dimecres, 8 de març de 2017

Dones i violins


 
Sort de les mares i de la tendra
presència quan la nit s’allarga
amb ombres de pors.
Elles fan obrir el dia
com una flor que pots
collir o no, perquè potser només volies
veure arbres i núvols i la llum
canviant dels camins, els fruits
que fan llavor i que fan arrels
endins.


Sort de les nenes amb trenes
i dels mapes de líquens
indesxifrables, perquè potser
només volies tresors escrits,
que no fos dit que les llibretes
d’escola se t’agleven
als dits.


Sort de les pageses i les pomes collides
que s’assequen damunt la palla
dels camins, i de les patates que grillen
en cambres obscures
perquè potser només volies
voler ser un instant la nena
que collia els fruits prohibits,
verins.


I sort que tens de pedra esmicolada
el cor, perquè si fos de carn ja no el podries
encabir ni mal posat, que la tendresa
és aspra quan a les golfes altes
crida el silenci esquerdat, la nafra
dels ocell perduts, el plor recomençat
dels violins.