Sóc només pols, però em penso estrella.

dissabte, 14 de desembre del 2013

CONVERSES AMB GENT GRAN: FEDE LLOBET I RETA


                                                                       El senyor Llobet i la seva companya


24-03-10. St. Adrià de Besòs (Barcelonès).- “No sé per què varen haver de treure la farola de St. Adrià…!” Jo me’l quedo mirant i ell continua: “Sí, home, la farola que hi havia aquí dalt, a la plaça de Maria Grau… allà on tenien la parada de taxis… allò era un punt de reunió, que sempre utilitzavem la gent jove… sempre quedàvem allà, per trobar-nos.”

Amb prou feines m’ha donat temps per treure el paper i el llapis. En Federic Llobet i Reta té 79 anys molt ben portats i encara va amb una bona cabellera. Avui ha arribat a l’arxiu municipal abans que jo, tot i que no s’acaba de trobar massa bé… però no ha volgut deixar de venir… li sabia greu faltar a la cita amb mi. En Fede és alt, més alt que jo; a mi sempre m’ha semblat encara més alt del que és, a partir d’un dia de 1959 que em va agafar a coll, per ajudar-me a travessar un corrent d’aigua gelada, en plena Serra del Cadí, a prop del Pedraforca.

La gent de dalt i la gent de baix
“A Sant Adrià sempre hi ha hagut una separació bastant clara, entre la gent de dalt i la gent de baix. Avui és l’autopista la que separa, però abans igualment sabíem que el carrer Corts era com una línia divisòria. Per cert que jo, com que vivia a prop de l’església de dalt, més d’una vegada m’havia sentit a dir, a la fàbrica on treballava, que jo estava de part dels rics. És veritat que aquí, a dalt, hi vivien els terratinents. A dalt sempre hi ha hagut l’Ateneu i abans teníem el cine “Recreo”. A baix tenien el bar de Can Toscas, el bar Sevilla… També hi havia la bodega de l’Abril, on venien tota classe de licors i hi anàvem a prendre una copa… normalment demanavem una cervesa i anàvem a fora, al carrer, a beure. Una mica més amunt hi havia una mena de fàbrica de licors… davant s’hi feien llargues cues, sobretot en dies com el 24 de desembre. Era un alcohol especial que feien ells no sé com"


Les Festes Majors a l’envelat
“A la que després va ser la meva dona, la vaig conèixer al Passatge Sampere. Ella era de Santa Coloma. Anàvem a ballar, sobretot per la Festa Major, a l’envelat… ens ajuntàvem un grup de sis i llogàvem un palco… venien orquestres molt bones… era l’època dels ‘boleros’, Antonio Machín, Sepúlveda, Rafael Medina…

“També anàvem molt al camp de futbol de l’Adrianenc, on havien vingut a jugar equips de tot arreu: l’Horta, el St. Martí, el Sants, el Badalona, l’Ilerdense… de l’Ilerdense va sortir en Gensana, que després va jugar amb el Barça, a primera divisió… Ara, a St. Adrià, només hi ha la Penya Barcelonista i la Penya de l’Espanyol…"


Després va morir en Franco
"Després va morir en Franco i no em va afectar. Ha vingut el rei i no m’agrada. Quan miro endarrera, el que em sembla més trist és la fam… però jo sempre m’hi he trobat bé, a Sant Adrià i em costaria molt anar a viure a un altre lloc…”

Quan en Llobet parla de quedar-se o marxar de Sant Adrià, jo, que no vaig néixer fins al 1948,  recordo gent que finalment no va poder aguantar més i va haver de marxar. Vaig conèixer, per exemple, Mossèn Pere Ribot, un poeta que a més era capellà. Va morir molt gran i, poc abans de morir, va fer unes declaracions a la revista “El temps”, on explicava el perquè va haver de marxar de la parròquia de Sant Joan Baptista, la d’allà baix. Resulta que, en un moment donat, a principis dels anys cinquanta ja no va poder aguantar més els afusellaments. Cada matinada, des de la rectoria, ell sentia les metralladores del Camp de la Bóta i, després, els tirs ‘de gràcia’ que mataven els condemnats a mort als consells de guerra franquistes… de manera que aquell poeta va haver de marxar del poble.
El dia més alegre
“Un dels dies que recordo haver sentit més alegria, va ser la primera vegada que vàrem poder ballar sardanes, després de la guerra. Les rotllanes es varen fer gairebé al mig de la carretera, just enfront del bar de Can ‘Cintu’, perquè aleshores passaven molt pocs cotxes… Recordo que la meva germana estava molt alegre. També estàvem molt contents, cada any, per Sant Josep, perquè celebràvem el sant del meu pare i el de la meva germana petita. Aquell dia menjàvem bé i fèiem crema… Era l’època de l’’Auxilio Social’. Anàvem al col·legi del ‘Polidor’, amb la canalla més pobra i cada dia ens donaven l’esmorzar. Molts nanos de la part de baix venien al ‘Polidor’, encara que també hi havia una escola al costat de la via del tren."

El meu pare
“El meu pare va morir molt jove, el 1937, als cinquanta-dos anys. Ell era del sindicat de la CNT i acabava d’arribar d’una reunió… es va trobar malament… vàrem avisar el doctor Raso, però l’endemà ja era mort… patia del cor… en aquella època ja ens havien bombardejat molt… recordo el germà de l’Àngel, el barber, quan va venir de permís, des del front de guerra i deia: ‘Mira, jo estic al front fent la guerra i ara, aquí, a la reraguarda, també em venen a bombardejar…’ Venien a llançar bombes per aquí, perquè segurament buscaven les bateries d’artilleria que hi havia al Sanatori i al Turó d’en Caritg. I allà encenien els reflectors i tiraven…"

Sobre això dels bombardejos a la reraguarda, per aterroritzar i desmoralitzar la població civil, jo penso que aquest soldat, veí d’en Fede Llobet, que venia de permís del front d’Aragó, podia ben bé ser el protagonista d’una novel·la com aquella d’Erich Maria Remarque (‘Temps per viure, temps per morir’). Aquell soldat, Graeber, també tornava de permís des del front de Rússia, el 1943 i es trobava que la casa dels seus pares ja no existia. El seu barri, la seva ciutat, eren objectius dels bombardejos diaris. I al principi no s’ho creia… pensava que aquella primera casa en runes, que estava per les afores de la ciutat, devia haver patit un accident… li semblava massa terrible… no podia ser cert, que ell vingués de la guerra i es trobés la guerra dins del seu propi país, Alemanya, dins de la seva pròpia ciutat…
“Segurament buscaven també les fàbriques dels voltants: la Maquinista, l’Elizalde… tot d’una tocaven les sirenes i tothom a córrer cap el refugi que hi havia a la plaça de l’Església. L’església també la varen cremar… va quedar abandonada… qualsevol podia entrar-hi… nosaltres hi jugàvem a ‘fet i amagar’… era quan hi havia una font al mig de la plaça…"

Un dia va caure el pont
“Precisament jo estava al cinema que hi havia al costat del pont del riu. Feien una pel·lícula on surtien uns mariners. I, de cop, vàrem sentir un soroll molt fort, que no podia, de cap manera, sortir de la pel·lícula… era el pont que estava caient…"


Mentre escolto aquest episodi d’en Llobet, em passa com sempre, que també vaig recordant coses que m’havia explicat el meu pare. Per exemple, que ell mateix es va haver de refugiar sota el que quedava d’aquell pont, un dia, quan ja havia començat la ‘Retirada’ i els avions d’en Franco varen metrallar la gent que fugia per la carretera…
I penso que jo també he viscut moments molt dramàtics –fa molts anys—moments que m’han quedat gravats a la memòria, al costat de les pel·lícules que estava veient, precisament, en aquells mateixos moments. Així, quan aquell dilluns, 23 de febrer de 1981, el ‘teniente coronel’ Tejero, al front de tropes de la Guàrdia Civil, va assaltar el Congrés dels Diputats de Madrid, a la TV acabaven de fer ‘Objetivo Birmania’ (o ‘Burma’, en el títol original anglès), protagonitzada per Errol Flynn. I més tard, durant aquella llarga matinada, en varen fer una de pirates, amb Bob Hope.
Altres veïns del barri
“Recordo altres veïns del barri. En ‘Juanitu’ Prats, que tenia una botiga al final del carrer Nebot i sempre anava amb aquella bata de color beige… aquest home havia estat en un camp de concentració, després de la guerra, amb en Sans, el pintor del carrer Andreu Vidal, que era veí dels teus pares… en Sebastià Aragall, carnisser, que sempre anava al ‘Matadero’… Josep Royo, d’aquella família que venia l’oli… i és que jo vaig néixer al número trenta-tres del carrer Major… també recordo en Pepitu Narbón, que havia fet d’escrivent a la fàbrica del ‘Carburo’.“La botiga d’en Geli, allà, a la carretera, on podíem anar a llogar les bicicletes… el Servei Militar, que al final no vaig haver de fer, perquè a la revisió mèdica em varen trobar una pleura i durant tres anys vaig haver d’anar passant revisions, fins que em varen declarar exempt."
                        
La riuada de 1962
"En la ‘Besosada’ de 1962 va morir una noia de La Catalana, que treballava amb nosaltres al ‘Teixit’ de la fàbrica de Can Baurier… que jo sàpiga no va morir-hi ningú més de Sant Adrià… el camp de futbol va quedar negat.


Sobre l’arribada de la TV, jo recordo haver anat a veure-la a Badalona, al bar Serra, enfront del cine ‘Picarol’. Com que jo era força alt, encara que em toqués molt endarrera, podia veure-la, si em posava ben dret. De les primeres ràdios, també me’n recordo. Com que el meu pare havia d’anar molt al mercat central de Barcelona, al Born, doncs es relacionava amb la gent d’allà. I allà hi havia de tot… al principi ens va portar una ràdio d’aquelles tan grosses, que semblaven nínxols…"




                                     En Fede, en recollir la copa, al camp del club de futbol adrianenc, els anys quaranta


"A l’Ateneu sí que parlàvem en català"
“Després de la guerra –continua en Fede—hi havia molt poques coses per divertir-se. Teníem els locals del ‘Frente de Juventudes’, amb el ping-pong, els billars… i a l’Ateneu hi havia un quadre escènic, que dirigia en Puig, aquell que tenia un fill, que després va ser director del mercat municipal… i teníem els balls que organitzaven els d’’Educación y Descanso’… però no podies cantar cançons en català, pel carrer, perquè estava prohibit i la gent tenia molta por… encara que a l’Ateneu sí que parlàvem tots en català… de vegades ens hi havíem barrejat rics i pobres… allò era com una petita Andorra…"

"El pitjor dia de la meva vida"
“El pitjor dia de la meva vida va ser quan varen tancar la fàbrica de Can Baurier i ens vàrem quedar sense feina, el meu fill i jo. Allò va ser el sotrac més gran que jo he patit. Jo m’estimava la fàbrica. I com jo gairebé tots els treballadors… a mi em va ensenyar a tallar la roba el teu pare, en ‘Quicu’. Va ser l’encarregat, que es deia Valentí Costa, que em va dir: ‘Fede, ves i posa’t amb en ‘Quicu’, que t’ensenyarà a tallar el ‘piqué’…’ I encara tinc a casa aquelles tisores negres i grosses, que vàrem fer servir el primer dia… però el tancament va ser molt dur… jo tenia 60 anys d’edat i en portava 46 treballats en aquella fàbrica… i, de cop i volta, au! Tots al carrer! Sembla que els empresaris italians no es varen entendre amb la família Baurier. Varen canviar el nom de l’empresa… llavors es dèia SABA (‘Sociedad Anònima Barcelonesa de Acabados’) i ‘LACOMBE Textil’… me’n recordo d’altres encarregats com en Josep Maria Magem, o el Senyor Rosanes, que era molt bona persona…"

“També recordo molt els altres treballadors… en ‘Miguelín’, que era més gran que nosaltres i havia estat a la guerra, a les trinxeres… era dels qui ens explicaven històries del front de Guadalajara, de quan ‘varen fer córrer’ els italians… Recordo el seu germà, en Llorenç… i la seva filla Glòria. També hi havia un home que es deia Segura, que vivia al carrer Andreu Vidal i havia anat voluntari al front d’Aragó… era molt bona persona.”

I mentre en Fede m’explica això, com que el carrer Andreu Vidal també ha estat el meu carrer durant molts anys, em ve al cap la fesomia del senyor Martínez, que vivia amb la seva família, a prop de casa meva, a la mateixa planta baixa on tenia el taller mecànic. Aquest home és el primer que em va parlar de la Columna ‘Durruti’. Fou l’estiu de 1967, durant una conversa al bar ‘Bon dia’, a la cantonada del carrer de les Monges, al costat de la font. De vegades em sembla sentir-lo encara, com es lamentava de la derrota de 1939: "No podíem guanyar de cap manera… des d’aleshores hi he pensat molt… uns ho donàvem tot al front i, quan veníem de permís a Barcelona, sempre vèiem la mateixa gent divertint-se i fent gresca per les Rambles… allò no podia ser…!"
Deu néts i dos besnéts
En Fede m’explica que té deu néts i dos besnéts, el més petit de sis mesos. Precisament és per això que hem d’acabar l’entrevista, abans que el rellotge toqui la una del migdia, perquè ha d’anar a buscar un nét a l’escola. I, en qualsevol cas, no es cansa d’explicar-me:

“Els temps que vénen haurien de ser millors, però no ho sé… tot està molt malament… no ho arribo a entendre… cada dia s’inventen un partit nou… de vegades, tot això sembla un vodevil. Tots són iguals… i aquesta esquerra… com es pot ser d’esquerres i cobrar el dineral que cobren…? No, no el veig gaire lluït el futur dels nanos d’ara…"

Les novel·les de l”Oeste”
"A partir de 1939, jo vaig poder estudiar molt poc, només a la nit, amb el senyor Garcia de l’acadèmia de Donya Carmen, perquè a les escoles nacionals del ‘Polidor’ només ens ensenyaven a cantar i resar… jo tenia dotze anys… érem cinc germans i el meu pare havia mort… menjàvem alguna cosa d’un hort que cultivàvem… i, quan al nostre hort no hi havia res, anàvem a l’hort del veí… jo vaig voler continuar estudiant a la nit, perquè volia poder parlar igual que els altres nanos amb qui em relacionava: en ‘Paquitu’ Martínez, els de la carnisseria… al principi, quan ells parlaven, jo em quedava a les fosques… i això no m’agradava. A mi sempre m’ha tirat molt la lectura: novel·les de pirates, de cow-boys, de tiros… Hi havia autors com James Oliver Curbot, que era del Canadà; o Zane Grey… Ralph Segram… i altres que m’agradaven menys, com el Marcial Lafuente Estefania, que, amb una sola bala, en matava no sé quants, dels dolents…"



“Anàvem al mercat de St. Antoni, els diumenges al matí, a canviar novel·les i a comprar-ne de segona mà. Així, perquè llegia una mica, vaig començar a atrevir-me a participar en segons quines converses. Recordo un dia que, en un bar, vaig estar escoltant un home que era professor i ens explicava que tot allò del ‘Cid Campeador’ era mentida, que mai havia guanyat batalles després de mort… que no podia ser… que no ens ho creguéssim que l’haguessin posat mort sobre el seu cavall, per fer fugir els moros… que era tot una mentida… Aquestes crítiques em varen sorprendre molt… era l’època que circulaven aquells ‘tebeos’ de ‘El guerrero del antifaz’ i ‘Roberto Alcázar i Pedrín’…

Treballàvem moltes hores i jo fèia tantes hores extra com podia, perquè així tenia diners per sortir els caps de setmana i em sentia més independent…"
I, de moment, acabem aquí l’entrevista, perquè estan a punt de sortir les criatures de l’escola…




diumenge, 1 de desembre del 2013

EINIGE STUNDE MEINES SOMMERS

Immer habe ich gedacht, dass die Statuen in öffentlichen Gärten zu viel alleinstehend bleiben. Und an einem Juli Nachmittag in unserem Universitätsgarten habe ich es bestätigt gefunden. Die Sonne schien. Ich war allein, neben einem Baum sitzend. Dabei gab es Vögel, Tauben und Katzen, wie immer. Plötzlich wurde eine behinderte Taube von zwei schwarzen und heimtückischen Katzen gegen ein kleines Denkmal umstellt. Sie schien sich zu verteidigen, sie flatterte, aber ohne fliegen zu können... schliesslich ergab sie sich... Alles war schnell beendet...

Ich näherte mich dem Denkmal: Gotthold Ephraim Lessing (1729-1781). Geschenk der Wolfenbüttel Herzog August Bibliothek. Ich hatte weder diesen Mann noch diese Stadt zuvor kennengelernt. So ging ich zum Computer um eine Suche in Wikipedia zu machen. Lessing war ein bedeutender Dichter der deutschen Aufklärung. Mit seinen Dramen und seinen theoretischen Schriften, die vor allem den 'Toleranzgedanken' verpflichtet sind, hat dieser Aufklärer der weiteren Entwicklung des Theaters einen wesentlichen Weg gewiesen und die öffentliche Wirkung von Literatur nachhaltig beeinflusst.

In Wolfenbüttel (Niedersachsen) wurde er 1770 Bibliothekar in der Herzog August Bibliothek. Dort entdeckte er das hochmittelalterliche Werk 'Schedula diversarum artium' des Theophilus Presbyter, das er 1774 unter dem Titel 'Vom Alter des Ölmalerey aus dem Theophilus Presbyter' herausgab. Lessing ist der erste deutsche Dramatiker, dessen Werk bis heute ununterbrochen in der Theatern aufgeführt wird... und hier, im Garten ist er allein...



EINIGE VERBEN MIT PRÄFIX VON JOHANN WOLFGANG VON GOETHE GESCHRIEBEN ("IPHIGENIE AUF TAURIS")




Und Gegen meine Seufzer bringt die Welle
Nur dumpfe Töne brausend mir herüber. (Iphigenie, 13)

Weh dem, der fern von Eltern und Geschwistern
Ein einsam Leben führt! Ihm zehrt der Gram
Das nächste Glück vor seinen Lippen weg. (Iphigenie, 15)

So hält mich Thoas hier, ein edler Mann,
In ernsten, heil’gen Sklavenbanden fest (Iphigenie, 33)

Und unsre Göttin sieht willkomm’nem Opfer
Von Thoas Hand mit Gnadenblick entgegen. (Iphigenie, 61)

                                           …leider fasste da
Ein fremden Flüch mich an und trennte mich
Von den Geliebten… (Iphigenie, 83)

                                            …riss das schöne Band
Mit ehrner Faust entzwei… (Iphigenie, 85)

                                             …und frische Lust
Des Lebens blüht in mir nicht wieder auf. (Iphigenie, 89)

Umschwebt mit frohem Fluge nicht der Sieg
Das Heer? Und eilt er nicht sogar voraus? (Arkas, 132)

Oft wich ich seinem Antrag mühsam aus. (Iphigenie, 154)

Missgünstig sieht er jedes Edeln Sohn
Als seines Reiches Folger an; (Arkas, 160)


EINE ERKLÄRUNG DES NSA-CHEFS, KEIT ALEXANDER (apokryph)



Es ist ganz falsch, dass der US-Geheimdienst NSA sich heimlich Zugriff auf die internen Datennetzwerke der Internetkonzerne Yahoo und Google verschaffe. Damit kann die NSA (National Security Agency) die Email-Kommunikation von hunderten Millionen Menschen weltweit nicht ausspähen, wie die Zeitung Washington Post, unter Berufung aus den sogennanten Dokumente des früheren US-Geheimdienstmitarbeiters Edward Snowden berichtete. Auch US-Bürger sind von dem Überwachungsprogramm mit dem Namen Muscular nicht betroffen.

Und mehr Lügen: diese Zeitung Washington Post zitiert ein sogennantes vertrauliches NSA-Dokument von 09. Januar 2013, dem zufolge in den 30 vergangenen Tagen etwa 181 Millionen Datensätze gesammelt worden wären. Alles falsch! Unser Geheimdienst handelt nur auf Grundlage von Gerichtsbeschlussen und würde nie in ingerndwelche Datenbanken einbrechen. Snowden ist ein globalen Paria, der Zuflucht in Russland zu nehmen gezwungen ist, um das Spiel von den Russen zu machen… die Russen, deren Ziel es ist, Weidelgrass zwischen den Beziehungen von Deutschland mit den USA zu säen. Im Geheimdienst arbeiten wir hart. Seit dem Zweiten Weltkrieg, haben wir ein spezielles Programm, dessen Name ist Five Eyes, zu Schaffung einer Zusammenarbeit zwischen den Geheimdiensten der Vereinigten Staaten und vier anderen englischsprachigen Ländern: Kanada, Australien, Neuseeland und natürlich Grossbritanien. In der 100.000.- m2 grossen Zentrale Fort Meade (Maryland) der 1952 gegründeten NSA arbeiten derzeit 20.000.- Menschen. Auf den Parkplatz vor dem Schwarzem Block passen mehr als 40.000.- Kraftfahrzeuge.

Wir sind da, in den Sozialen Netzwerken, und auch in der Zukunft werden wir dabei sein. Oft spricht man über der Spionage als zweitältestes Gewerbe der Welt, wenn es ein früheres gäbe. Man datiert den ersten Code dieser Kunst auf das Jahr 2.000 v. Chr., aus Inschriften auf Tontafeln, die angeblich unter Bezugnahme auf geheimnisvolle Feuer-Signale ein Schlüssel wären, der zwischen den verschiedenen Völkern der Region Mesopotamiens ausgetauscht worden war. Das Wichtigste an der Tatsache überhaupt: Wenn ein nordamerikanischer Präsident heute oder in Zukunft einen wirklichen Sicherheitsstaat errichten will (und nicht diese Sache die wir heutzutage haben!) hat er, unser Präsident, mit Hilfe der NSA alle Werkzeuge schon in den Händen…

Und schliesslich will ich noch ein Beispiel geben, um vor allen zu beweissen, dass unser System perfekt ist: letzte Woche hat ein Junge Präsident Obama erzählt, dass sein Vater ihm gesagt hat, dass die Vereinigten Staaten ein grosser Spion sind, der alle Leute in der Welt ausspioniert. Und Obama antwortete: Er ist nicht dein Vater..! Sehen Sie? Wir sind perfekt!

dissabte, 16 de novembre del 2013

SCHAUSPIELER UND SCHAUSPIELERINNEN



                                                  
                                      Ifigenia i Orestes, de Johann Heinrich Wilhelm Tischbein (1751-1829, Alemanya)



Eines Nachts ging ich gegen 23.00 Uhr Katalonien Allee meines Dorfs entlang und, wie so viele andere Nächte, traf ich eine Gruppe, die auf dem gleichen Bürgersteig, in die entgegengesetzte Richtung ging. Ich hatte immer den Verdacht, dass sie aus der Ateneu adrianenc kämen und genauer gesagt, sie Theater geprobt hätten.
In der Tat bestätigten sie mir das in dieser Nacht. In der Gruppe war ein Mann in meinem Alter, der mit der Fußballmannschaft St. Gabriel gespielt hatte und der bereits die Gelegenheit gehabt hatte, zusammen mit mir, sich daran zu erinnern, dass wir beide im Sommer 1966 einen Ausflug nach Wien gemacht hatten, um an einem internationalen Sportturnier teilzunehmen.
Innerlich sagte ich mir, dass diese Leute Schauspieler und Schauspielerinnen waren; übrigens der ehemalige Fussballspieler hatte aus dem Gedächtnis rezitiert, unter anderem, den Namen und Vornamen eines deutschen Mädchens, das Teil einer Gruppe von Schülerinnen war, die in diesem Sommer 1966, im gleichen Jugendhaus wie wir, in Wiens Peter Jordan Straße einquartiert wurden (das Jahr schreibe ich zweimal, um deutlich zu machen, dass ich mich nicht irre und dass 47 Jahre schon vergangen sind).
Selbstverständlich war fast keiner von uns jemals in einer Stadt wie Wien gewesen, wo es so viele Gärten gibt...

DON JUAN TENORIO

Nun, dieses Nachts, hielt dieser ehemalige Fußballer mich an und sagte mir, dass sie jemanden brauchten um eine sehr einfache Rolle in der Komödie Don Juan Tenorio von José Zorrilla darzustellen. Die Rolle ist das, was einem Polizisten entspricht, der an einer Stelle auf Don Juan zeigt und sagt: Im Namen der Gerechtigkeit, seien Sie festgenommen, Tenorio!" Und das und nicht allzu viel mehr ist meine Rede. Und ich, dies sagend, muss mit großer Sorgfalt gestikulieren, mit der linken Hand, die Hintergrund der Szene ist, so dass es nicht die Sicht der Menschen im Publikum behindert, wie der Regisseur mich unterrichtete.

IPHIGENIE

Ich denke, dass sogar wenn ich nicht von ihnen auf der Straße angehalten worden wäre, hätte ich auch eines Tages (oder eines Nachts) sie gestoppt, um ihnen den Vorschlag zu machen der jetzt unter der Gruppe zirkuliert. Es stellt sich heraus, dass ich ein Forschungsprojekt an der Universität Barcelona mache, über den Griechischen Mythos von Iphigenie, die nach der Mythologie des antiken Griechenland, die Tochter Agamemnons war, der Kommandeur der griechischen Flotte war, um die Stadt Troja zu erobern.
Es wird untersucht, wie dieser Mythos zu uns gekommen ist, seit dem V Jahrhundert v. Chr., wo Euripides zwei Tragödien geschrieben hat: Iphigenie auf Aulis und Iphigenie auf Tauris...

JOAN MARAGALL

1898 hat Maragall in Barcelonas Theater Els jardinets d'Horta die katalanische Version des Stücks (von ihm selbst übersetzt) Iphigenie auf Tauris von Johann Wolfgang von Goethe aufgeführt. Danach wurde diese Tragödie nur selten aufgeführt, und ich denke, dass es eine interessante Erfahrung wäre, dieses Stück an der Ateneu adrianenc darzustellen.
Übrigens hat auch Maragall gründlich den Mythos des Grafen Arnaus studiert, der mit der Äbtissin von St. Joan de les Abadesses viele Gemeinsamkeiten mit Sor Inés und Tenorio hat.
Maragall, in seiner Einleitung zur Übersetzung, bei der Analyse der künstlerischen und moralischen Werte und der Bedeutung der beiden Iphigenien, Euripides' und Goethes', sagt, dass er ein Experiment gemacht hat: er nahm als Publikum eine Frau und erklärte ihr, wie die Iphigenie von Euripides und wie die von Goethe sich verhalten haben.
Er stellte vor der Frau dar, wie die griechische Iphigenie Thoas, König der Taurer, täuscht, und sie schließlich wegläuft; dann wie Goethes Iphigenie, Verhererin (??)  der Götter, Abscheu gegen die Lüge fühlt, edel und klar vor dem König ist, und schließlich erreicht sie ihren Zweck, der Rettung Orestes', Pylades' und von sich selbst, ohne die Wahrheit zu verraten...

THEATER DES GEFÜHLS UND DER IDEEN

So Maragall selbst, die Beobachtung der unterschiedlichen Reaktionen der Dame (seiner experimentellen Öffentlichkeit) zu jeder Iphigenie durchführend, ergreift Partei zugungsten Goethes Iphigenie und billigt sie. Dieses ist das Theater des Gefühls... und ihre Augen bekamen eine Art  des Ausdrucks... sagt Maragall über die Dame. Auch ist das Theater der Ideen, das der Zeit Maragall entspricht. Heutzutage finde ich, dass es uns nicht schaden würde, zu versuchen dieses Werk zu wiederholen.
Die Klassiker sind Klassiker eben darum, weil sie nie aus der Mode gehen.
Es war auch Maragall, der in einem Artikel in dieser Zeitung, die als Brusi (1) bekannt geworden war, ein Lob von bescheidenen Amateur- und Theatergruppen veröffentilichte, die nur sehr wenige Ressourcen haben und manchmal fähig sind einige Momente der wahren pädagogischen Unterhaltung zu bieten...
Anmerkung: (1) Fruta de invierno, Diari de Barcelona, 17-10-1905, Obra completa, edició dels fills, Maragall, J.; Barcelona 1931

diumenge, 6 d’octubre del 2013

GENT DE TEATRE



                                Ifigenia i Orestes, de Johann Heinrich Wilhelm Tischbein (1751-1829, Alemanya)


Una nit d’aquestes, pujava jo pels voltants de les onze l’Avinguda de Catalunya (St. Adrià de Besòs, Barcelonès)  i, com tantes altres nits, em vaig creuar amb una colla que anava en direcció contrària per la mateixa vorera. Jo sempre havia sospitat que venien de l’Ateneu i, més concretament, de fer teatre.  Efectivament, aquella nit m’ho varen confirmar.

Entre els de la colla de veins i veïnes hi havia un home de la meva edat, que de jovenet havia jugat a futbol amb l’equip del St. Gabriel  i amb el qual ja havíem tingut ocasió de rememorar una excursió que vàrem fer a Viena l’estiu de 1966, per participar en un torneig esportiu internacional.

Vaig anar afirmant-me en la meva creença  que es tractava de gent de teatre,  per la manera com aquell home m’havia recitat de memòria, entre altres coses, el nom i els dos cognoms alemanys d’una noia que formava part d’un grup de col·legiales que estaven allotjades en la mateixa residència juvenil que nosaltres, la del carrer Peter Jordan Strasse de Viena, aquell any de 1966 (he escrit l’any dues vegades, expressament, per deixar clar que no m’equivoco i que d’això,  ja en fa  quaranta-set anys !). Per cert, gairebé ningú de nosaltres havia estat mai en una ciutat que tingués tants jardins com aquella.

DON JUAN TENORIO

Doncs bé, l’altra nit, aquest antic futbolista em va aturar i em va comentar que els faltava una persona per fer un paper, molt senzill, en la comèdia que estan assajant ara mateix. El paper és precisament el que correspon a un dels agutzils que surt en una versió bufa de l'obra Don Juan Tenorio; aquell que, en un moment donat, assenyala Don Juan i li diu: En nombre de la Justicia, daos preso, Tenorio! I en això i poca cosa més consisteix la meva intervenció, que he de fer (això sí!) posant molta cura en gesticular amb el braç esquerre, és a dir, aquell que queda més endins de l’escenari, de manera que no dificulti la visió de la gent del públic, tal i com  m’ha explicat el director.

IFIGENIA

Em sembla que, encara que no m’haguessin aturat ells pel carrer, igualment els hauria aturat jo un altre dia (o una altra nit) per fer-los la proposta que a hores d’ara ja circula entre el grup. Resulta que estic fent un treball d’investigació per l’Universitat de Barcelona,  entorn del mite grec d’Ifigenia que, segons la  mitologia de la Grècia clàssica, era filla d’Agamemnon, el comandant en cap de la flota grega que va anar a conquerir la ciutat de Troia.

Es tracta d’estudiar com ha arribat fins a nosaltres aquest mite, que ja va ser tema de dues tragèdies (Ifigenia a Àulida i Ifigenia a Tàurida) escrites per Eurípides, cinc-cents anys abans de la nostra era moderna (500 a.C.).

JOAN MARAGALL

En 1898 Joan Maragall, que per cert també va estudiar en profunditat el mite de El comte Arnau, que juntament amb l’abadessa de St. Joan té tants punts en comú amb el
Tenorio i Donya Inés— va aconseguir representar, a Barcelona,  en el teatre dels Jardinets d’Horta, la versió catalana de l'obra Ifigenia a Tàurida, de Johann Wolfgang von Goethe, que ell mateix havia traduït de l’original alemany. Després d’això aquesta obra s’ha representat molt poques vegades i crec que fóra una experiència interessant poder representar-la a l’Ateneu Adrianenc.

Maragall, en la seva introducció a la traducció esmentada, en analitzar la “vàlua i significació artístiques i morals” de les dues Ifigenies (la d’Eurípides i la de Goethe) ens explica que se li acut de fer un experiment: agafa una dona (a manera de públic) i li explica el que fa la Ifigenia d’Eurípides i el que fa la de Goethe. Exposa davant de la dona com la Ifigenia grega enganya Thoas, rei dels taures i com, finalment, s’escapoleix. Després, com la Ifigenia de Goethe, devota dels deus, sent repugnància per la mentida, es mostra noble i clara davant del rei i, finalment, aconsegueix el seu propòsit de salvar Orestes, Pilades i salvar-se ella mateixa, sense apartar-se de la veritat.

TEATRE DE SENTIMENTS I D’IDEES

Així Maragall, observant la reacció diferent d’aquella senyora (el seu públic experimental) davant la conducta de cadascuna de les Ifigenies, pren partit ell mateix a favor de la Ifigenia de Goethe i la fa seva. Aquest és el teatre de sentiments (... i en els ulls se li va posar una mena de cosa ... diu Maragall de la senyora) i d’idees, que es correspon amb l’època de Maragall  i que trobo que avui, amb els temps que corren, no ens faria gens de mal d’intentar recuperar. Els clàssics són clàssics justament per això: perquè no passen mai de moda.

També fou el mateix Joan Maragall qui, en un article publicat en aquell diari, conegut popularment com el Brusi (1) va realitzar un elogi dels modestos grups de teatre de poble, els quals compten amb molt pocs mitjans i, de vegades, són capaços de proporcionar al públic estones de veritable entreteniment formatiu.


Nota.-  (1) “Fruta de invierno”, Diario de Barcelona, 17-10-1905, Obres completes, edició dels fills, Barcelona, 1931.



ALPENS: VISCA ELS VERSOTS!



     
Des del 1989 que vaig per Alpens i els versots d’aquesta festa major m’han semblat dels millors. Aquells peus i aquelles cames peludes, que varen aparèixer en aixecar-se el teló, de seguida ens varen posar a tots en situació. Era un sancrist? Era un ninot?  Era de debò?  La creu segur que ho era, de debò…
Una feina ens han trobat a l’ETT celestial… I a partir d’aquí, aquells versots ens varen anar interpel·lant amb una força excepcional. Era com si la generació actual –amb un missatge dirigit a totes les generacions presents a la sala—diguessin a la cort vaticanista: a nosaltres no ens enganyeu!
Va ser com si aquells nois i noies d’avui –a qui no fa gens de por l’amenaça d’un infern—haguessin fet desaparèixer, una nit de festa major, aquella religió que durant tants anys havíem  hagut de fumar, com si es tractés de l’opi que els marxistes denuncien…
Molts dels qui vàrem néixer en la dècada dels anys quaranta o en la dels cinquanta, assistírem a col·legis de frares i monges, de missa diària, en compliment de llargues condemnes feixistes d’anys i anys d’avorriment, que es comptaven per cursos, per rosaris i per tandes d’exercicis espirituals…
Nosaltres hem agraït especialment aquesta funció de versots…
Aneu cap el Vaticà, hi ha eleccions anticipades…  També s’agraeixen les referències a la situació política actual. Sempre queden bé. I trobo que totes aquestes irreverències i sacrilegis, exposats al bell mig del Casino, han estat molt importants per a Alpens. S’ha confirmat, una vegada més, que la gent d’aquest poble és oberta i que no s’escandalitza fàcilment, perquè no te massa prejudicis.
Diables de tota mena, aquesta és la nostra opinió!