Des del matí, els núvols es van inflant d'aigua com esponges. Pesen més i pengen del cel amb una gravidesa silenciosa. El tren també s'enfila cap al nord, feixuc, però finestra enllà hi ha un esclat de verds nous emmirallats al riu que fan i desfan transparències de fruita i de llum.
El cor hi queda pres com una maduixa futura.
Les cases són de color de temps perdut. Espio cada finestra i jugo a endevinar-ne la calidesa: potser una cuina amb olors endreçades, potser una conversa asseguda a les cadires buides.
Em fa l'efecte que, si em convidessina a entrar, aquí hi trobaria l'àvia que no vaig conèixer revifant un foc petit i allà, sota teulada, un llit tornejat i tebi, sants a la calaixera i festejadors a la finestra amb flors. Cada casa que passa rabent al mirall del tren té un temps aturat a dins, com un pinyol amagat.
Voldria aturar-me a tot arreu, voldria no arribar mai enlloc.
Ara els paraigües, com bolets, han crescut de sobte als carrers i a les estacions, amb colors cridaners i efímers.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada