Els carrers seran sempre nostres!

dimarts, 17 d’octubre de 2017

És quan som




En aquests temps convulsos, no ens podem oblidar de respirar.

No oblidem l’herba sota els peus, les arrels dels arbres que no marxaran enlloc, les nostres arrels.

Respirem la tardor, malgrat tot, les fulles que cauen enmig de tanta lluita, feta i per fer encara: els colors de cada albada que neix només per als nostres ulls, la llum d’una estrella pretèrita que tampoc no marxarà enlloc.

Mirem-nos als ulls: érem només vianants distrets, ara som lluitadores còmplices.

No desertarem dels carrers: mans amb mans, cors amb cors. Empaperant parets. Inventant camins. Reclamant llibertats i deutes molt antics. Reclamant llibertats i greuges molt recents.

Ferides. Astorades. Incrèdules. Però no immòbils.

Obrim paraigües de lluita contra les nuvolades negres. Contra totes les desraons. Paraigües virolats com flors d’octubre. Paraigües de lluita per arrecerar-nos del plor. Per vèncer la por.

I no oblidem que hem d’obrir també finestres de llum a les fàbriques més sinistres i a les presons més recòndites i obscures, on les preses no tenen ni noms. Urgentment.

Que la prudència no ens faci traïdors. Que la por ens faci valents.

No ens oblidem de sentir l’aigua subterrània que corre, siguem dones d’aigua, siguem saurins.

Sentim el cor de la lava que ens gronxa, siguem planetes.

Sentim el cor del temps que ens abraça, siguem libèl·lules d’ales irisades,  petites, efímeres, però tossudes. Siguem demà, que deia un poeta. No oblidem. No oblidem. No oblidem.

Venim de la lluita d’ahir. Avui com ahir, obrirem presons.

En aquests temps convulsos, no ens podem oblidar de dormir, d’abraçar-nos. Farem l’amor i farem la guerra. Amb les paraules. Amb el cos. S’han acabat els clavells.

És quan dormo que hi veig clar, deia un altre poeta.

És quan estimo que puc dormir.

És quan lluito que respiro.

És quan ets tu que sóc jo.

És quan som.


Traducció al portuguès de Josep Iborra (de la primera versió):

É quando somos
Nestes tempos convulsos, no podemos nos esquecer de respirar.
No esquecemos o capim sob os pés, as raízes das árvores que não irão embora a lugar nenhum, as nossas raízes.
Respiremos o outono, as folhas que tombam no meio de tanta luta, as feitas e aquelas ainda por fazer: as cores de cada amanhecer que nascem apenas para nossos olhos, a luz duma estrela pretérita que também não irá embora para lugar nenhum.
Olhemos-nos aos olhos: éramos apenas caminhantes distraídos, agora somos cúmplices lutadores. Enchendo de cartazes os muros. Inventando caminhos. Cobrando liberdades e dívidas muito antigas.
Não esquecemos que também é preciso abrirmos janelas de luz nas usinas mais sinistras e nas cadeias mais recônditas e escuras, onde as prisioneiras sequer tem nome.Não esquecermos de sentir as águas subterrâneas que correm, sejamos buscadores de água.
Sintamos o coração da lava que nos balança, sejamos planetas.
Sintamos o coração do tempo que nos abraça, sejamos libélulas de asas irisadas, efémeras e teimosas. Sejamos o amanhã, como dizia o poeta. Não esquecemos. Viemos da luta de ontem.
Nestes tempos convulso, não podemos nos esquecer de dormir.
É quando durmo que vejo claro, dizia outro poeta.
É quando amo que posso dormir.
É quando luto que respiro.
É quando você é que sou eu.
É quando somos.


dimecres, 27 de setembre de 2017

A POR ELLOS???



Queridas amigas y amigos andaluces:

Durante estos últimos años, y gracias a mi jubilación, he venido a menudo a conocer esta tierra preciosa del sur que nunca había tenido ocasión de visitar con calma.

He paseado por calles muy blancas y muy floridas; he pisado arenas fulgurantes y he respirado su luz y su hospitalidad, si es que ambas cosas se pueden respirar.

He estado en Sevilla, en Almería, en Málaga, en Huelva:  allí donde el azul del Mediterráneo se funde con el océano. En Mojácar, empinado como un pueblo de un belén, precioso, o en Trevélez, donde la nieve añora el mar, o en el Cabo de Gata, torreón de los vientos y los azules infinitos.

He escuchado con deleite su acento, su gracia, he agradecido su buen talante y sus sonrisas. He probado su comida, he escuchado sus risas.

Y sí, ya sé que no fueron todos, por supuesto, solamente una minoría enloquecida, pero pueden imaginar mi tristeza?

¿Cuántos de ustedes tienen familia en Cataluña? Porque sepan que ustedes son también ahora mi familia: los apellidos andaluces y los catalanes se han mezclado en mi casa, sin ningún problema, por supuesto.  

A POR ELLOS??? Esto no es un partido de fútbol, esto no es un juego.

Quienes vienen con sus armas a impedir una votación (y nada más que eso!) no van a una guerra: llevan la guerra con ellos y cuando vuelvan se volverán contra ustedes, los jaleadores y los que no. 

Son los mismos que impiden que la tierra andaluza sea de quien la trabaja; son quienes meten a Andrés Bódalo en la cárcel y empobrecen su pueblo y el nuestro. Son quienes defienden a los terratenientes, a los usureros, a quienes echan a la gente de sus casas y de sus tierras, a quienes convierten el Mediterráneo en una fosa abierta, a quienes empujan la juventud sin trabajo a un exilio y a una añoranza sin fin.

A POR NOSOTROS?  Los compañeros del SAT han estado aquí, acompañando y defendiendo nuestra lucha. Porque el enemigo, créanlo, créanme: el enemigo es el mismo. El nuestro y el vuestro.

Contra la pobreza, contra el racismo, contra la represión: lucharemos juntas, juntos, codo a codo: no tengan dudas, no nos abandonen, compañeras del alma, compañeros...


dilluns, 18 de setembre de 2017

Acròstic

Refarem els ponts
Enderrocats de la confiança 
Farem recular la fosca
Encendrem la nit. 
Revifarem la lluita
Escamparem la veu
Només amb els somriures
Defensarem el vot

Unides, valentes.
Morirà la por.

dijous, 24 d’agost de 2017

Disset, disset, disset.

Ha passat just quan dos núvols s'acostaven, molt amunt.
Just quan desparàvem la taula i escombràvem engrunes. 
Quan fèiem la migdiada, quan fèiem l'amor.
Ha passat just quan la filla petita estrenava sabates al carrer més alegre, el de més trànsit.
Quan el fill gran travessava el carrer.
Quan els avis compraven el gelat de nata per al nét petit. 

Passava cada dia, però era lluny, irreal, improbable. 
Passava just quan dos núvols s'acostaven, molt amunt.
Just quan desparaven la taula i escombraven engrunes.
Quan feien la migdiada, quan feien l'amor.
Passava just quan la filla petita estrenava sabates al carrer més alegre, el de més trànsit.
Quan el fill gran travessava el carrer. 
Quan els avis compraven el gelat de nata per al nét petit. 

Passava mentre les tanques escorxaven les mans.
Mentre les bombes queien.
Mentre les mares ploraven fills perduts.
Mentre els reis compraven armes.
Mentre els nens abandonaven les aules, si és que mai hi arribaven, si és que no morien abans de fred i de gana, de por.

dijous, 30 de març de 2017

FLORS DE SORRA


Per a  les mares perdudes

Neixen a les platges fetes presó i frontera. Estan fetes de llàgrimes passades i presents, salades com el mar inclement. Semblen petxines buides o vidres que l’aigua ha arrodonit, semblen cargols de mar o pedretes negres, però no: són llàgrimes que la sal i el temps han endurit per sempre més, estan fetes de dolors indescriptibles.

A vegades criden, quan és de nit, però ningú no les vol sentir. “Deu ser el vent”, diem. “Són gavines que criden”, pensem. “Són les orelles que m’eixorden”, mentim.

Les flors de sorra, tan dures, tenen pètals esborrifats de desmemòria que xiscla, tenen un pol·len tenaç  que les multiplica onades enllà i un pistil resistent, com un úter de records potser indestructibles.

Si és sorra entre els dits, les flors fereixen. Si és sorra de rellotge, el temps embogeix. Si és sorra a les sabates, els exilis recomencen. 

Però les flors de sorra, a vegades, tenen l’aparença d’una nevada a deshora i a deslloc, una estesa blanca a la platja que fa olor de llet perduda, de llet escassa de mares exhaustes, de llet agra de nadons morts. Llavors només callen, i és molt pitjor, perquè el silenci esborra la memòria, i recomencen les guerres televisades que semblen de mentida, els exilis amb maletes cada vegada més buides, els camins del mar amb barques impossibles que menen a les platges que són presó i frontera.

Potser ni ho sabem, però llavors ens neva pell endintre: els ulls se’ns van fent opacs, com pedres blanques a les conques balderes. El temps inclement ens rosega cor endins i acabem buidats, i morim d’indiferència amb cada nou exili i cada nou naufragi.

dimarts, 14 de març de 2017

SI MIRO ENRERE







Si miro enrere, cap al record de les dones d' Alpens que m’han precedit, sento una gran admiració i una profunda tendresa... i un punt de tristesa, també.

Parlo de les dones que treballaven a la fàbrica des dels tretze anys, que van veure morir la infantesa entre el soroll eixordador dels telers; de les que van cuinar i servir dinars a la fonda o van rentar muntanyes d’olles i plats  i després encara van anar a regar l’hort i a fer el sopar de casa. De les que van rentar cabassos de roba a l’aigua gèlida del safareig glaçat, de les que van estendre la roba blanca com una bandera de pau contra el cel molt blau i contra totes les batalles i les guerres, i la roba de coloraines com un arc de Sant Martí domèstic.

Parlo de les dones i les nenes que van carretejar infinites galledes d’aigua de la font a casa, o feixos de llenya menuda per encendre el foc. Parlo de les que van patir per poder posar a taula un plat de patates aixafades amb una rosta solitària. Parlo de les que van parir amb un dolor silenciós en la penombra de les cambres  i de les que hi van morir...

Parlo també, però, de les dones que malgrat tot cantaven: espellofant blat de moro, estenent la roba o rentant els plats; al voltant de la llar de foc o a l’hort de terra minsa i escassa o al carrer que escombraven curosament. Les dones cantaires van escriure sense llapis una història d’amors i de desamors; de petites mofes sobreenteses contra els poderosos que les oprimien i menystenien; van confegir melodies de tendresa per adormir les criatures i per plorar les penes amagades i ofegades molt endins del cor.

Parlo de les dones que van estimar i van ser estimades. De les que van estimar i van ser maltractades. De les que van estimar i van ser deixades de la mà de déu, amb criatures per fer créixer i una desesperança colgada molt endins del cor, com un terròs invisible de sang aglevada.

Parlo de les dones que van resar a un déu inclement i van encendre ciris d’angoixa i van confiar en una altra vida més plaent, perquè el dia a dia era massa devastador.

Parlo de les dones que no van poder aprendre de lletra i que per sempre més no van saber desxifrar les paraules escrites, o de les que van aprendre ben just a escriure el seu nom, o de les que van anar a estudi només dues o tres temporades i després van ser empeses sense remei a la fàbrica que esmicolava els somnis.

Parlo de les dones pageses i ramaderes, aïllades en masies solitàries i sotmeses a una jerarquia fèrria: el marit, el sogre, la sogra... que acomplien un ritual  esgotador de feines que començaven a l’alba i que no acabaven fins ben entrada la nit, quan les estrelles s’encenien una a una al vellut negre del cel, només per a elles.

Parlo de nenes que van haver d’anar a servir senyores capricioses, lluny de casa i del poble, a l’altra banda d’un món massa injust i massa petit. 

Parlo de les dones que, malgrat tot, van riure i van encomanar l’alegria de viure al seu voltant; que van fer créixer flors als terrats i als ampits de les finestres; que van criar pollets i ànecs i conills i van collir bolets i van fer créixer petites meravelles a l’hort: mongetes i ceba tendra, carbassons tendríssims i albergínies morades com la casulla de seda d’un bisbe.

Parlo d’històries no escrites, de vides que van tenir un lligam molt estret amb els boscos i el cel i les fonts; que van celebrar i maleir la neu i el glaç i el fang dels camins. D’històries que encara portem impreses a la pell, al cor, a les mans, a les cançons o als contes a la vora del foc, a les dites, a les paraules del Lluçanès tan nostres i, sovint, diferents.

Parlo d’històries i cançons explicades o cantades que han rodolat pel temps com còdols de riu, arrodonides i canviants...

Parlo de dones que van morir joves, potser nenes, i que van deixar un rastre d’olor de flors sense descloure a l’ampit de les finestres i als camps llaurats de les teulades, o de dones velles i sàvies que fins a darrera hora van mirar el món des de la sornegueria brillant d’uns ulls petits i enfonsats a la pell clivellada.

Parlo de la petita complicitat de ser de poble, que vol dir: sí, tenim el sol i el vent i les gelades. Tenim les solituds i les companyies i la petita certesa que cada dia es farà clar endins i enfora dels nostres ulls i per damunt de les muntanyes. Tenim la sort i les limitacions d'un poble petit, que ens empenyen a trobar feina carretera enllà però amb la certitud que tornarem als carrers petits on les converses passades i presents fan garlandes invisibles a tots els balcons, a les portes només ajustades.

Si miro enrera, cap al record de les dones que m’han precedit, sento una gran admiració i una profunda tendresa.

(Article complet publicat a Setembre el dia 7 de març de 2013)