Sóc només pols, però em penso estrella.

dilluns, 24 de juny del 2013

ELS CONSELLS DE GUERRA


                           Homenatge (ja fa anys) als afusellats al Camp de la Bota

La crònica de la sessió plenària municipal de l’Ajuntament de St. Adrià de Besòs  del 25-3-13 ha deixat constància de coses terribles.

Resulta que la Senyora Martí (PxC) va afirmar que la condemna a mort contra la senyora Neus Bouzà (treballadora del tèxtil i miliciana antifeixista del sindicat de la CNT, assassinada al Camp de la Bota el 26-5-1939) fou la conclussió d'un "judici amb totes les garanties". I això és un disbarat. És mentida. Abans que res, cal tenir en compte que el judici a que es refereix la senyora Martí, fou en realitat un consell de guerra.

La pena de mort

Jo vaig començar a treballar com advocat en 1975, precisament el mateix any que va morir el general Franco. La pena de mort a l'Estat Espanyol fou abolida en 1978 i, per tant, els consells de guerra en què he tingut oportunitat de participar com defensor, es varen desenvolupar en un context històric i legal diferent del de la immediata postguerra civil. Ara bé, de totes maneres, tinc una idea bastant clara de fins a quin punt l'aplicació del "Código de Justicia Militar" significaba una greu limitació dels drets de la defensa. I això, naturalment, no és només una opinió personal meva.

Una indignitat

Recordo que ja en 1974, en l'Escola de Pràctica Jurídica "Frederic Roda i Ventura" i en el marc del Col·legi d'Advocats de Barcelona, va intervenir com professor un advocat penalista molt prestigiòs i d'una certa edat, que es deia Federico Valenciano de Tejerina. Un dia ens va parlar d'uns consells de guerra que ell mateix havia tingut oportunitat de presenciar en el Govern Militar de Barcelona, durant la dècada dels anys quaranta del segle passat. Ens va posar un exemple de conducta indigna per part de qualsevol professional que volguès merèixer el nom d'advocat.

En aquells judicis militars era obligatori que l'advocat defensor també fos un militar. I així era freqüent que l'home --vestit amb uniforme militar-- que s'asseia en la cadira dels advocats, no fos advocat ni actués de defensor. Això era així fins a tal punt que, segons ens explicava el nostre professor, arribat el moment del judici en què s'havien de formular les conclussions de la defensa, enfront de les del fiscal militar, aleshores aquell home uniformat --que no era advocat i que tampoc volia actuar de defensor-- es quadrava davant del tribunal militar i es limitava a dir: " ... me conformo con la pena de muerte ... " Està clar que s'hi conformava. Així ell treballava menys, tots plegats acabaven abans i, a més, qui afusellaven no era ell, sinó l'altre, el desgraciat acusat...

Conseqüència democràtica

Hi ha una tesi doctoral, presentada en 1982 davant del Departament d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona, que es diu "Estudi de la Justícia Militar a Catalunya: la repressió franquista, 1938-1953". El seu autor és Josep Maria Soler i Sabater, que va treballar sota la direcció del professor Josep Termes. Faria bé la senyora Martí en consultar aquest llibre, abans d'emetre opinions tant temeràries.

Efectivament, aquesta senyora --en atribuir la condició de judici just a aquell drama que va patir la Senyora Neus Bouzà, abans d'ésser afusellada en 1939-- ha creuat una línia roja, tal com es deia en l'editorial d'Àreabesòs.com del mes de març ("Dos anys més") i hauria de disculpar-se per aquesta acció seva, que és una acció de vanitat, una acció de mort i que, en un règim democràtic diferent, que fos més conseqüent que l'espanyol actual, hauria significat el processament immediat de la Senyora Martí, a disposició de la jurisdicció ordinària, on se l'hauria pogut acusar del delicte d'apologia del terrorisme.