 14 de març de 2017

SI MIRO ENRERE







Si miro enrere, cap al record de les dones d' Alpens que m’han precedit, sento una gran admiració i una profunda tendresa... i un punt de tristesa, també.

Parlo de les dones que treballaven a la fàbrica des dels tretze anys, que van veure morir la infantesa entre el soroll eixordador dels telers; de les que van cuinar i servir dinars a la fonda o van rentar muntanyes d’olles i plats  i després encara van anar a regar l’hort i a fer el sopar de casa. De les que van rentar cabassos de roba a l’aigua gèlida del safareig glaçat, de les que van estendre la roba blanca com una bandera de pau contra el cel molt blau i contra totes les batalles i les guerres, i la roba de coloraines com un arc de Sant Martí domèstic.

Parlo de les dones i les nenes que van carretejar infinites galledes d’aigua de la font a casa, o feixos de llenya menuda per encendre el foc. Parlo de les que van patir per poder posar a taula un plat de patates aixafades amb una rosta solitària. Parlo de les que van parir amb un dolor silenciós en la penombra de les cambres  i de les que hi van morir...

Parlo també, però, de les dones que malgrat tot cantaven: espellofant blat de moro, estenent la roba o rentant els plats; al voltant de la llar de foc o a l’hort de terra minsa i escassa o al carrer que escombraven curosament. Les dones cantaires van escriure sense llapis una història d’amors i de desamors; de petites mofes sobreenteses contra els poderosos que les oprimien i menystenien; van confegir melodies de tendresa per adormir les criatures i per plorar les penes amagades i ofegades molt endins del cor.

Parlo de les dones que van estimar i van ser estimades. De les que van estimar i van ser maltractades. De les que van estimar i van ser deixades de la mà de déu, amb criatures per fer créixer i una desesperança colgada molt endins del cor, com un terròs invisible de sang aglevada.

Parlo de les dones que van resar a un déu inclement i van encendre ciris d’angoixa i van confiar en una altra vida més plaent, perquè el dia a dia era massa devastador.

Parlo de les dones que no van poder aprendre de lletra i que per sempre més no van saber desxifrar les paraules escrites, o de les que van aprendre ben just a escriure el seu nom, o de les que van anar a estudi només dues o tres temporades i després van ser empeses sense remei a la fàbrica que esmicolava els somnis.

Parlo de les dones pageses i ramaderes, aïllades en masies solitàries i sotmeses a una jerarquia fèrria: el marit, el sogre, la sogra... que acomplien un ritual  esgotador de feines que començaven a l’alba i que no acabaven fins ben entrada la nit, quan les estrelles s’encenien una a una al vellut negre del cel, només per a elles.

Parlo de nenes que van haver d’anar a servir senyores capricioses, lluny de casa i del poble, a l’altra banda d’un món massa injust i massa petit. 

Parlo de les dones que, malgrat tot, van riure i van encomanar l’alegria de viure al seu voltant; que van fer créixer flors als terrats i als ampits de les finestres; que van criar pollets i ànecs i conills i van collir bolets i van fer créixer petites meravelles a l’hort: mongetes i ceba tendra, carbassons tendríssims i albergínies morades com la casulla de seda d’un bisbe.

Parlo d’històries no escrites, de vides que van tenir un lligam molt estret amb els boscos i el cel i les fonts; que van celebrar i maleir la neu i el glaç i el fang dels camins. D’històries que encara portem impreses a la pell, al cor, a les mans, a les cançons o als contes a la vora del foc, a les dites, a les paraules del Lluçanès tan nostres i, sovint, diferents.

Parlo d’històries i cançons explicades o cantades que han rodolat pel temps com còdols de riu, arrodonides i canviants...

Parlo de dones que van morir joves, potser nenes, i que van deixar un rastre d’olor de flors sense descloure a l’ampit de les finestres i als camps llaurats de les teulades, o de dones velles i sàvies que fins a darrera hora van mirar el món des de la sornegueria brillant d’uns ulls petits i enfonsats a la pell clivellada.

Parlo de la petita complicitat de ser de poble, que vol dir: sí, tenim el sol i el vent i les gelades. Tenim les solituds i les companyies i la petita certesa que cada dia es farà clar endins i enfora dels nostres ulls i per damunt de les muntanyes. Tenim la sort i les limitacions d'un poble petit, que ens empenyen a trobar feina carretera enllà però amb la certitud que tornarem als carrers petits on les converses passades i presents fan garlandes invisibles a tots els balcons, a les portes només ajustades.

Si miro enrera, cap al record de les dones que m’han precedit, sento una gran admiració i una profunda tendresa.

(Article complet publicat a Setembre el dia 7 de març de 2013)

dimarts, 24 de gener de 2017

LA DESOBEDIÈNCIA ENS MARCA EL CAMÍ




Divendres passat, 20 de gener de 2016, vaig assistir a una xerrada de la CUP de Vic: “Sobirania i exèrcit: cap a una societat desmilitaritzada” que em va semblar molt interessant.

És un tema que ara mateix no està de moda. Fa anys i panys de la lluita dels insubmisos i insubmises. Ara, per sort, els nostres joves no han de complir un servei militar obligatori que va causar angoixes, suïcidis, presó. 

He dit per sort? No, per lluita! Les lleis que ens afavoreixen a peu de carrer, les més bàsiques, s’han aconseguit sempre amb la insubmissió d’unes quantes, és a dir: amb la desobediència.

Ara caminem cap a una independència que algunes polítiques immobilistes volen sense adjectius i sense canvis. Amb retallades i privilegis, amb injustícies flagrants. Crec que, ara més que mai, hem de dir que volem la independència per canviar-ho tot: i dintre aquest tot també cal dir, alt i clar, que no volem exèrcits, ni policies amb bales de goma que buiden ulls i pistoles Taser potencialment letals. No volem demostracions policials a les escoles, Rambos armats que es fan l’heroi als ulls dels més petits.

Una de les coses que els ponents, Montserrat Aumatell i Jordi Muñoz van explicar durant l’acte a què faig referència va ser l’abast de la Moció 55/XI del Parlament de Catalunya, sobre ladesmilitarització de Catalunya, que es va aprovar el 14 de juliol de 2016 a instància de la Sra. Gabriela Serra, de la CUP. 

Crec que hi ha una gran desconeixença popular d’aquesta eina que tenim, i que diu coses tan contundents com aquestes:

“El Parlament de Catalunya insta el Govern a:

a)    Fer totes les accions necessàries davant del Ministeri de Defensa  (...) per a reclamar el traspàs a la Generalitat (...) del patrimoni militar de tipus immobiliari que es trobi en desús, per a destinar-lo a usos públics de caràcter civil.(...)
b)    Prohibir (...) els actes d’exaltació militar(...)
c)     Prohibir les maniobres militars en espais no estrictament militars (...)
d)    Desautoritzar la participació i la presència d’avions de combat en exhibicions aèries(...)
e)     Evitar la presència de l’exèrcit en qualsevol centre educatiu i de formació i evitar també que sigui present a espais educatius i promocionals (...)
f)       No concedir ajuts i no promoure activitats per part de l’Administració a la indústria militar a Catalunya (...)”

No sé quin recorregut jurídic farà d’aquesta moció aprovada una llei permanent. És clar, però, que ja pot servir de base a moltes mocions que es puguin aprovar als Ajuntaments arreu del país, per exemple. Perquè moltes discussions als plens municipals ja serien obsoletes  si un ens superior tal com el Parlament ha aprovat el que ha aprovat.

I és que una vegada més, com sempre, la insubmissió, és a dir, la desobediència, ens marca el camí.


divendres, 30 de desembre de 2016

Ens emportem el Joan de tornada



Tornar davant l'Audiència Nazi-onal de Madrid, el dia 28 de desembre de 2016, em provoca sentiments contradictoris. D'entrada, ràbia i impotència, la mateixa que sentia a la sala blindada on jutjaven Josep Musté i Joan Rocamora, amb una petició fiscal, aquell dia, de vuitanta anys de presó, si no m'equivoco. I d'això ja fa vint-i-cinc anys...

Durant el viatge, a l'autobús, no puc parar de pensar en el nostre Joan Coma en mans de la guàrdia in-civil, i se'm fa un nus al ventre i se m'encarcara, encara més, l'esquena. Només goso compartir aquesta por amb la veu petita, i em convencen que són uns altres temps i que no el tocaran. Que són ximples, però no tant.

Però, quan vas fent anys, els records pesen com una crosta impossible de desfer. Recordo les trucades als diputats d'Osona, quan el Pep Musté o el Ferran Ruiz estaven en mans de la guàrdia in-civil durant un trasllat. "No sabem on són. Dos o tres de dies de trasllat poden ser dos o tres dies de tortura. I hi ha la llei de fugues. Que no el trobem mort en una cuneta". I els diputats d'Osona trucaven al telèfon que els dèiem, intercedien.

Ara, l'ambient a l'autocar és festiu, malgrat tot. No he de trucar a cap diputat perquè les diputades són a dins, al seient del costat: l'Anna i l'Eulàlia de la CUP.  Som gent de totes les edats que compartim ràbia i força. Retrobo el Jesús de La Directa al cap de mil anys, retrobo gent que conec i estimo molt, gent que desconec, sobretot els joves, és clar. Tinc la companyia inestimable del meu germà petit, en Pei, que el fatídic 1992 era poc més que un nen, i de l'Helena, que té records de la presó de porta endins i no pas de porta enfora, com jo, i que m'explica coses que jo no havia sabut mai.

Però som moltes! Aquesta és una gran diferència. Quan arribem, davant l'Audiència ja hi ha gent, entre els quals l'alcaldessa de Vic, regidores, regidors, i me'n torno a felicitar, perquè el 1992 això era impensable. Arriba  David Fernández i ens abracem i recordo que ell ja hi era, fa mil anys, i que devia ser una criatura, també! El David sempre hi era, sempre hi és.

Però la diferència més gran és que ens emportem el Joan de tornada i no l'hem de deixar amb aquesta gent indigna. Em fa molt mal al cor veure'l amb les vambes sense cordons, al Joan.  El patiment de la incertesa d'aquests dies, del viatge en mans de l'enemic, es fan visibles als seus peus... En Benet Salellas, l'advocat fill del Sebastià Salellas que ho va ser del Pep Musté, està visiblement content i ens confessa que no acabava de veure clar que ens el puguéssim endur avui, el Joan.

Dos dies més tard, em consta que Joan Coma ja torna a ser al peu del canó. No sé si va tenir temps de comprar a Madrid el cotxet de joguina que va prometre al seu fill petit. Diria que no. Que hauran de fer la carta als reis de mentida.



divendres, 18 de novembre de 2016

VIC I BERGA, INSUBMISES




Joan, et vaig conèixer a peu de carrer. Eres el cuiner en una trobada de Capgirem Vic. Un arròs fantàstic, val a dir-ho. I, al cap dels dies, ens hem anat trobant de paella en paella, diríem, perquè no fa pas gaire que tornaves a fer de cuiner en un acte de Càrnies en lluita. T’ho vam demanar i vas dir que sí sense fer-te pregar ni poc ni gaire: érem una taula de vuitanta, que aviat és dit.

I aquesta és la mena de gent de qui em refio: dels qui, com tu,  són a les institucions però també  a les trinxeres. A l’ajuntament de Vic i als escorxadors. Els qui parlen quan cal i també callen i saben escoltar quan convé. 

Potser t’han triat des del Tribunal d’Ordre Públic de Madrid per escarmentar la gent que, com tu, som a peu a carrer. Potser esperaven que series un esquer fàcil. Però no saben pas prou amb qui s’han topat: perquè la lluita que representes s’ha construït des de la base, no té els peus de fang sinó la força del convenciment.

T’ha denunciat el feixisme de Vic, que es diu Anglada però té la complicitat culpable de molts d’altres. Els anirem encerclant i aïllant amb la força de la raó i del respecte.

Perquè si tu fas la paella, Joan, nosaltres farem la truita amb tu. Trencarem l’ou de la bèstia, del racisme. Farem una ciutat nova i un país nou, des de la desobediència a les lleis injustes.

I  una alcaldessa de Berga és detinguda  fa poc, amb quasi nocturnitat i traïdoria, per desobediència a les lleis espanyoles. Desobediència que en Titot (el nostre, el referent) també ha compartit.

Jo inevitablement he de recordar que, fa gairebé trenta anys, a Berga es feia una acció insubmisa contra el servei militar.

El dia 1 de novembre de 1989 es va paralitzar una jura de bandera. Diversos membres dels col·lectius antimilitaristes d'Osona i de Berga van aconseguir interrompre la celebració, i van ser detinguts. L'acció, però, va aconseguir saltar a les notícies televisades d'aquell dia i va marcar un abans i un després en la lluita per l'abolició del servei militar.

Una vegada més, ara, gent d’Osona  i de Berga també marcaran un abans i un després en la lluita cap a una independència per canviar-ho tot.

Amb tu, Joan, Montse, Titot! Vic i Berga insubmises!

Amb el somriure, la revolta!