En aquella època, al col·legi dels Hermanos de St. Adrià de Besòs (Barcelonès), teníem una associació d’antics alumnes i fèiem excursions i altres activitats. De vegades col•laboràvem en l’organització de la festa major i en la de 1967 vàrem introduir alguns recitals de la Nova Cançó Catalana, que és tal com s’anomenava aleshores.
Tots els socis teníem entre divuit i vint anys i érem gent que, normalment, pensàvem molt. Un dia --o potser millor una nit—podíem pensar coses com aquestes:
TRAGÈDIA, AMOR I ODI AL PLA DE BESÒS
Carles Riba (1893-1959), en la notícia preliminar que fa a la traducció d’Antígona de la fundació Bernat Metge, diu que hi ha unes paraules d’aquesta noia grega, escrites per Sòfocles (495-406 abans de la nostra era), que constitueixen uns dels versos més bells que mai s’hagin escrit.
Les paraules estan incloses en una escena que és qualificada per Riba com una de les més eficaces que mai s’hagin vist al teatre. És quan Antígona s’enfronta a Creont:
“No he nascut per a compartir l’odi, sinó l’amor.”
Aquesta idea, que ha perdurat a través dels segles, ha estat reproduïda per altres poetes, amb aquestes mateixes paraules o semblants. Recordo quan en Raimon (Xàtiva, 1940), va venir l’any 67 a fer un recital a St. Adrià (o al Pla de Besòs, com l’anomenaven els anys trenta). Tenia una cançó que es deia Diguem no! I una estrofa feia "...no creguem en les pistoles, que per a la vida s'ha fet l’home i no per a la mort s’ha fet...!"
La cançó ens fou censurada pel Govern Civil, però a l’hora del recital, en el camp de futbol dels Hermanos, l’ambient es va anar escalfant i en Raimon igualment la va cantar i fou molt corejada pel públic.
Ara bé, Friederich Nietzsche (1844-1901), al final del seu poema El lament d’Ariadna, diu per boca de Dionís que, abans de poder estimar, s’ha de saber odiar.
I efectivament, la policia del general Franco va venir a molestar-nos aquella nit, quan enganxàvem pels carrers els cartells de propaganda pel recital de la festa major del ’67.
MARIA DEL MAR BONET, FRANCESC PI DE LA SERRA I JOAN MANEL SERRAT
En aquell recital varen intervenir unes de les figures més destacades de la Nova Cançó Catalana: Maria del Mar Bonet, Quico Pi de la Serra i Joan Manel Serrat. Entre cançó i cançó vàrem poder parlar una mica amb ells i reflectir les seves impressions en el butlletí de la nostra associació d’antics alumnes, la revista “Besòs” (1).
La Maria del Mar ens deia: “...canto perquè m’agrada. La meva cançó és la cançó popular de Mallorca... “
I el Quico: “... vaig actuar per primera vegada a La Selva del Camp (Alt Camp), fa uns sis anys. No puc definir la meva cançó, però el que sí us puc dir és que no es tracta de folk- song, ni de protesta, ja que això és un moviment exclusivament nord-americà. El que canta en Raimon és diferent, és una cançó inconformista, Crec que el meu tipus de cançó no té nom. Quan n’hi posin un, ja us el diré. Fins ara he gravat onze discos i dos grand plays... però amb els de televisió espanyola les perspectives són dolentes; no crec que pugui actuar-hi per ara. Que en Serrat hagi pogut sortir-hi em sembla perfecte.... Ah! I m’interessa més aquesta classe de públic que avui tenim aquí, que no el del Palau de la Música, per exemple. Vull recalcar que cantem per una feina molt determinada...”
I el Serrat: “... fa tres anys que canto. La meva primera actuació va ser a Esplugues de Llobregat. Tinc quatre standards gravats i un grand play, però no tinc massa pressa a gravar-ne d’altres, ja que només em considero en la obligació de gravar quan tinc cançons, no quan el mercat demana els meus discos. Si no ho fes així em cremaria.
Vaig sortir per televisió, perquè varem poder arribar a un acord entre ells i jo i suposo que hi tornaré a sortir. Ja veurem.
Jo canto per a tothom, però també és veritat que m’inclino per la gent jove, ja que em sembla que la joventut és la que mou els tinglados.
La meva cançó no és ni folk-song ni protesta. Tot això queda molt bé per als nord-americans, però la meva cançó és diferent. La cançó d’en Raimon obre camins.
La situació actual de la cançó catalana està més bé que mai, però podria estar millor.
ARA, CANTANTS I LINGÜISTES D’UNA NOVA GAL•LÀXIA
En rememorar tot això, noto les diferències entre aquells temps i aquests d’ara. Diferències en la manera com s’expressaven aquells cantants i els d’ara. Per exemple els Pastora (2), que reivindiquen el Pop i són hereus d’una saga que es remunta als seus besavis poetes, Carles Riba i Clementina Arderiu (1889-1976): “... qui diu que els poemes de fa vuitanta anys no es poden cantar sobre arranjaments contemporanis ? Carles Riba i el pop electrònic no són incompatibles. La porta a l’experimentació sempre està oberta.”
Notes.- (1) Aquesta revista Besòs (i concretament el n. 6, corresponent a octubre de 1967) es pot consultar actualment, a l’Arxiu Històric Municipal de St. Adrià. (2) Revista Sapiens, n. 118, juliol 2012.
1 comentari:
La revista “ÀreaBesòs.com” de St. Adrià de Besòs (Barcelonès), també va publicar aquest article (“Aquella Festa Major de 1967...”) que, de moment, ha estat complementat per dos comentaris: un d’un veí del poble, Pep Ibern i Molina i un altre del mateix autor de l’article. Com que s’hi fan precisions històriques interessants, ara els publiquem també aquí:
Comentaris
Pep Ibern i Molina
Una petita precissió. En el recital de la nova canço al camp del col•legi Sagrat Cor del mes de setembre de 1967 hi van actuar en Francesc Pi de la Serra, la Maria del Mar Bonet i en Raimón. En Joan Manuel Serrat va actuar uns mesos abans a l'Ateneu Adrianenc
Hola Ibern! Com estàs? Jo vaig anar rumiant el teu comentari anterior i he consultat alguns arxius.
Encara que jo no ho recordava, reconec que tens raó en destacar que Joan Manel Serrat ja havia fet un recital a St. Adrià, abans del 10-9-1967. Efectivament, Jaume Casellas i Puigdevall, en el número 5 de la revista "Besòs", corresponent a Setembre de 1967, signa una carta al director, on consta:
"... la programació del "Festival de Cançó Catalana" que, si Déu vol, cobrarà fet la tarda del dia 10 de Setembre, dins dels actes de la Festa Major. L'actuació, per primera vegada a St. Adrià, de Maria del Mar Bonet i d'en Francesc Pi de la Serra, anirà acompanyada de la nova presentació d'en Joan Manel Serrat, figura màxima d'avui dia junt amb en Raimon..."
És a dir que queda ben clar que J.M. Serrat ja havia vingut, almenys una primera vegada a St. Adrià. I aquesta primera vegada no pot ser altra que la de l'Ateneu Adrianenc, uns mesos abans...
Ara bé, en aquest mateix paràgraf d'en Casellas també queda clar que en Raimon no va actuar aquella Festa Major de 1967. Ho va fer abans i també al pati dels "Hermanos", tal com afirma el mateix Casellas a la mateixa carta al director, en el paràgraf següent:
"... El lloc, aquesta vegada sí que no hi poden haver dubtes: Quin local se'ns pot presentar amb més tradició catalana a St. Adrià, per aquesta classe d'espectacles, que el Camp dels Germans Gabrielistes, després de l'actuació d'en Raimon...?"
Després he pogut comprovar que el recital d'en Raimon que tu al•ludeixes en el teu comentari, es va realizar exactament el dia 24-6-1967, St. Joan, tal com consta en la introducció de l'entrevista que tu mateix i jo signem en el nº 4 de la revista "Besòs" , corresponent a Juliol de 1967:
"... Ens trobem en Raimon refugiat a la sala de professors del col•legi, prenent café a la mitja part del recital que està donant aquí, avui, dia 24 de Juny, St. Joan. I de seguida comencem l'entrevista, que es va convertir en roda de premsa, ja que érem uns quants a preguntar i un sol a respondre..."
Per acabar, em sembla pertinent recordar que el motiu central de la carta d'en Casellas, a la qual m'he referit més amunt, era replicar un comentari editorial de la revista "Cercle" (Suplement Informatiu del Butlletí Parroquial) on es prenia postura contra la realització d'aquell recital de la Nova Cançó Catalana, precisament al pati del col•legi dels "Hermanos".
Això és tot. Per part meva res més. Salut i fins aviat
Publica un comentari a l'entrada