Sóc només pols, però em penso estrella.

diumenge, 6 d’octubre del 2013

GENT DE TEATRE



                                Ifigenia i Orestes, de Johann Heinrich Wilhelm Tischbein (1751-1829, Alemanya)


Una nit d’aquestes, pujava jo pels voltants de les onze l’Avinguda de Catalunya (St. Adrià de Besòs, Barcelonès)  i, com tantes altres nits, em vaig creuar amb una colla que anava en direcció contrària per la mateixa vorera. Jo sempre havia sospitat que venien de l’Ateneu i, més concretament, de fer teatre.  Efectivament, aquella nit m’ho varen confirmar.

Entre els de la colla de veins i veïnes hi havia un home de la meva edat, que de jovenet havia jugat a futbol amb l’equip del St. Gabriel  i amb el qual ja havíem tingut ocasió de rememorar una excursió que vàrem fer a Viena l’estiu de 1966, per participar en un torneig esportiu internacional.

Vaig anar afirmant-me en la meva creença  que es tractava de gent de teatre,  per la manera com aquell home m’havia recitat de memòria, entre altres coses, el nom i els dos cognoms alemanys d’una noia que formava part d’un grup de col·legiales que estaven allotjades en la mateixa residència juvenil que nosaltres, la del carrer Peter Jordan Strasse de Viena, aquell any de 1966 (he escrit l’any dues vegades, expressament, per deixar clar que no m’equivoco i que d’això,  ja en fa  quaranta-set anys !). Per cert, gairebé ningú de nosaltres havia estat mai en una ciutat que tingués tants jardins com aquella.

DON JUAN TENORIO

Doncs bé, l’altra nit, aquest antic futbolista em va aturar i em va comentar que els faltava una persona per fer un paper, molt senzill, en la comèdia que estan assajant ara mateix. El paper és precisament el que correspon a un dels agutzils que surt en una versió bufa de l'obra Don Juan Tenorio; aquell que, en un moment donat, assenyala Don Juan i li diu: En nombre de la Justicia, daos preso, Tenorio! I en això i poca cosa més consisteix la meva intervenció, que he de fer (això sí!) posant molta cura en gesticular amb el braç esquerre, és a dir, aquell que queda més endins de l’escenari, de manera que no dificulti la visió de la gent del públic, tal i com  m’ha explicat el director.

IFIGENIA

Em sembla que, encara que no m’haguessin aturat ells pel carrer, igualment els hauria aturat jo un altre dia (o una altra nit) per fer-los la proposta que a hores d’ara ja circula entre el grup. Resulta que estic fent un treball d’investigació per l’Universitat de Barcelona,  entorn del mite grec d’Ifigenia que, segons la  mitologia de la Grècia clàssica, era filla d’Agamemnon, el comandant en cap de la flota grega que va anar a conquerir la ciutat de Troia.

Es tracta d’estudiar com ha arribat fins a nosaltres aquest mite, que ja va ser tema de dues tragèdies (Ifigenia a Àulida i Ifigenia a Tàurida) escrites per Eurípides, cinc-cents anys abans de la nostra era moderna (500 a.C.).

JOAN MARAGALL

En 1898 Joan Maragall, que per cert també va estudiar en profunditat el mite de El comte Arnau, que juntament amb l’abadessa de St. Joan té tants punts en comú amb el
Tenorio i Donya Inés— va aconseguir representar, a Barcelona,  en el teatre dels Jardinets d’Horta, la versió catalana de l'obra Ifigenia a Tàurida, de Johann Wolfgang von Goethe, que ell mateix havia traduït de l’original alemany. Després d’això aquesta obra s’ha representat molt poques vegades i crec que fóra una experiència interessant poder representar-la a l’Ateneu Adrianenc.

Maragall, en la seva introducció a la traducció esmentada, en analitzar la “vàlua i significació artístiques i morals” de les dues Ifigenies (la d’Eurípides i la de Goethe) ens explica que se li acut de fer un experiment: agafa una dona (a manera de públic) i li explica el que fa la Ifigenia d’Eurípides i el que fa la de Goethe. Exposa davant de la dona com la Ifigenia grega enganya Thoas, rei dels taures i com, finalment, s’escapoleix. Després, com la Ifigenia de Goethe, devota dels deus, sent repugnància per la mentida, es mostra noble i clara davant del rei i, finalment, aconsegueix el seu propòsit de salvar Orestes, Pilades i salvar-se ella mateixa, sense apartar-se de la veritat.

TEATRE DE SENTIMENTS I D’IDEES

Així Maragall, observant la reacció diferent d’aquella senyora (el seu públic experimental) davant la conducta de cadascuna de les Ifigenies, pren partit ell mateix a favor de la Ifigenia de Goethe i la fa seva. Aquest és el teatre de sentiments (... i en els ulls se li va posar una mena de cosa ... diu Maragall de la senyora) i d’idees, que es correspon amb l’època de Maragall  i que trobo que avui, amb els temps que corren, no ens faria gens de mal d’intentar recuperar. Els clàssics són clàssics justament per això: perquè no passen mai de moda.

També fou el mateix Joan Maragall qui, en un article publicat en aquell diari, conegut popularment com el Brusi (1) va realitzar un elogi dels modestos grups de teatre de poble, els quals compten amb molt pocs mitjans i, de vegades, són capaços de proporcionar al públic estones de veritable entreteniment formatiu.


Nota.-  (1) “Fruta de invierno”, Diario de Barcelona, 17-10-1905, Obres completes, edició dels fills, Barcelona, 1931.



ALPENS: VISCA ELS VERSOTS!



     
Des del 1989 que vaig per Alpens i els versots d’aquesta festa major m’han semblat dels millors. Aquells peus i aquelles cames peludes, que varen aparèixer en aixecar-se el teló, de seguida ens varen posar a tots en situació. Era un sancrist? Era un ninot?  Era de debò?  La creu segur que ho era, de debò…
Una feina ens han trobat a l’ETT celestial… I a partir d’aquí, aquells versots ens varen anar interpel·lant amb una força excepcional. Era com si la generació actual –amb un missatge dirigit a totes les generacions presents a la sala—diguessin a la cort vaticanista: a nosaltres no ens enganyeu!
Va ser com si aquells nois i noies d’avui –a qui no fa gens de por l’amenaça d’un infern—haguessin fet desaparèixer, una nit de festa major, aquella religió que durant tants anys havíem  hagut de fumar, com si es tractés de l’opi que els marxistes denuncien…
Molts dels qui vàrem néixer en la dècada dels anys quaranta o en la dels cinquanta, assistírem a col·legis de frares i monges, de missa diària, en compliment de llargues condemnes feixistes d’anys i anys d’avorriment, que es comptaven per cursos, per rosaris i per tandes d’exercicis espirituals…
Nosaltres hem agraït especialment aquesta funció de versots…
Aneu cap el Vaticà, hi ha eleccions anticipades…  També s’agraeixen les referències a la situació política actual. Sempre queden bé. I trobo que totes aquestes irreverències i sacrilegis, exposats al bell mig del Casino, han estat molt importants per a Alpens. S’ha confirmat, una vegada més, que la gent d’aquest poble és oberta i que no s’escandalitza fàcilment, perquè no te massa prejudicis.
Diables de tota mena, aquesta és la nostra opinió!