Malgrat l'onada de calor, quedem a les vuit del matí per pujar a Santa Margarida de Vinyoles, un dels llocs emblemàtics de la meva infantesa, que feia anys i panys que no havia visitat.
Sembla mentida que puguem pujar sense sol, sota la fageda que, tot i eixuta, conserva encara la frescor del verd transparent.
En arribar, la carena de la muntanya se'ns obre com una flor, al mig de la qual l'ermita se'ns apareix com el pistil de pedra de la flor oberta.
I no ens cansem de mirar el paisatge estès, onades de verdor de boscos i, al lluny, la sanefa blava de les muntanyes diluïda en la calitja.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada