Sóc només pols, però em penso estrella.

dimecres, 30 de setembre del 2015

CANÇONS DE BRESSOL PER A CENTAURES


Dissabte, 26 de setembre de 2015, al monestir de Sant Pere de Casserres, es va lliurar el sisè Premi de Poesia Miquel Arimany. Els límits dels ulls, de Josep Riera Herms, va ser l'obra guanyadora.
Finalistes: 
Vi, d'Anna Rispau Falgàs i Montse Assens Nu a contrallum, de Joan Carles González Pujalte Cançons de bressol per a centaures, de Roser Iborra Plans Quadern de bitàcola, de Joan Mercader Sunyer L'hivern que passa, d'Ester Pou Jutglar Acrostimany, de Pere Pèries Escòlies De la vinya estant, d'Oriol Solà Prat Constel·lada, de Rosa Maria Arrazola

 
0. 
ARA I AQUÍ, ÉS A DIR: ABANS I ALLÀ. DESPRÉS.

Els cavalls blancs de la nit galopen, percudint la pell estrellada dels insomnis.
Que llarga, la nit. M’arrapo a la crinera tèbia, acoto el cap dintre el vent de glaç que em fueteja.
Els cavalls blaus del matí caminen lents, cautelosos, mengen a poc a poc les crestes enceses dels núvols.
Al migdia, cavalls vermells com sang aglevada lluiten i s’aparellen; renillen i mengen el foc fred dels somnis.
Els cavalls grocs de la tarda pasturen les hores dòcils, però també masteguen temps incerts. Ara i aquí, és a dir: abans i allà. Després.
Lentament, cavalls rosats del capvespre es tornen ataronjats, lilosos. Fan un trot lleuger cap al país dels horitzons inabastables, on mai no s’arriba.
A contrallum, els cavalls negres dels dies finits cavalquen miratges, apaguen clarors, tanquen portes il·lusòries.
Alhora, els centaures blancs de la nit, agrumollats, galopen.


1.      CANÇÓ DE BRESSOL DE NIT

A les obagues
la nit poruga
perd la sabata
de vidre i lluna.
    I les garlandes
    de les estrelles
    fonen els somnis
    de les donzelles.

    La nit de cendra
    de les teulades
    refreda el foc.
    Queden les brases.



VIATGE (I)

Si fos una merla negra
voldria saber nedar
al fons d’alguna aigua calma.
Si fos algun peix petit
voldria saber volar
al cor de la tarda blanca.
Si fos un pollancre ardit
voldria saber camins
i córrer per terres amples.

Sóc dona emplomallada,
sirena d’escata blava.
Tinc branques i arrels que neden;
rellotge de busques blanes.



VIATGE (II)

Terra llaurada,
llavor, ferida.
Cargols nus
als marges cremats.
Viatjo a Orió,
guerrer d'hivern.
Cinturó cordat.
Tornada incerta.



SARGIT (I)


Sargeixo la meva pell
amb el fil d'un dolor antic.
Cabdello els ulls
i em miro des de fora.
Respira algú.
No: que algú sóc jo.
Em miro des de dalt,
l'eixida d'una casa en somnis.
No sabia que hi era,
aquest balcó.



SARGIT (II)

A la capsa de cosir,
botons perduts
i amors pretèrits.
Cosim cremalleres
de temps futurs,
il·lusions de gel
sota el sol i l’aigua.


SARGIT (III)

A la nit de les butxaques,
estrelles i cavalls petits
de plàstic blau.
Borrissol bru
de la pols dels dies.


SARGIT ( IV)

Sargeixo la meva pell
amb el fil d'un record feliç.
Collarets de núvols
i petxines de sal
a les butxaques.
Platges i dies.



2. CANÇÓ DE BRESSOL DE BOIRA.

Es fa de dia,
la nit s’aprima,
la boira gronxa,
blanca pubilla.

El sol rebota,
pilota blanca,
del cel al terra,
de branca en branca.

Feta de plata,
la teranyina
tota s'enjoia
i s'il·lumina.


QUE BÉ QUE ETS AQUÍ (I)

Que bé que ets aquí.
A la pell del ventre
una obaga clara
(o clariana fosca)
sota la teulada.

I un ocell captiu
que creix i tremola
i a les mans de molsa
s’estarrufa d’ales.

Que bé que ets aquí
ara mateix, ara.
La tarda comença,
el matí declina,
i la nit naufraga
a la platja blanca.


Que bé que ets aquí.
La lluna s’enfila,
ara que dormim
dintre la conquilla
d’una mar molt calma


i trenem els somnis
que ens duran a l’alba,
mariners de terra,
llauradors del mar,
caminants de l’aire.


Que bé que ets aquí,
sense cap quincalla,
nu com núvol blanc,
sense cap ferralla,
ben buides les mans
per poder abraçar-me.


Que bé que ets aquí.
Que bé que som vius
sense faramalla,
mariners de nit,
llauradors de l'alba.


QUE BÉ QUE ETS AQUÍ (II)


Que bé que ets aquí,
just on puc trobar-te:
cavaller del vent,
genet de la tarda.

Que bé que ets aquí,
 just on puc mirar-te,
navegant perdut,
caminant de l’alba.

Que bé que ets aquí,
just on puc pensar-te,
dins la blanca nit,
dins la quieta calma.


QUE BÉ QUE ETS AQUÍ (III)


Laberint dels anys,
t'he trobat encara,
camí de colors
a les mans llaurades.

Som els que vam ser?
Ho dirà la tarda,
l'esclat de tardor,
la mirada clara.

Som un ocell nou
de volada rasa,
laberint del temps
i de l'abraçada.



QUE BÉ QUE ETS AQUÍ (IV)

Que bé que ets aquí
just on no et sabia
tendresa de nit
solitud del dia.

Que bé que ets aquí.
Repic de campanes.
Som de pell endins.
Platges ombrejades.


Tarda de colors,
graons de la calma.
Sorra fina als dits
i la fosca blanca.



Que bé que ets saurí
d’aigües amagades.



QUE BÉ QUE ETS AQUÍ (V)
Que bé que ets aquí,
cada primavera
mort del meu record
mort sense crinera.

Quan em tenses l’arc
d’aquesta sageta
se’m desfà l’enyor:
sucre i sal desfeta.

I BÉ, SÓC AQUÍ (VI)


I bé, sóc aquí,
no m’he
desertat encara.
Pell de terra endins,
punxes d’atzavara
que, així i tot,
floreix...
Flor de  jo en mi.
I  la tarda.






3.CANÇÓ DE BRESSOL DE LLUM

La boira alta
es despentina
el sol li eixuga
la son tan fina.

I la faldilla
del cel, tan blava
tota s’escampa
i es fa teulada.

Parracs de núvol
a les altures,
un nen perdut
va escampant engrunes...




CARIÀTIDE

Cariàtide,
sostinc el pes
del propi dolor,
braços amunt ben quiets,
amb la pell de pedra
que s'engruna.

Cariàtide,
encara el cor
batega ben viu
dintre la pedra grisa,
sempre excessiu.

Cariàtide,
els ulls de pluja
ploren la pedra,
i el temps se’n riu,
de la nuesa
tan aspra
que em sobreviu.





MICELI



Com un gran ocell negre,
la tristesa bat les ales feixugues de la tardor.
Quantes fulles daurades que no em puc endur.
Quanta alegria colgada...
El miceli del cor fa arrels subterrànies
que no conec.





FOC

Es fa clar.
Teulades de suc de poma.
De te amb menta i mel.
De sol que encara no esgarrapa
la pell tendra del dia.
Arracades de llum
que incendien carrers.
Ombres de temps perduts.
S'evaporen somnis oblidats de la nit.
Migdies de foc que devasten l'ànima.
Nueses que van ser i miratges d'aigua.
Set inacabable dels camins: la tarda.
Seda negra i aire fi de nit.
El preu de ser viu.
I la mar ben plana.



AIGUA


El meu desig és una aigua remota.
Fa camins incerts per una cova  subterrània
i a vegades és tan tènue que ni jo sé on és...
Sort dels peixos fosforescents, dins la fosca,
allò de mi impertorbable. Sort
d’estalactites que escriuen les nits, les tardes:
rellotges de pedra que esmicola
una explosió de llum:
les mans del saurí agiten l’aigua.


TREN


El tren passa de llarg
per indrets que estimo,
llocs on el cor
es voldria
aturar.
Xiscles d’ocells perduts
dintre el túnel fosc,
parets escrites
amb crits
muts.
L’aire fueteja l’aire
com una tralla
quan la sageta
del tren
rabent
fuig.



VIOLINS



Sort del bosc tan viu amb molsa tendra

i bolets de color de tarda que pots

collir o no, perquè potser només volies

veure arbres i núvols i la llum

canviant dels camins, i els fruits

que fan llavor i que fan arrels

endins.





Sort dels mots tan vius com arestes

de pedra i mapes de líquens

indesxifrables, perquè potser

només volies tresors escrits,

que no fos dit que els fruits

que fan llavor se t’agleven

als dits.





Sort de l’eixida on les pomes collides

s’assequen damunt la palla dels camins

i les patates grillen a les cambres obscures

perquè potser només volies voler

ser un instant la nena que collia

els fruits prohibits,

verins.





I sort que tens de pedra el cor, perquè

si fos de carn ja no el podries encabir

ni mal posat, que la tendresa és aspra

quan a les golfes altes

crida el silenci

dels violins.


4. CANÇÓ DE BRESSOL DE TARDA


El sol es cansa,
ja no camina.
Porta un bastó
i una barba minsa.

Es deixa caure
al vessant del dia.
Els gossos lladren
mentre s’estira.

Ponents de seda
dauren la plana.
S’encén l’estrella.
S’adorm la tarda.



SIRENES, CENTAURES

No ets home i cavall, ets un centaure.
No ets dona i arbre, ets dona amb arrels.
No cacis papallones: són flors amb ales.
No trepitgis flors: són papallones quietes.
Tens cor de núvol: expandeix-te.
Tens dits de pluja: plou.
Tu ets jo, jo sóc tu.
Som cavalls i flors, papallones, herba.
Som vius, som morts.
Som temps, miratge.
Si pateixes, pateixo, moro amb tu.
Si pateixes, vull saber-ho.
Si gaudeixes, és amb mi, també.
Si et fereixo, sagno.
Si m’oblides, no sóc.
Si calles, crido.
Som vius, som morts.
Tenim peus d’herba,
ens calcem muntanyes,
renillem i parlem:
som centaures.
Volem als bassals,
som mirall,
nedem als núvols,
som sirenes
i pols del camí
i alè d’estrelles.
Grans i petits,
so i silenci,
camí de formigues
o oceans de boires,
estams i pedres,
baixem pous
i passem ponts,
som ponts i pous:
fondària
de pensaments,
ponts de paraules:
baules.



0.      PELL

La pell de serp, tan vella, cau a trossos. Tan fràgil. Temps i temps de dur-la sense gosar despullar-me'n. Amb por de la pell nova per si no n’hi havia i em quedava, només ossos nus, sota el sol inclement.

A la platja de les hores, dormo la nova existència, entre rellotges aturats i buits, com conquilles massa gastades.
Les busques són insectes que busquen la tarda.

A l’aigua dels dies, pesco reflexos de lluna amb xarxes d’aire.