dijous, 26 de novembre de 2015

Fugaç III

Sóc
si em veus.
Ets
si et miro.

diumenge, 22 de novembre de 2015

Fugaç

I.
L'ocell que, volant,
passa,
no el veuré més.
Sempre n'hi ha un
a punt
per fer-me
oblidar el primer.

II

Fugaç.
L'estrella?
No, l'ocell,
que es desintegra.


dijous, 19 de novembre de 2015

Tempesta



Tempesta. Cauen, a grapats, teules i ocells. Vertigen de l’aire fet embut que udola la fúria de ser viu. Parracs d’aigua, llençols, cortines. Paraigües capgirats en flors. Pedra, aigua agrumollada, plor.

Cauen ocells. No hi ha recer, som a ple temps.

dimarts, 17 de novembre de 2015

Estol d'ocells.



Un estol d’ocells passa, rabent, arran de teulada. La seva ombra, ràpida, es dibuixa uns instants molt breus a la paret assolellada: cau i es desfà.

Aquesta fugacitat, tan bella, em fa mal.

Tanco els ulls i dibuixo, amb la memòria, les ombres dels ocells a la paret nua. Llavors s’enfonsen i es tornen finestres.

Entro a la casa fosca on el sol dibuixa feixos de llum des de les finestres ocellades. Miro finestra enllà: hi ha un bosc cremat que es perd a l’horitzó. Poso un moment la mà a la ferida de la finestra i llavors el temps, aglevat, tanca la cicatriu.

Voldria sortir. No sé on és la porta.  

dissabte, 14 de novembre de 2015

Ocells de la por

Ocells de la por
mengen engrunes, tornades.
Camins esborrats.



dijous, 12 de novembre de 2015

Ales de cera

Les ales de cera
duren, contra tot pronòstic.
M'encego de sol.

dissabte, 7 de novembre de 2015

Cauen ocells (III)




Si el sol es pon, si arriba el fred
daura els ocells a cada branca
i l’amor incert es fa camí
de fulla amb ales.

Si el temps es fon i un núvol prim
dissol l’ocell damunt l’albada,
el sol inert li fa un coixí
de mel glaçada.

Cauen ocells del niu més alt
i plora el riu fet d’argent viu
sota l’arcada.

dimecres, 4 de novembre de 2015

DIUEN: TEMPS HA QUE TOT FOU DIT...

Avui (13-11-15) "El 9 Nou" publica aquest article, com a carta al director.


periodista, company, amic. 

Tens el do de la paraula, company. De la primera, nua: aquella que va ser dita, amb meravella, a les beceroles del temps.

Sovint m’he preguntat quina devia ser, la primera paraula. Va ser aigua? Menjar? Fred...? Foc...? 

El que és segur és que no va ser la paraula  paraula (que és la meva paraula preferida) perquè descriu, en un revolt magnífic del pensament, tot allò que som i volem dir. Tot allò que volem dir perquè som... o tot allò que podem pensar perquè ho podem dir.

Però resulta que ara vivim a corre-cuita, justament; en uns temps convulsos de paraules rebregades, fetes malbé, prostituïdes. Dites amb mala fe i escrites amb més mala fe, encara. Mots utilitzats no només com a eines, sinó com a armes de destrucció massiva : mots que diuen freds, lleis injustes; legalitats il·legítimes; desnonaments, usura; fam i guerres i nens ofegats a la riba dels camins impossibles... com si fos allò que fatalment ha d’esdevenir i no hi hagués ni un bri d’esperança.

Enmig de tot plegat, engrunes: algú que diu, com pot, veritats; des de tots els racons del món i amb totes les llengües, hi ha poetes o periodistes com tu que esmolen paraules i en treuen espurnes de llum, tendreses o esperances o tralles contra els mercaders dels temples del consum forassenyat d’alguns que mena a la catàstrofe de moltes, de molts. Però volem el pa sencer!

En paraules del nostre poeta, Segimon Serrallonga:

Diuen: temps ha que tot fou dit i res
de nou ja no pot dir-se,com si fos
tot  mort i l’alegria no cabés
en llengua meva i tot de cert no fos
vingut bramosament de  tots els homes.

Doncs, això, amic: tens el do de la paraula neta, i ets prou valent per fer-la servir. Ens havíem acostumat a l’article des del qual, sempre a corre-cuita i amb urgència, ens obries una finestra i posaves el dit a la nafra i la tendresa al servei de l’alegria i del patiment del món.

En aquesta gran època, que diu Jordi Martí Font, les paraules són punys. Ho han de ser per força, per part nostra. Però també carícia, cançó, poema, i la transparència increïble de la paraula apresa per primera vegada per una nena o un  nen petit: mare, pare, aigua, menjar, fred, foc...

A vegades el temps, que va tan de pressa, que no sabem ben bé què és, se’ns agrumolla al cafè amb llet del matí  i deixa un pòsit de sucre amarg a la tassa, una mica de por de no-res que l’aigua del dia esbandeix. Però obrim el periòdic o el llibre o la pantalla, hi llegim les paraules netes d’algú com tu, i això ens escalfa el cor. I anem per feina... com si cada dia fos nou, que ho és. 

Si ara la teva finestra es tanca només pot voler dir que s’obre una porta: ens veurem en aquest futur pròxim, Josep. No triguis!