diumenge, 30 de desembre de 2012

DIE NACHT IN BADEN-BADEN (Zusammenfassung I)

                                     Daniel Buren an der Kunsthalle Baden-Baden


1.- ...Er nahm Therese mit...
Er nahm Therese mit, weil sie sich darüber freute. Es war die Premiere seines ersten Stücks. Er sollte in der Loge sitzen und am Schluss auf die Bühne kommen und sich mit den Schauspielern und dem Regiseur beklatschen oder ausbuhen lassen.
Therese hatte das Stück nicht gelesen und freute sich unbefangen über seinen Erfolg.
Danach gingen sie beschwingt zurück ins Hotel. Er bestellte eine halbe Flasche Champagner, sie setzten sich im Pyjama aufs Sofa, und er liess den Korken knallen...
Als der Champagner zu Ende war, gingen sie ins Bett und drehten einander nach einem flüchtigen Kuss den Rücken zu.
Am nächsten Tag besuchten sie in Baden-Baden die Kunsthalle, machten bei einem Winzer halt und gingen in Heidelberg aufs Schloss.
Nichts, wie er am Abend zu Hause feststellte. Seine Freundin Anne hatte ihm keine Nachricht hinterlassen.
Er rief sie an. Es tue ihm leid, dass er sie am Abend nicht aus den Hotel habe anrufen können.
.- ...Du hast mir gefehlt...
.- ...Du mir auch.
.- Wann kommst du?
.- Ich versuche am übernächsten Wochenende zu kommen.
.- Du klingst anders...
.- Anders?
.- Anders als sonst. Was stimmt nicht?
.- Alles stimmt..!
2.- ...sie blieb misstrauisch...
Er hatte ein schlechtes Gewisen. Er hatte Anne angelogen, und war froh , dass das Telefongespräch mit ihr vorbei war. Was er Anne verschwieg , musste er ihr verschweigen, weil sie darauf übertrieben eifersüchtig reagieren würde.
Anne hatte in Amsterdam eine Wohnung und einen Lehrauftrag, von dem sie nicht leben, den sie aber jederzeit ruhen lassen konnte, um in England oder Amerika oder Kanada oder Australien oder Neuseeland zu unterrichten. Ein gutes Drittel des Jahres verbrachten sie gemeinsam.
Für den Rest des Jahres war Annes Leben unstet. Sie war eine entschlossen zupackende Frau, und als er sie das erste Mal sah, sah er diesen Gesicht mit den vielen Sommersprossen und das rotblonde Haar und mochte sie sofort. Sosehr sie sich nach einander sehnten, so schön sie es miteinander hatten –sie hatten zerstörerische Auseinandersetzungen, aber die Wunden der Auseinandersetzungen heilten rascher als die Schmerzen der Sehnsucht.
Er flog am Freitag. Das College hatte Anne eine kleine, zweistöckige Wohnung in Oxford überlassen. Er hatte einen Schlüssel, schloss auf, ging hinein und fand sie am Schreibtisch. Eine halbe Stunde später machten sie einen Spaziergang.
Lange redete keiner von beiden. Dann fragte Anne:  Mit wem warst du in Baden-Baden?
.- Wie kommst du darauf dass ich ...
.- Warum hast du mir nicht gesagt, dass du in Brenner’s Park Hotel abgestiegen bist?
.- Ich habe es vergessen...
.- Warum lügst du mich an?
.- Ich lüge dich nicht an.
.- ...
Aber sie blieb misstrauisch...
In der Wohnung, mitten in der Nacht wachte er von Annes Weinen auf.
.- ... Anne ...
.- Ich muss die Wahrheit wissen, immer. Ich kann nicht mit Lügen leben. Mein Vater hat meine Mutter belogen, und er hat sie betrogen, und er hat meinem Bruder und mir Versprechungen über Versprechungen gemacht, die er nicht gehalten hat. Wenn ich ihn gefragt habe, warum, wurde er wütend und hat mich angeschrien. Meine ganze Kindheit hatte ich keinen sicheren Boden unter den Füssen...
.- Es ist alles gut, Anne. Ich verstehe dich. Du musst nicht mehr weinen. Ich verspreche dir, die Wahrheit zu sagen.
3.- ...ich möchte ein Kind...
Drei Wochen später fuhren sie in die Provence. In Cucuron fanden sie am Markplatz ein billiges, altes Hotel.
In einem Nachmittag sassen sie auf der Loggia, die Laptops vor sich und sie sagte:
.- ... Ich möchte ein Kind ...
Er stand auf, ging zu ihr, hockte sich neben ihren Stuhl und lächelte sie an:
.- Das lässt sich machen.
Ein paar Tage später gingen sie am Nachmittag ins Bett und liebten sich und schliefen ein. Als er aufwachte, war Anne weg. Auf einem Zettel las er, dass sie losgefahren war und in Aix in der Bibliothek nach ihren E-Mails sah. Das war um vier. Um acht war er besorgt. Um neun hielt er es in der Wohnung nicht mehr aus und ging zum Dorfteich, an dem sie ihr Auto parkten.
Es stand, wo es immer stand. Er sah sich um und sah Anne; sie sass an einem Tisch vor der Bar de l’Étang.
.- Was ist los? Ich habe mir Sorgen gemacht.
.- Du warst mit Therese in Baden-Baden. Ich habe deine E-Mails gelesen. Die Bestellung des Doppelzimmers. Die Verabredung mit Therese. Den Gruss danach...
.- Du hast in meinen E-Mails spioniert?
.- Du bist ein Lügner, ein Betrüger.. Warum hast du mit ihr geschlafen?
.- Ich habe nicht mit ihr geschlafen.
.- Du Schwätzer, du Ficker, du Dreck, du...
.- Kann ich was sagen?
.- Du Dreck, du Arsch, du Nichts..!
.- Es tut mir leid.
.- Fick dich selbst mit deinen Lügen!  Sie stand auf und ging.
                                ------------------------------------
Das ist das Ende des ersten Teils der Zusammenfassung über „Die Nacht in Baden-Baden“ ( Sommerlügen von Bernhard Schlink, Geschichten, Diogenes Verlag AG Zürich 2012)





divendres, 28 de desembre de 2012

Finestra

René Magritte



Aparto cortines i més cortines, fins que m'adono que la finestra no hi és. O sí. Més avall, més petita.

Entra una mica de sol.

Eres al meu costat, però ara et veig al terrat de la casa de l'altre cantó del carrer. "Vés amb compte", penso. No hi ha barana.

Tanco els ulls i m'adono que la casa sencera gronxa. De fet, gronxa tot. Les cases, el carrer.


M'abandono a les onades.

diumenge, 23 de desembre de 2012

25 ANYS A RÀDIO BRONKA, DE BARCELONA




A mitjans dels anys noranta del segle passat, un dia, uns nois insubmissos al servei militar obligatori varen venir a buscar-me per anar a fer un programa de ràdio. Em varen introduir en el locutori de Ràdio Bronka, tot demanant-me excuses per la falta de mitjans que hi notaria, a causa del seu caràcter --alternatiu i pirata— de ràdio lliure. Jo ja havia tingut algunes experiències radiofòniques; unes més llargues que altres; per exemple aquells dos o tres cursos que vaig participar en Rdio Ciutat de Badalona. Aviat em vaig adonar que Ràdio Bronka seria diferent, millor. Després d’un programa, en va venir un altre i un altre. Des del primer moment vàrem tenir clar el nom que li havíem de posar: “Judici a la Justícia”; o “...contra la Justícia”, tal com diria algú, que recollia així l’esperit d’aquell legendari crit de rebel·lia i resistència: “Fora el mal govern!”

1.- JUSTÍCIA CARA, LENTA I DOLENTA

Aquells insubmisos, que havian patit personalment les malifetes de la Justícia (i de la Justícia Militar) s’havien adonat que l’Administració de Justícia era aleshores (i és encara avui) un dels forats més negres de l’administració heretada de la Dictadura anterior, la del general Franco: Justícia cara, lenta i dolenta. I així és com varen pensar que la participació d’un advocat en aquest programa podria resultar profitosa.
Cada dijous al vespre em venien a buscar amb un cotxe al nostre despatx DALP (“Despatx d’Assessorament Laboral i Popular”) de Badalona i m’acompanyaven a la ràdio, on sempre arribavem més tard de l’hora de començar --les deu de la nit—a causa de la meva mania d’atendre, sempre, tota la gent treballadora que aquella tarda hagués acudit al despatx, tingués o no tingués hora concertada. Fèiem el programa de dues hores, amb un intermedi; i després em convidaven a sopar a casa seva, sopar que gairebé sempre s’allargava, fins que als voltants de les dues de la matinada aquell insubmís (o insubmisa) tornava a agafar el cotxe i m’acompanyava al DALP de Badalona. En aquella època jo estava dispensat d’assistir a les assemblees mensuals dels dissabtes a la tarda.

Poques vegades a la vida m’he sentit tant ben tractat, honorat i respectat, com aquella època a Ràdio Bronka. Això també m’ajudava a compensar els desequilibris emocionals i de tota mena, que em creava aquella lluita diària enfront de les diferents instàncies legals: jutges, fiscals, policies, militars...

2.- HI HAVIA CUA PER A PARTICIPAR

Més d’una vegada (i més de dues) se’ns havia format cua a la porta del locutori. La gent venia a explicar les seves terribles experiències amb la Justícia, perquè nosaltres fèiem participar  tothom. També eren molts (i moltes) els qui intervenien per telèfon. Des de Canàries, Andalusia o des de qualsevol lloc on jo havia fet un judici. Sempre me’n recordaré, de les cròniques que ens feia el nostre corresponsal a New York City, l’amic Julián. O alguna conversa amb els militants de la organització revolucionària MOVE, de Pennsylvania...

Ens trucaven no només per explicar casos dels que es coneixen normalment com a polítics, sinó que teníem en compte que, en realitat, polítics ho eren tots, els casos. Igual és denunciava el desallotjament d’una casa okupada, com el desnonament d’una família que no podia pagar el lloguer... I, sobretot, parlant de les persones preses, la línia que separava els presos socials dels polítics era tan fina, tant i tant que, de vegades, no es podia ni veure. I així resultava que tots els presos eren polítics i que s’havien d’enderrocar les muralles de totes les presons...

3.- LA SOLIDARITAT TAMBÉ TENIA LÍMITS

Després d’anys i anys de cotxes i sopars de matinada, aquella xarxa solidària dels dijous a la nit es va trencar, però jo ja no podia deixar de participar en el programa. Judici a la Justícia s’havia convertit per a mi en un complement indispensable de la meva feina d’advocat i, per això, vaig haver de  començar a comptar amb altre gent de fora de la ràdio (i de dins) pel transport i pel sopar de matinada. Alguns (i algunes) també varen aguantar anys i panys:  membres del DALP o amics del despatx, o de la Coordinadora contra Abusos de Poder de Barcelona...

Al final, només gràcies a un taxista amic, que ens feia un bon preu (i gràcies a altres taxistes amics seus) podíem anar i tornar del programa, a aquelles hores de la nit; les hores que sempre ens imposava la nostra feina del despatx.

4.- I AL FINAL DEL FINAL...

Al final del final, a principis del 2009, vaig complir seixanta-un anys d’edat i ja no vaig poder més. Els metges em varen avisar. Vaig explotar un dijous a la nit, a Ràdio Contrabanda, on havien acollit el nostre programa, després que certs problemes amb el veïnat de Ràdio Bronka, ens havien impossibilitat de continuar fent-lo allà, a tan altes hores de la nit.

No només vaig deixar de participar en el programa, sinó que tampoc vaig poder seguir treballant d’advocat, un ofici que havia començat en 1974.
Abans de plegar, encara vaig tenir temps d’enyorar l’època de la primera guerra del Golf Pèrsic (1990-91) quan entre tots i totes vàrem aconseguir desemmascarar aquell infiltrat que la policia tenia en el moviment anti-militarista de Barcelona... però els anys passen i la policia també n’ha après molt, d’infiltrar-se...

5.- TORNAR A COMENÇAR

 La meva participació a Ràdio Bronka també em va servir per tal que els independentistes em consideressin massa anarquista... i els anarquistes (de dins i de fora de la ràdio) massa independentista.
Si jo ara tornés a començar amb Ràdio Bronka i la feina del DALP –amb uns quants anys menys a sobre—ho tornaria a fer tot igual, però reposaria més, dormiria més, faria cas d’aquells i aquelles que em deien: “...Arnau, que no es pot viure així, com vius tu... que no pots actuar cada dia (i cada nit) com si això fos una guerra oberta i estiguéssim a les trinxeres...”  Faria vacances de veritat, que consistirien en coses diferents de la feina, a part d’aquells viatges a USA, per visitar presos condemnats a mort (Mumia Abu-Jamal) o a cadena perpètua (Black Panthers, MOVE...).
A les assemblees procuraria intervenir per fer veure a la gent la necessitat de ser més selectius a l’hora de fer els ordres del dia. De vegades, aquelles assemblees de la ràdio em recordaven les que havíem fet al propi despatx DALP, durant certes èpoques... no hi havien faltat escàndols financers o amorosos; o simplement sexuals... i és que, on hi ha homes i dones, sempre hi ha embolics. No sé què hauria passat a les assemblees de Ràdio Bronka, si haguéssim hagut de viure de la nostra feina a la ràdio, com passava al DALP; i haguéssim hagut de discutir el repartiment dels diners en forma de salaris individuals...

 En fi, sort que, en morir-nos, l’ànima també mor i es destrueix definitivament, fins i tot abans que el cos... perquè si no fos així, els embolics encara continuarien...


INDEPENDÈNCIA PER A CATALUNYA



Tinc uns amics europeus de més enllà dels Pirineus, que m’han demanat la
meva opinió sobre la situació a Catalunya, després de les eleccions del 25 de novembre. I aquesta és la meva resposta:

A Madrid, els mitjans de comunicació oficials i centralistes diuen que ara la independència de Catalunya ja no és possible, perquè CiU no va aconseguir la majoria absoluta en les darreres eleccions, però obliden que tres quartes parts del nou Parlament català pertanyen a partits polítics que volen convocar un referèndum d’autodeterminació.

LES RAONS ECONÒMIQUES

La raó per la qual CiU ha vist baixar els seus resultats electorals és, senzillament, perquè al poble català no li ha agradat la campanya d’estil mesiànic, que han organitzat al voltant del president Artur Mas. I també, naturalment, perquè els treballadors/ores tenen raons econòmiques molt importants per estar en contra de la classe dominant.

UN CERT SENTIMENT APOCALÍPTIC

El setmanari Catalonia today, de Barcelona, en la seva última edició de desembre, diu:

  ...un cert sentiment apocalíptic s’ha instal·lat en el si de moltes famílies catalanes. Són milers els qui han perdut lloc de treball i vivenda i, el que és pitjor, han perdut també l’esperança de refer-se de les seves pèrdues en un futur immediat. Durant tot aquest any, els mitjans de comunicació han anat plens d’històries econòmiques horroroses entorn de les anomenades ‘primes d’alt risc’ i les devaluacions realitzades per les agències financeres, mentre els problemes econòmics dels bancs i les administracions s’han convertit en el pa de cada dia, per a una societat cada vegada més preocupada pel seu futur. La gran manifestació i la vaga general del dia 14 de Novembre només és la última prova d’aquest descontentament creixent... (*)

Actualment, les mesures neoliberals i salvatges imposades pel govern espanyol del president Mariano Rajoy (PP), s’han vist encara més reforçades i aprofundides pel govern català d’Artur Mas, amb el recolçament dels anomenats socialistes catalans (PSC).

LES PRIMERES RETALLADES FOREN DE ZAPATERO
El PSC, partit federat amb el PSOE, està avui més desacreditat que mai, perquè tothom sap que aquest partit també és responsable de les retallades de guerra, que foren imposades  per Zapatero aquests últims anys. Aquestes retallades ara encara són més grosses, a causa de l’actuació devastadora del govern del PP i ens autoritzen a afirmar que l’alt grau de desesperació, que afligeix tant la classe obrera catalana com l’espanyola, és deguda no només a la crisi global, sinó també (i sobretot) a les maneres opresores i salvatges, que la classe dominant utilitza per confrontar la crisi.

CiU FORMA PART, CLARÍSSIMAMENT, DE LA CLASSE DOMINANT

I CiU és un partit polític de la classe dominant. Un partit polític molt conservador, que utilitza els sentiments nacionalistes del poble català en favor dels interesos econòmics dels capitalistes catalans. I no hem de perdre de vista que els hereus d’aquell capitalisme català, que va ajudar tant el general Franco durant la guerra civil de 1936-39, no estan tots sota   l’ala dreta del PP, sinó que alguns estan sota l’ala nacionalista i dretana de CiU.

EL PODER DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ CATALANS

Avui a Catalunya, el poder dels mitjans de comunicació –que d’una o altra manera depenen de la Generalitat (govern català)— és més gran que mai... i aquests mitjans estan completament manipulats. Avui, la única imatge d’Espanya que es ven a Catalunya no és gens simpàtica; és només el centralisme, l’agressivitat contra Catalunya... Qualsevol altra Espanya, diferent d’aquesta, senzillament no existeix als ulls de CiU.

Per exemple, el fet innegable que, unes quantes setmanes enrera, la tercera força política espanyola en nombre de vots, IU (Izquierda Unida) votés en el Parlament Espanyol a favor de l’Autodeterminació de Catalunya, fou completament ignorat pels mitjans de comunicació catalans, dominats per CiU. Aquests mitjans són titllats de mafiosos (clubbish, diuen els anglesos) des d’amplis sectors d’opinió; i aquesta ala dreta nacionalista catalana és profundament anti-esquerra; ni tan sols en volen parlar, d’un canvi de les proporcions en la legislació electoral, que ara és descaradament favorable als partits de la dreta... I d’aquesta manera resulta que les esquerres catalanes amb prou feines estan representades al Parlament de Catalunya i, en qualsevol cas, ho estan molt menys que les esquerres espanyoles en el parlament de Madrid.

POTSER HI TORNARÍEM, A L’ESTAT ESPANYOL ?
Enmig de tot aquest malson, hi ha molt pocs intel·lectuals que gosin incidir en la direcció correcta. El professor Vicens Navarro de la Universitat de Barcelona n’és un. Algunes de les idees que es contenen en aquest modest article meu són seves.

Hi ha moments d’esperança, com el de la vaga general i la  gran manifestació del 14 de novembre o, fa uns quants dies, quan el Financial Times va opinar –amb una argumentació netament econòmica—que la independència de Catalunya és possible...

Com més triguin els espanyols a tractar-nos a nosaltres, el poble de Catalunya, com a germans i germanes, el sentiment independentista anirà creixent i creixent, cada vegada més; i no el podran aturar.

La meva proposta és que, en un futur proper, quan Espanya torni a ser una república popular de treballadors de totes classes, establerta sota un règim de llibertat i de justícia per a tothom, aleshores potser hauríem de convocar un altre referèndum per tornar a ingressar en aquest nou Estat Espanyol... perquè jo sento --fa molt de temps-- que tinc moltes més coses en comú amb un jornalero d’Andalusia,  amb un metal·lúrgic de Bilbao o amb un pescador de Galícia, que no pas amb tots els banquers i empresaris catalans junts...!


(*) Catalonia Today, nº 0359, Dezember 2012, Annus horribilis, by Marcela Topor, editor.

INDEPENDENCE FOR CATALONIA



Hello Michael,

Here you have my opinion about this issue you asked after the recent elections of November 25th.

In Madrid the official centralist mass media says that independence is now not possible as CiU (Convergència i Unió, the party of Artur Mas) doesn't have an absolute majority, but they forget that ¾ of the new Catalan Parliament belong to political parties who support the call for a referendum on self-determination.

ECONOMIC REASONS
The reason why CiU saw its support fall on November 25th is simply because the Catalan people didn’t like the Messiah-like campaign which Artur Mas implemented.  And also, of course, because of the very important economic reasons working people have for being angry with the ruling class.

A CERTAIN 'END-TIMES' FEELING
The monthly magazine Catalonia Today, in its latest issue of December, says:
“... an end-times feeling has become a common one for many families in Catalonia. Thousands have lost jobs and homes, and what is worse, the hope of replacing their losses in the near future. During the year, the media have been full of financial horror stories about high risk premiums and devaluation by rating agencies, while the financial problems of banks and administrations have become the daily bread of a society increasingly concerned about its future. The great demonstration and general strike on November 14 is just the latest proof of a growing discontent...” (1)

Nowadays, the savage, neo-liberal measures, put in place by the Spanish government of President Mariano Rajoy (PP, Popular Party) have been even reinforced and deeply worsened by the Catalan government of Artur Mas, with the consent of the so-called Catalan socialists (PSC, Partit dels Socialistes de Catalunya).

FIRST CUTS MADE BY ZAPATERO
This PSC, which is federated with the PSOE, is being more discredited now than ever, because everybody knows it has also been responsible for the aggressive cuts initiated by Zapatero years ago. These cuts, being now even greater with the policies of the PP government, allow us to say that the high degree of desperation afflicting the Catalan and Spanish working class is not only due to the global crisis but also – and above all – to the savage and oppressive measures used by the ruling class to confront this crisis.

CiU IS BLATANTLY RULING CLASS
And the CiU is a political party of the ruling class. A very conservative one, using the nationalist feelings of Catalan people in favour of the economic interests of the Catalan capitalists. We must also take into account that the heirs of that Catalan capitalism, which very much helped General Franco during the Civil War of 1936-39, are not all inside the Spanish nationalist right wing of the PP; they are also inside the Catalan nationalist right wing of the CiU.

THE POWER OF THE CATALAN MASS MEDIA
Today the power of the media depending in one way or another from the Generalitat (Catalan government) is bigger than ever before... and they are completely biassed and manipulated. The only image of Spain they are selling now in Catalonia is centralism, aggressiveness against Catalonia and not at all sympathetic. Any other Spain, different from this, doesn’t exist in the eyes of the CiU.

For example, the fact that, some weeks ago, the 3rd Spanish political party in terms of numbers of votes, IU (Izquierda Unida – United Left) voted in the Spanish Parliament in favour of self determination for Catalonia, has been totally ignored by the Catalan media dominated by the CiU. This media are simply clubbish and this Catalan nationalist right wing is deeply anti-left; they don’t want to even talk about changing proportions in the laws regulating polls, which now are clearly in favour of giving much more advantage to the right wing parties. So the Catalan left is scarcely represented in the Catalan Parliament and, in any case, less represented than the Spanish left in the Spanish Parliament.

... MAYBE BACK TO SPAIN
In the face of that nightmare very few intellectuals dare to push in the right direction. Professor Vicenç Navarro of the University of Barcelona is one of them. Some of the ideas expressed in this article are also his.

However there are moments of hope, like during the big demonstration on November 14th or some days ago, when the Financial Times considered – on an economic level – an independent Catalonia is possible.

As long as Spaniards don’t treat us, the Catalan people, like brothers and sisters  independentist feelings will grow even more and they won’t be able to stop them.

I would propose that, in a near future, if Spain again becomes a People’s Republic of the Workers, established on a basis of freedom and justice for all, then we must call for another referendum, in order to go back again to this new Spain. I feel I’ve more in common with a single jornalero from Andalucia, or an industrial worker from Bilbao, or a fisherman from Galicia than with all the Catalan bankers and bosses together !



 (1) Catalonia Today, No. 0359, December 2012, Annus horribilis, by the editor Marcela Topor.