Sóc només pols, però em penso estrella.

diumenge, 22 de setembre del 2013

AQUELLA FESTA MAJOR DE 1968




La reina dels Jocs i el mantenidor encapçalen la comitiva (1968). Foto: Arxiu Familia Arnau i AriasEl mes de juliol de 1968 vaig estar a Coventry (Anglaterra), en una casa de colònies que es deia John F. Kennedy House. El viatge estava organitzat pel SEU (Sindicato Espanyol Universitario) i durant dues o tres setmanes vaig conviure amb altres estudiants de la meva edat i més grans, vinguts d'Alemanya, França, Txecoslovàquia, Estats Units... Pel matí ens feien treballar una mica, en labors de vigilància i manteniment del museu, que hi havia en el recinte de la Catedral, de la qual només quedaven ruines, després del bombardeig nazi durant la Segona Guerra Mundial. I a la tarda i els caps de setmana, ens organitzaven excursions per fer-nos conèixer la ciutat i rodalies.
Aquella estada em va obrir molt els ulls. Els altres estudiants, nois i noies, em varen explicar coses que jo no havia sentit mai i em varen descobrir un món nou. Cal tenir en compte que a Alemanya, a França, Estats Units... s'acabava de produir tot el moviment revolucionari estudiantil, que va aconseguir sacsejar les societats respectives... i a Txecoslovàquia, el mes d'agost s'havia de produir l'irrupció de l'anomenat comunisme de rostre humà, que va acabar amb la intervenció de les tropes del Pacte de Varsòvia...
INTERVENCIÓ DEL TRIBUNAL DE ORDEN PÚBLICO
Durant el viatge de tornada, com que se'm varen acabar els diners a l'alçada d'Irún (Euskal Herria)), vaig haver de fer auto-stop i em va recollir un camioner que sortia de l'empresa Laminaciones de Lesaka, amb un carregament destinat a Barcelona. Eren els primers dies del mes d'agost i, en el bar on ens varem aturar per menjar alguna cosa, només es parlava d'un aconteixement: la mort aquell mateix dia d'un policia, que es deia Melitón Manzanas, en un atemptat reïvindicat per ETA...
Tot això fou la causa que, en tornar a St. Adrià de Besòs (Barcelonès), em posès a escriure frenèticament per explicar tot allò, tant nou, que jo havia vist... i publicar-ho en la revista Besòs que feiem sortir cada mes amb els meus amics de l'Associació d'Antics Alumnes del Col·legi dels Hermanos. El resultat fou que el nº 15 de la revista, que era, precisament, el de la Festa major, fou literalment segrestat per ordre del Tribunal de Orden Público, de Madrid. El número incloia un editorial sobre la situació en Euskal Herria, una carta oberta al general Franco i un article de quatre folis sobre el sindicat clandestí de Comissions Obreres (CCOO), que s'introduia amb una cita de Gregorio López Raimundo, aleshores secretari general del no menys clandestí Partit Socialista Unificat de Catalunya.
ELS JOCS FLORALS
Desprès dels 45 anys que han passat, tot allò em sembla que era inevitable. Tot era producte del mateix temps i del mateix país. Durant aquell mes d'agost del 68, mentres preparavem la revista per la Festa Major, també varem organitzar uns Jocs Florals, que tingueren molt de ressó en el poble i més enllà. Els premis varen quedar distribuits entre escritors procedents de Barcelona, Calella, Madrid i Toledo. La reina dels jocs fou la Montse, filla de la Montserrat Perruquera (Montserrat Arias), de la qual jo també soc fill. El jurat estava composat per Salvador Alsina Valls, Màrius Sampere i Passarell, Josep Gual i Lloberes, Maria del Carme Oller i jo mateix, que feia de secretari. El mantenidor dels jocs fou l'escriptor Angel Carmona Ristol, que després va publicar una memorable columna en La Vanguàrdia --que encara es deia Espanyola-- on, entre altres coses, deia:
"... Ante las buenas gentes de San Adrián de Besós, capaces de llenar el entoldado, tanto para asistir a unos Juegos Florales, como para bailar después al ritmo de la música moderna, pensé de nuevo...

"... constituian su jurado calificador miembros de uno de los grupos más interesantes y rebeldes de la moderna literatura catalana..."
I acabava parlant de Carles Riba, Salvat-Papasseit, Paul Eluard...
Com que segurament nosaltres ja ens véiem venir la pedregada (i al dir nosaltres vull dir, per exemple, Manuel Zaguirre Cano, que després fou secretari de la Unió Sindical Obrera (USO); Higini Baiges i Moral, que tenia una secció fixa en Besòs, amb el títol Juicio de los hombres i que encara avui treballa d'advocat; Bonaventura Aumatell Tarradellas, avui feliçment jubilat, després d'haver treballat gairebé tota la vida, combinant la seva feina a La Maquinista Terrestre y Marítima amb la seva veritable passió, que és la pintura artística, amb la qual avui encara continua, i d'altres) doncs per fer una mica de contrapés polític i proveïr-nos d'una certa cobertura, varem anomenar un Comité d'Honor dels Jocs Florals, que també consta en el programa d'actes de la època. Em sembla que n'hi ha prou amb dir que el primer de la llista era el Capità General de Catalunya, Alfonso Pérez-Viñeta y Lucio...
I crec que també contribueixo a explicar aquells temps, si explico que el policia municipal que apareix, vestit de gala, amb ulleres, a la dreta de la reina dels jocs, en la fotografia de La Vanguàrdia del 10-9-68, es deia Matias Cristiano i era un ex-combatiente de la División Azul que, per cert, havia ajudat a moltes criatures, agafant-les de la mà, a l'hora de creuar la carretera de Mataró, avui Avinguda de Pi i Margall... de totes maneres aquella pedregada no la vàrem aturar del tot i, acabada la Festa Major, la policia de la Brigada Político-Social, de la Jefatura de Via Laietana va venir al col·legi dels Hermanos...
I MENTRESTANT...

Mentrestant, abans i després d'aquella Festa Major, a St. Adrià passaven altres coses: Gregorio López-Bravo, ministre franquista d'industria, inaugurava la Central Tèrmica del Besòs (7-8-68, El Correo Catalán); les obres de canalització del riu Besòs estaven paralitzades des de feia dos anys (Cercle, agost 68); uns precaris serveis mèdics d'ambulatori funcionaven rellogats en una antiga casa consistorial; la biblioteca pública s'havia clausurat (El Correo, 9-11-68); les obres de l'edifici de Correos y telégrafos també estaven paralitzades (Diario de Barcelona, 27-3-68). I els casos de desnutrició entre la població infantil adrianenca no eren infreqüents (La Vanguàrdia, 4-2-68)...

Peu de foto: La reina dels Jocs i el mantenidor encapçalen la comitiva (1968). Foto: arxiu família Arnau i Arias.

1989: BARCELONA I PALMA


Tomeu Martí (al mig) a l'Ateneu Adrianenc.

L’altre dia va venir a Sant Adrià un amic meu de les Illes Balears, Tomeu Martí de l’Obra Cultural Balear (OCB). El vàrem convidar a fer una xerrada a l’Ateneu Adrianenc, davant un nombrós públic -- majoritàriament de l’Assemblea Nacional Catalana-- que fou convocat amb només dos o tres dies d’antelació. I a mi em va tocar presentar-lo.
Fa 24 anys que el conec, des de finals de 1989, quan el rei d’Espanya vingué a Barcelona a inaugurar l’Estadi Olímpic de Montjuïc, de cara a les Olimpíades del 92. Resulta que, en el moment culminant d’aquell acte solemne, varen començar a protestar uns nois i noies convocats per la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes. L’expressió més efectiva de la protesta va venir en forma de coets i petards que, llençats des del cementiri de Montjuïc, anaven a petar just a sobre de l‘estadi. Els helicòpters de la policia varen trigar poc a arribar i, amb una operació militarment planificada, en varen detenir uns quants.
La Comissaria de Can Tunis
Un cop a la comissaria del barri de Can Tunis, vaig veure que, entre els detinguts que jo havia de defensar com a advocat, també hi era en Tomeu (a qui jo encara no coneixia). En un moment donat, els policies li varen dir que quedava en llibertat, que marxés de la comissaria, però ell s’hi va negar tot al·legant que refusava la seva llibertat, si no alliberaven al mateix temps la resta de persones detingudes juntament amb ell.
Com que els policies varen començar a arrossegar-lo cap a fora, en Tomeu es va asseure a terra. Aleshores varen començar a clavar-li puntades de peu i jo, que estava a pocs metres, vaig començar a caminar cap a en Tomeu i els policies agressors, però un altre policia se’m va tirar a sobre i em va empènyer contra la paret... sort que els vidres de la porta de la comissaria de la policia nacional espanyola, encara que blindats, també eren ben transparents! Aquesta circumstància va possibilitar que el nombrós grup de companys i companyes, concentrats al carrer, puguessin veure el que estava passant i comencessin a picar els vidres...
Aquella mirada d’odi...
Mai més no m’ha marxat del cap l’odi de la mirada d’aquell policia –a l’interior de la comissaria—instants abans d’agredir-me. Ell era el pilot d’un helicòpter i membre del contingent especialment arribat des de Madrid, per a protegir el monarca espanyol. Aquella mateixa mirada jo ja l’havia vista pocs mesos abans a Palma de Mallorca, durant la sessió de clausura del II Congrés de l’Advocacia Espanyola. I aquest és justament l’episodi que va explicar en Tomeu a l’Ateneu, abans d’iniciar la seva conferència pròpiament dita i a manera de correspondència per la presentació que jo li havia fet.
El sentiment independentista
Segons va explicar en Tomeu, la primera vegada que va sentir a parlar de mi, fou en la premsa escrita de Palma de Mallorca, corresponent al dia 1er de Maig de 1989, en les cròniques d’aquell congrés d’advocats, que es feien ressò dels greus incidents succeïts en la sessió de clausura.
Era el 30 d’abril del 1989 i jo havia començat a parlar, davant d’unes cinc-centes persones, des del faristol d’oradors. Al costat meu, sobre el mateix escenari i a la mateixa alçada, hi havia la taula de la presidència. Entre els seus membres, qui donava la paraula i vetllava per l’ordre de la sala era el degà del col·legi de Barcelona, el col·legiat Josep Mª Antràs (1).
Vaig tenir temps de pronunciar molt poques paraules del discurset que jo tenia preparat:
“...I mentre des de Madrid, des del poder central, no ens comencin a tractar d’una altra manera... “... mentre des de Castella no ens comencin a tractar com a germans... “... el nostre sentiment independentista anirà creixent i creixent... “ ... i no el podreu aturar...”
Les interrupcions, ocasionades per una part del públic, que volia impedir que jo parlés en català, anaven enfosquint les meves paraules, encara que la megafonia era molt potent. I finalment, com que jo no callava, els advocats de les primeres files varen començar a cantar l’himne de la Legión: “... Soy el novio de la muerte...!” Algun d’ells fins i tot em va escridassar, dient-me “Catalán hijo de p...!” Jo crec que aquells homes no eren advocats, sinó policies disfressats d’advocats, enviats especialment des de Madrid, per vigilar-nos...
“...Endarrera aquesta gent...”
Tenien la mateixa mirada que, uns mesos després, vaig veure a la comissaria del barri de Can Tunis. Aleshores els advocats de Barcelona varen començar a entonar “Els Segadors”: “... endarrera aquesta gent, tant ufana i tan superba...” El guirigall fou considerable. El diari La Vanguàrdia de l’endemà, va sortir amb un titular sobre l’afer que deia: “Un gesto de intolerancia lingüística”. L’Antràs em va fer senyes per tal que m’escapolís ... Així ho vaig fer i vaig anar a reunir-me amb el grup de companys de Barcelona, allà on em semblava que havien sortit les primeres notes de l’himne català. Hi havia també l’advocat Eugeni Gay i Montalvo (2).
Entre un xivarri indescriptible, la presidència va aixecar la sessió i, quan tothom ja anava abandonant la sala, vàrem sentir uns crits eixordadors, que sortien dels micròfons de la taula presidencial, que havien quedat oberts: “Usted tiene la culpa...!” Ens vàrem girar i vàrem poder veure com dos energúmens tenien agafat l’Antràs. Un pel coll i l’altre li estirava la corbata... l’estaven agredint perquè era ell qui m’havia donat la paraula... Uns quants vàrem córrer cap a l’escenari i els energúmens varen desaparèixer...
L’espoli estatal a les Illes Balears
I així és com l’altre dia, a l’Ateneu, mentre Tomeu Martí ens explicava l’espoli que realitza l’Estat Espanyol contra les Illes Balears, a mi em costava concentrar-me en el seu discurs, perquè contínuament em venien al cap aquells records i aquelles mirades tant inquietants... (3).
Notes
(1) L’advocat Antràs, anys després es va convertir en una figura mediàtica, ja que com que fou un dels principals assessors del Barça F.C. sempre apareixia al costat del president del club.
(2) Gay, també més tard, va ser nomenat magistrat del Tribunal Constitucional de Madrid i es va veure immers en la polèmica del recurs d’inconstitucionalitat interposat pel PP contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de l’any 2006.
(3) Sort que després vaig poder llegir el full informatiu de l’OCB, que en Tomeu –i els amics i amigues que l’acompanyaven—ens va distribuir i que començava dient:
“... El 25 de març de 2012 ja ha passat a la Història de les Illes Balears i de la llengua catalana. Aquell diumenge assolellat una autèntica allau humana desbordà fins i tot les previsions més optimistes i omplí els carrers del centre de Palma per proclamar ‘Sí a la nostra llengua’ ...