dimarts, 30 de desembre de 2014

FLORS DE ROBA ESTESA





Les banderoles de la roba estesa floreixen als balcons.

N’hi ha de tots colors: vermells rosats i grocs i verds i blaus llampants de roba de criatures; liles i negres o grisos de la gent més gran. A vegades duren dies i dies, perquè la boira tossuda tapa i destapa el llençol del cel i el sol, llavors, només és una pilota petita, blanca i freda.

Els dies de bugada de la roba blanca, però, el paisatge dels balcons canvia, i la roba de núvol de neu oneja suaument damunt dels caps distrets dels qui no es recorden de mirar amunt.

Les agulles d’estendre roba, ara, també són de coloraines. Semblen ocells petits a punt d’emprendre el vol, amb les potes fràgils que s’arrapen a la roba humida i olorosa.

Però si ve el vent s’esdevé el prodigi.

Un matí qualsevol de cel molt blau, esmolat i polit de tramuntana, la roba estesa tremola a les branques dels arbres domèstics. Els ocells de colors, ara l’un, ara l’altre, se’n van cap a terres no gaire llunyanes, emprenen una petita migració mai descrita.

Llavors les flors de roba estesa menudes obren els pètals de colors, fan un vol incert i canvien de balcó: els mitjons, sobretot, tenen una dèria inconfessable de desaparellar-se, i potser un mitjó blanc petit té una història d’amor  fugaç amb un mitjó gris i fosc, més aviat taciturn...

Però els llençols i tovalloles es recargolen més lentament, abans d’envolar-se. Deixen anar un polsim daurat que és la mena de pol·len de les flors de roba estesa, i que s’escampa per tots els racons i escletxes de la ciutat grisa. I llavors, sense saber ben bé per què, la gent distreta mira amunt, com si els cridés algú, veuen volar la flor magnífica d’un llençol blanc o d’una tovallola blava, i senten molt endins les pessigolles d’alegria secreta, que és la mena de fruit de les flors de roba estesa, invisible però eficaç i persistent.

dijous, 20 de novembre de 2014

Laberint





Laberint dels anys,
t'he trobat encara,
camí de colors
a les mans llaurades.

Som els que vam ser?
Ho dirà la tarda,
l'esclat de tardor,
la mirada clara.

Som un ocell nou
de volada rasa,
laberint del temps
i de l'abraçada.

dijous, 13 de novembre de 2014

Ja he votat.


Sí i sí provisional al Rocío, Almonte, Huelva. 9N, 2014.




Doncs, ja he votat, avui, a Vic: sí i sí. Que en Rajoy m'esborri de la llista dels abstencionistes que s'ha fet seva!

Dit això, vull explicar el meu vot.
Vaig començar pensant que no votaria. Durant anys he fet abstenció activa i crítica i incòmoda. Ho dic pels qui posen tots els abstencionistes al mateix sac i els tracten de ganduls.
Tres vegades vaig explicar per què no aniria, obligada, a una mesa electoral. Raons polítiques i escrites, no un suposat mal de queixal. I em van jutjar i condemnar, i després la sentència no es va fer efectiva, i després va prescriure. Però vaig viure durant molts mesos amb la por al cos: que m'embargarien el sou i que aniria a la presó. Doncs, res d'abstenció passiva.
Sóc molt crítica amb la independència sense adjectius. Vull dir que, per a mi, ha de ser independència i socialisme. I llibertat. I justícia. Amb una casa per a cadascú, un sostre; amb feina; sense corrupció.
Als independentistes no els agrado, em tracten d'anarquista. Als anarquistes tampoc no els agrado, em tracten d'independentista. Però quan els independentistes i els anarquistes han estat a la presó, he lluitat de la mateixa manera contra l'enemic comú. Quan he pogut.
Doncs, la independència del Sr. Mas i dels convergents corruptes no és exactament la meva.
Però llavors algú va parlar de desobeir i de canviar-ho tot. I això ja em va agradar més!
Quan van dir que la consulta era il.legal, encara em va agradar més. Il.legal, però legítima.
Vaig pensar en el no-sí, una opció que sembla estranya. Vull que Catalunya sigui un estat? Amb fronteres, injustícia, exèrcit...? No, no ho vull, pensava.
Vull que Catalunya (no l'estat de Catalunya) sigui independent? Sí, ho vull, però: independent de qui? D'Espanya? D'acord. Però també independent de les màfies, de les multinacionals, de la banca criminal, de la injustícia flagrant.
Curiosament, però, el fet de ser fora de casa el 9N va ser decisiu. Em vaig enyorar molt. I vaig veure i viure una intoxicació brutal dels mitjans, una desinformació tan bèstia que feia vergonya aliena. I ràbia!
Portava la papereta a la motxilla. L'en vaig treure i vaig marcar el sí-sí. Sí, vull que Catalunya no sigui menys que Espanya. Vull les nostres ràdios i televisions, la nostra llengua, la nostra escola. Vull que mai més ningú pugui prohibir el català a l'escola (on jo no em vaig adonar que m'estaven parlant una llengua estranya fins molt tard!). Vull que no em mirin malament pel fet de parlar en català.
Per tant, sí-sí.
Que podria ser: no-no, si tot s'acaba aquí. Hem de pensar amb el cor i sentir amb el cap.
Comencem a canviar-ho tot. Que ja hem patit massa.

dilluns, 6 d’octubre de 2014

MICELI




Com un gran ocell negre,
la tristesa bat les ales feixugues de la tardor.
Quantes fulles daurades que no em puc endur.
Quanta alegria colgada...
El miceli del cor fa arrels subterrànies
que no conec.

dijous, 2 d’octubre de 2014

SIRENES, CENTAURES





No ets home i cavall, ets un centaure.
No ets dona i arbre, ets dona amb arrels.
No cacis papallones: són flors amb ales.
No trepitgis flors: són papallones quietes.
Tens cor de núvol: expandeix-te.
Tens dits de pluja: plou.
Tu ets jo, jo sóc tu.
Som cavalls i flors, papallones, herba.
Som vius, som morts.
Som temps, miratge.
Si pateixes, pateixo, moro amb tu.
Si pateixes, vull saber-ho.
Si gaudeixes, és amb mi, també.
Si et fereixo, sagno.
Si m’oblides, no sóc.
Si calles, crido.
Som vius, som morts.
Tenim peus d’herba,
ens calcem muntanyes,
renillem i parlem:
som centaures.
Volem als bassals,
som mirall,
nedem als núvols,
som sirenes
i pols del camí
i alè d’estrelles.
Grans i petits,
so i silenci,
camí de formigues
o oceans de boires,
estams i pedres,
baixem pous
i passem ponts,
som ponts i pous:
fondària
de pensaments,
ponts de paraules:
baules.

SARGIT




Sargeixo la meva pell
amb el fil d'un dolor antic.
Cabdello els ulls
i em miro des de fora.
Respira algú.
No: que algú sóc jo.
Em miro des de dalt,
l'eixida d'una casa en somnis.
No sabia que hi era,
aquest balcó.

dimecres, 1 d’octubre de 2014

VIATGE





Terra llaurada,
llavor, ferida.
Cargols nus
als marges cremats.

Viatjo a Orió,
guerrer d'hivern.
Cinturó cordat.
Tornada incerta.