Sóc només pols, però em penso estrella.

dimarts, 28 de gener del 2014

Fum i boires





Al pont blau, el fred s'hi arrapa com una segona pell. Fa dibuixos de gebre a les baranes i a les flors seques dels marges.


Bellmunt està colgat d'un mar de boires. El llangardaix blau del Montseny ni es veu. El sol, indecís, roda entre els núvols sense acabar de desabrigar-se. Les xemeneies fan la dansa del ventre del fum.

Passa un tren.

Passa el dia, curt i rabent.

Dimarts. Desig de flors futures.

diumenge, 26 de gener del 2014

MANEL ARNAU I GIL (converses amb gent gran)


En Quico i l’Enriqueta, germans de Manel Arnau i Gil, el dia de la proclamació de la Segona República Espanyola, 14-4-1931. ( Fixeu-vos en la bandereta tricolor que aguanta en Quico)

St. Adrià 18.- La meva primera  pregunta va ser : "El teu pare, en Francesc Arnau i Cucala va morir molt jove, oi?"  I aleshores en Manel Arnau i Gil, de vuitanta-un anys i veí de St. Adrià de Besòs (Barcelonès) de tota la vida, va començar a desgranar els seus records, amb l’assistència amatent de la seva esposa, Claudina Vallès i Antonio. Així es va iniciar un discurs històric, que ens va transportar, naturalment, cap a la seva infantesa.
“Sí, el meu pare, és a dir, el teu avi patern, va morir a l’edat de 42 anys. Això ho recordo molt be. Fou en temps de guerra, entre 1936 i 1939."
LA CARTOIXA DE MONTALEGRE
“Jo amb prou feines tenia cinc anys i, si rumio una mica, podria arribar a concretar-te l’any de la seva mort, perquè recordo que el meu pare va caure malalt de tuberculosi. El varen haver de tractar a l’hospital que hi havia instal·lat a la Cartoixa de Montalegre, aquella que hi ha a  les muntanyes, entre Tiana, Montgat i Badalona. Nosaltres anàvem a veure’l sempre que podíem. Arribàvem al centre de Tiana amb un tramvia que hi havia i ens posàvem a caminar muntanya amunt. Quan jo em cansava, el meu germà gran, és a dir, en Quicu  (el teu pare, que deuria tenir 12 o 13 anys) em pujava a coll-i-be i au amunt! Darrera venia la meva germana Enriqueta –la teva tia, que tenia nou anys- i més avall  encara, la meva mare Magdalena –la teva àvia.
EL BOMBARDEIG DE LA CAMPSA
“Durant una d’aquestes caminades, vàrem sentir de cop i volta els avions. Eren els de Franco, que venien a bombardejar la CAMPSA (Compañía Arrendataria del Monopolio de Petróleos Sociedad Anónima), les instal·lacions del “pont del petroli” de Badalona. Ens vàrem espantar molt. Ajupits observàvem els impactes de les bombes sobre l’aigua del mar. I els sortidors que provocaven... Et dic això, perquè aquest bombardeig deu estar enregistrat a la premsa de la època. I, si ho busquéssim, això ens permetria assegurar l’any...
UN ANIVERSARI I UN FUNERAL
“Però espera! Ara ho recordo! Quan el van veure que empitjorava tant ràpidament, ens varen permetre  emportar-nos el meu pare cap a casa nostra, a St. Adrià. I només va durar tres dies. Va morir el mateix dia que l’Enriqueta feia els anys. Era un 24 de Maig... aquell dia ella en feia nou... va néixer en 1928... doncs està clar: el bombardeig fou en 1937 i el meu pare va morir, precisament, el 24 de Maig de 1937. Ja ho tenim!
“Ah! I has de saber que la Magdalena havia tingut encara una altra filla, que fou la primera, però va morir molt petita... de meningitis... En aquella època, hi havia moltes morts per tuberculosi, meningitis i coses així...”
MORIR PER SOLIDARITAT
Mentre el tiet Manel m’explica tot això, jo recordo la primera vegada que la meva mare, Montserrat Arias i Tarrés, em va explicar quines foren les circumstàncies que varen fer emmalaltir de tuberculosi aquest meu avi patern.
Era un dia qualsevol, en aquesta rereguarda republicana de St. Adrià de Besòs, que aleshores es deia El Pla de Besòs. Hi havia molta fam. El meu avi se n'havia anat, amb uns quants veïns més, cap a les muntanyes del Vallès Oriental, a veure si trobaven alguna cosa per menjar. El mitjà de transport fou un camió. Potser era un camió requisat per les milícies d’algun sindicat obrer. Potser a la caixa del camió hi havia una pintada blanca o negra, amb les sigles de la CNT-FAI (Confederació Nacional de Treballadors – Federació Anarquista Ibèrica).
El cas és que, quan ja tornaven cap a casa, es va posar a ploure a bots i barrals.
En un moment donat, el meu avi, que anava assegut dins la cabina, va fer parar el camió i va cedir el seu lloc a una dona, que portava una criatura petita. S’estaven mullant totes dues, al costat d’altra gent, a la caixa del camió, que quedava a l’aire lliure,  sense cap tipus de coberta. 
Ell va continuar el viatge enfilat al sostre de la cabina, en una mena de plataforma que hi havia, protegida només per una petita barana de ferro, d’un pam d’alçada, que normalment servia per a subjectar-hi paquets.
Així el meu avi, a la part davantera del camió, per molt que intentés protegir-se de la pluja, va anar entomant l’aigua que li queia a sobre, ininterrompudament, durant tota  la resta del  llarg trajecte de la tornada. Va ser així com es va posar malalt de tuberculosi i va donar la vida per la seva gent.
UNA DISCUSSIÓ
Recordo que, quan la meva mare va em va explicar aquests fets, al final vàrem acabar discutint, ella i jo, perquè ella ho explicava amb un to d’amargor, com si volgués criticar-li, a l’avi,  que ell havia anat massa lluny amb la seva actuació solidària. I jo, que aleshores devia tenir uns vint anys, li vaig replicar que l’avi no havia fet altra cosa que complir amb la seva obligació: donar la vida per la seva gent...
La tieta Claudina i el tiet Manel expliquen i expliquen. I jo vaig apuntant... ja seguirem posant-ho en net i publicant... 


dimecres, 15 de gener del 2014

Des del pont blau





Ja fa cosa d'un any que vaig canviar de casa i ara passo, dia sí i dia també, pel pont blau. Dessota el pont no hi ha aigua, sinó trens; és un dir, perquè la coincidència amb un tren es produeix poques vegades. Però quan passes per un pont has de mirar avall, vulguis o no: en aquest cas, cap al camí paral.lel de les vies i els marges alts.


A la dreta del pont hi ha la serralada, sovint també blava, de Bellmunt i Cabrera. Veig el Montseny d'anada, però no de tornada.


M'agrada, passar pels ponts: d'un cantó a un altre, damunt de l'aigua o dels camins. De fet un pont és un camí damunt d'un altre camí. Una cruïlla aèria.

Damunt del pont de cada dia, tots som una mica funàmbuls.