diumenge, 24 de juny de 2012

REDIBUIXEM ELS CANVIS – CAF – PRIMERA JORNADA DE DEBAT I REFLEXIÓ: REPENSAR POLÍTIQUES MUNICIPALS, DISSABTE 9 DE JUNY DE 2012.

Gemma Ubasart




Després del dinar, que per a molta gent va ser en forma de cabàs comunitari a compartir a la sala gran del nou casino, ens vàrem encaminar altra vegada cap al centre cívic del carrer Major, per participar en la xerrada de les 16.30h. Tothom va arribant. Alguns teníem por que l’assistència minvés... que la situació difícil que no s’havia plantejat a primera hora del matí, ara se’ns presentés en forma d’assistència minoritària... i finalment no és així: la gent acudeix amb les mateixes ganes que al matí... potser apareixen cares noves, però es produeix un intercanvi que manté la sala igual de plena i participativa.

Comencem amb la presentació del llibre ”CANDIDATURES ALTERNATIVES I POPULARS A CATALUNYA”, a càrrec de la seva autora, Gemma Ubasart, Doctora en Ciència Política i professora de la Universitat Autònoma de Madrid.

Roser Iborra, de la CAF, és l’encarregada de presentar l’autora del llibre. Ens explica que, bàsicament, s’ha fet a partir de dues recerques:

a) Evolució dels resultats electorals de les candidatures alternatives a Catalunya, des del 1979, en el municipis de més de 5.000.- habitants.

b) Estudi de la militància d’aquestes candidatures, sobretot a base d’enquestes.



QUAN EL PSC VA REPRESENTAR UNA ESPERANÇA

Finalment la presentadora ens acosta al perfil més humà de la Gemma, fent referència a una seva nota, publicada a facebook, en què ella explica que el seu avi va ser alcalde, escollit a les primeres eleccions democràtiques i que li va ensenyar a treballar pel bé públic. Inicialment, al 2007, la Gemma va creure que amb la victòria del PSC (Partit dels Socialistes de Catalunya, PSC-PSOE) s’obria a Castellar del Vallès, el seu poble, una finestra. Però “les derives autoritàries del partit i la manca de llibertat institucional, a part de fer-me enfadar, em va entristir. Podia haver estat possible”.

La Roser acaba parlant d’esperança, l’esperança en forma de trobada de tots nosaltres avui, aquí. Queda demostrat que la desafecció popular, en relació a la classe política, no significa desafecció a la política en sí mateixa, tal com diu el llibre de la Gemma.

L’ autora comença recordant que a Castellar va iniciar-se una època d’esperança el 2007, quan va guanyar el PSC i va perdre la majoria absoluta CDC (Convergència Democràtica de Catalunya), després d’haver-la tingut gairebé 30 anys, des de 1979...

Aquesta esperança fou defraudada i a partir d’aquí sorgeix l’Altraveu, una d’aquestes candidatures diferents i com a representant de la qual la Gemma va ser regidora durant l’anterior mandat.

I continua explicant que ja fa molt de temps que el Figaró és un punt de referència per a molta gent que treballa a nivell municipal arreu. I a Castellar, també. En aquest poble l’any passat varen tancar els serveis mèdics d’urgències de nit. Això va ser una clara mostra de deslleialtat institucional. Quan passa una cosa d’aquestes, tothom es mobilitza: la Plataforma Antifeixista, “Castellar Solidari”, l’Altraveu ... fins i tot s’estableix una coordinació a nivell comarcal amb Ripollet, Badia del Vallès...

POLÍTIQUES MÉS PARTICIPATIVES

El llibre explica com, amb les polítiques alternatives, s’intenta fer polítiques més participatives, després d’haver superat una mena de por que alguns tenien de governar... així s’intenta fer política del poble per al poble.

El 2009 es varen organitzar unes jornades amb motiu de complir-se els trenta anys de governs municipals democràtics. Llavors Ja va sortir un primer llibre de Gemma Ubasart i Jordi Bonet ( "Guia de govern local") , que va servir com a eina de debat. Ara intenta un llibre més acadèmic, que vagi més enllà del seu municipi de Castellar i que serveixi per a altra gent. Ho ha coordinat molt amb la gent que fa política local, com per exemple la FAVB (Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB), la CUP (Candidatura d’Unitat Popular) de Vilanova i la Geltrú... gent sense abast estatal ni nacional, però que construeix municipis des dels moviments socials.



“CANDIDATURES ESTRANYES”

D’aquestes candidatures, que per entendre’ns en el llibre es qualifiquen en algun moment com a “candidatures estranyes”, sempre n’hi ha hagut, des del restabliment dels ajuntaments democràtics. El 1979 n’hi havia 641, el 1987 n’ hi ha menys (276 en total) i els partits polítics majoritaris comencen a acaparar-ho tot. Alguns polítics professionals gosen vaticinar-ne la desaparició. Tot i això, el 2007 n’hi torna a haver més: 505.

Després de l’any 2000 hi ha un altre augment d’aquestes candidatures... gent independent, alguns que s’han separat d’un partit gran i han constituït una alternativa més popular, que cada vegada té actors més polítics...

Encara que fins ara l’autora només ha estudiat a fons els municipis de més de 5000 habitants, ja s’ha començat a ampliar l’estudi i, per exemple, diu que vindran al Figaró, a investigar coses que encara no saben...



MILITÀNCIA DE VERITAT

Des d’un punt de vista humà, aquestes candidatures acostumen a estar formades per gent compromesa de veritat, d’una militància molt política i transparent. Gent que està entre els 30 i 40 anys d’edat (el candidat o candidata més jove en té 22 i el o la més gran 69). Hi dediquen moltes hores. Són gent que procedeix de la solidaritat (de finals dels anys ‘90 i principis dels 2000) amb els zapatistes, els “okupes”, els estudiants, la insubmissió al servei militar obligatori... la majoria no creients (a nivell religiós), de classe mitjana-baixa... amb un 25,6% de dones i un 93% de catalanoparlants... i cada vegada hi ha més candidatures en municipis diferents.

En aquest moment, la gent ja es comença a sentir motivada per intervenir. La pròpia Roser qüestiona la conveniència de qualificar com a “estranyes” aquestes candidatures. La Gemma explica que es varen inspirar en el qualificatiu anglès “queer”, que vol dir, més o menys, “rar”,“raret”, però que no té un equivalent prou ajustat en català... calia distingir aquestes candidatures de totes les altres, no només de les majoritàries, sinó també de les denominades “marques blanques”, com per exemple les d’ERC (Esquerra Republicana de Catalunya)...

En Lluc, alcalde de Figaró, veu la necessitat d’aconseguir, a tot arreu, un teixit social fort que pugui fer sempre les funcions d’interlocutor vàlid...

La Gemma Ubasart diu que, de vegades, s’ha arribat a plantejar la qüestió de si estem precisament afeblint el teixit social... es tracta d’aprofitar els recursos per generar espais nous, noves oportunitats... i intentar no oblidar-nos mai de la base social. Hem de saber “donar la volta a les situacions”... per un cantó “descapitalitzar el sistema”, però per l’altre, tenir sempre una alternativa preparada...

Aquestes candidatures governen en molt pocs municipis d’aquests de més de 5000 habitants, però militen amb una intensitat incomparablement més gran, en relació amb les altres, i en la propera campanya del 2015, encara creixeran més.

LA MANCA D’INFRAESTRUCTURES

Manel Garcia, de la CAF, ens crida l’atenció sobre la falta d’infraestructures que, molt sovint, pateixen aquestes candidatures... i això li fa pensar que, de vegades som una mica masoquistes...

Gemma Ubasart destaca que, de totes maneres, tenim gent que “sap molt”.

La Júlia, de la “Casa del Rellotge”, de la CAF, es fa sentir, per destacar les característiques que presenta la participació de les dones en institucions polítiques que sempre han estat terreny dels homes.

En Marc, de St. Feliu de Codines, parla de la mandra que fa fer candidatures per anar a unes institucions que, en general, han transformat la participació ciutadana en una pantomima i, aleshores, quan tu et signifiques en una direcció diferent de la seva, et pot passar que els qui manen, l’alcalde...etcètera, et posin a la picota.



ELS PRESSUPOSTOS MUNICIPALS

En Francesc, de la CAF, explica, com a mostra de participació ciutadana, El Consell de poble que es va fer al Figaró fa sis mesos i que va representar una veritable demostració del que és i vol dir participació ciutadana en un ajuntament com aquest. Efectivament, en aquesta mateixa sala on som ara, envoltada de pissarres i murals per totes les parets, durant tot el dia varen anar desfilant tantes o més persones que avui, encara que eren cares de veïns i veïnes diferents, que avui gairebé no han aparegut...

En Lluís, de la CAF de Figaró es queixa de la manca de subvencions que patim en aquesta època i que ho fa tot més difícil.

I així han passat gairebé dues hores sense que ningú se n’hagi cansat.



Resum elaborat per Francesc Arnau i Arias.

24 de juny de 2012.

dilluns, 18 de juny de 2012

Seixanta. Punt i seguit.



Avui faig seixanta anys. M'agradaria que la mare hi fos per recordar-li-ho, m'agradaria abraçar el pare, també; però tots dos estan més enllà de l'abraçada. Dia de nostàlgies. La meva filla em dedica una poesia de Miquel Martí i Pol que em deixa bocabadada, per la sensibilitat en triar-la. Em va com l'anell al dit i no paro de rellegir-la... És aquesta:

No t’ennueguis amb records. Set claus



barren set portes. Saps prou bé què hi ha


darrera cadascuna per tornar-hi


amb el pretext d’enyors o negligències.


No s’esmena la vida ja viscuda


i aquest crepuscle de balaix desvetlla


noves veus que vulneren tots els límits.


Guarda la trista borra dels secrets


al fons obscur de qualsevol butxaca.


Que no t’exclogui el vent dels seus combats


ni la mar, dels seus ocis. Per colrar-te


de nou la pell hauràs d’obrir finestres.


No sentis massa pietat de tu.


Llença les claus i aprèn-te més encara.

Al facebook plouen el missatges. Ja sé que no és gaire difícil, però fa il.lusió! Penso en els amics i amigues que hi ha al darrera i m'agradaria veure'ls...totes, tots.

Em ve al cap la poesia de Ferrater: "Ja l'any quaranta dels meus anys..." Això dels anys que carretegem és una motxilla estranya. La meva filla, amb la veu de Martí i Pol, em diu que miri endavant, i sí. Cada nou dia és un regal irrepetible. Avui hi ha sol i farbalans de núvols. Temps de gallarets. M'he despertat i el company de tants anys era al meu costat,  l'he sentit a la dutxa i he escoltat tots els petits sorolls d'algú que es prepara un vas de llet, i aquest algú és amb mi i me'n sento íntimament feliç.

Faig anys, com tothom. Som tan semblants! Però tot és inèdit, i el pes suau dels records també és amb mi. La meva filla, acabada de néixer; el meu fill, tan petit; la meva néta, amb els ulls tan vius. El regal d'haver estimat i el regal de saber-se estimada, encara que ho digui tan pobrament. El regal de ser viu.

diumenge, 17 de juny de 2012

CRISI ENERGÈTICA I POLÍTIQUES LOCALS D’ENERGIA





Joaquim Ballabrera


LA TAXA DE RETORN ENERGÈTIC

Una mica abans de les 12.30 hores, durant la mateixa jornada de debat i reflexió al Figaró del dia 9 de juny de 2012, s’inicia la segona xerrada: Crisi energètica i polítiques locals d’energia. A càrrec de Joaquim Ballabrera, de“L’Oil Crash Observatory” .

Una de les dades fonamentals en tot aquest afer --segons comença a explicar-nos el senyor Ballabrera—és la Taxa de Retorn Energètic, que s’obté dividint l’Energia Obtinguda per l’Energia Invertida. Els analistes encara discuteixen si la taxa mínimament sostenible és la proporció d’una unitat invertida per cinc d’obtingudes; o per deu.

L’any 1880, al principi de les explotacions petroleres, els preus oscil·laven entorn als dos dòlars per barril. Avui estem entre cent i cent deu dòlars per barril. En l’exposició que fa el senyor Ballabrera, cal distingir tres parts: el problema; la situació actual del problema i “l’oil crash”.

Durant la Segona Guerra Mundial (1939-45) els preus no varen canviar. És a partir de 1970 que sí que comencen els canvis. Hi ha estudis molt aprofundits, que s’han fet sobre diferents pous petrolífers: Daqing (Xina), Burgan (Kuwait), Ghawar (Aràbia Saudita) i Cantarell (Mèxic). Fins a un cert moment, la corba de l’obtenció de petroli va ser clarament ascendent, és a dir, afegint-hi més i millor maquinària s’obtenia més petroli. Ara bé, posteriorment la capacitat d’augmentar la producció es va acabar, perquè el petroli és una font d’energia limitada. Normalment, l’augment del PIB (Producte Interior Brut) d’un país va d’acord amb el consum d’energia. A finals del segle XIX, el consum mundial era de 1.000.- barrils per dia (mil.------); avui és de 75.000.000.- de barrils per dia (setanta cinc milions.------)

Aquests números, exposats així, en fred, poden arribar a semblar esotèrics, però veiem com es concreten:



EL DIA D’ACCIÓ DE GRÀCIES

L’any 1973 s’acaba realment la capacitat d’augment de la producció i el govern dels Estats Units ha de començar a pensar en buscar més petroli fora, allà on n’hi hagi, ja que les reserves interiors s’estaven esgotant i la recerca de noves estava fracassant. Recordem que el mes d’octubre d’aquell any varen començar la guerra del “Yom Qipur”, a l’Orient Mitjà. Finalment la corba ascendent va arribar al seu punt màxim –del qual ja no passaria-- precisament el dia que els nord-americans coneixen com el “d’Acció de Gràcies” de l’any 2005; així es va confirmar la anomenada “Hubbert peak theory”.



L’AGÈNCIA INTERNACIONAL DE L’ENERGIA

Encara que l’Agència Internacional de l’Energia ho ha negat sempre –fins al novembre del 2010—avui tothom ja està d’acord que, en el futur, el món no produirà mai més la mateixa quantitat de petroli que l’any 2006, perquè hi ha hagut una gran baixada de la producció i aquesta continuarà baixant. I quan s’ha descobert recentment algun pou nou, resulta que no hi ha cap empresa que vulgui invertir en la seva explotació, tant per raons termodinàmiques com econòmiques, perquè es necessita massa energia per realitzar l’extracció.



REPSOL A L’ARGENTINA

El diari “El Periódico de Catalunya”, del dia 8-11-2011, va publicar com a una gran notícia que l’empresa REPSOL obtenia en els seus pous de la República Argentina uns 85.000.000 de barrils diaris. Després, fent els números, resulta que REPSOL amb aquesta producció només obté dotze dies del consum que ara mateix fa la humanitat.

A principis del segle XX, per cada barril invertit se n’obtenien cent. Ara, per cada barril se n’obtenen deu. I en confeccionar aquests números també tenim en compte totes les plataformes marines, tant les del Mar del Nord com les del Golf de Mèxic.

Les refineries europees només representen el 30% del total mundial de recursos de petroli. I, si tenim en compte el total d’energia utilitzada en tot el món, resulta que el seu origen és: 34% petroli, 26% carbó, 21% gas i 6% nuclear. És a dir que hi ha un total de 87% d’energies no renovables, enfront d’un 13% d’energies renovables, que són: solar, eòlica i hidroelèctrica, que és veritat que es poden millorar i augmentar, però no suficientment...



UN OU DE GALLINA, EN VENDA AL SUPERMERCAT

Veiem, per exemple, com s’aconsegueix que un ou de gallina arribi a la prestatgeria del supermercat. Primer, la gallina ha de poder menjar i beure. Una gran part de l’aliment de la gallina es treu dels residus de la pesca. Anar a pescar requereix energia i, normalment, en aquests últims temps, cal anar ben lluny a pescar, perquè les reserves també s’acaben. Es parla molt de la pirateria que existeix a les costes de Somàlia, però és que a Somàlia hi va a pescar tothom. Tothom s’hi veu amb cor: italians, russos, americans...

La gallina també necessita el gra, les herbes del bosc. Necessita l’equilibri ecològic... però al mateix temps utilitzem fertilitzants, pesticides, gas natural, herbicides... petroli. Petroli per a la maquinària i per al transport. Per tant, tal com està muntat tot, si ens tanquen l’aixeta del petroli, si s’acaba l’energia, tot cau.

A l’Estat Espanyol, un 70% de l’energia és no renovable; i només un 30% és renovable. Una cadira d’aquestes que tenim en aquesta sala d’actes, “és” petroli. Si se’ns en trenca una i l’hem de substituir , segurament podrem fer-ho, però substituir-les totes ja ens seria més difícil...



TRANSPORT PER FERROCARRIL O PER CARRETERA ?

També a L’Estat Espanyol, les mercaderies es mouen majoritàriament per carretera. El transport per ferrocarril no està desenvolupat, de manera que també el 87% del transport de persones es fa per carretera. En el futur, caldrà que ens plantegem molt seriosament tres preguntes bàsiques: On visc? On treballo? D’on trec el menjar? Aquests tres punts s’hauran de fer molt més propers.

L’any 2000 el preu del barril de petroli estava a 30 $; aquest any 2012 està a 124 $ el barril. Per molts de nosaltres això ha significat passar de menjar-nos un bistec, a haver de menjar-nos una hamburguesa... però a l’Àfrica això ha volgut dir per a molta gent passar gana directament !



CRISI ECONÒMICA O CRISI ENERGÈTICA

Si observem què ha passat, a partir d’aquests últims anys (2005, 2006...) a Rússia, Xina, Índia, l’Europa de la OCDE (Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Europeus), veurem que ha arribat un punt en què ja no podem augmentar el consum... i el 2008, 2009, 2010 s’originen tots aquests embolics bancaris d’hipoteques, primes, deutes... que cada vegada es van agreujant més, perquè a aquest pas i per aquest camí, en realitat la crisi –sigui energètica o sigui econòmica-- no s’acabarà mai.

Gairebé tot s’ està fabricant a la Xina. Els xinesos fabriquen i emmagatzemen. Ara la Xina puja i nosaltres baixem... i així, a curt termini no s’acaba la crisi...



QUÈ PASSA A EGIPTE ?

Doncs, que a partir de 1995 varen deixar de poder augmentar la producció de petroli i, per tant, tampoc varen poder augmentar el consum. A Egipte cada vegada consumien més petroli, més del que poden produir. I varen haver de començar a importar-lo. D’aquesta manera van anar gastant les divises que tenien i es va originar una greu davallada de les condicions socials i econòmiques de la població, que ha desembocat en la crisi política actual.

Així sembla prou clar que no podem seguir refiant-nos del petroli, per anar tirant endavant. Mirem doncs què ens queda a manera de substitutius:



QUÈ ENS QUEDA ?

Les sorres asfàltiques ? Però no es poden produir al mateix ritme que el petroli.

El gas ? L’any 2025 està previst que la producció de gas comenci a declinar a tot el món; a Europa el 2015.

El carbó ? N’hi ha, però és de molt mala qualitat. El Japó ha hagut de tancar totes les centrals nuclears que tenia i ara està important carbó en grans quantitats... i petroli.

Urani ? L’any 1950, Hubbert es plantejava una societat nuclearitzada, però avui la realitat és que s’estan extraient 49 quilotones per any i se n’estan consumint 70.

Ara existeixen unes 400.- centrals nuclears a tot el món. I cada vegada que sentim a parlar que tal o qual govern poderós procedeix a realitzar un desmantellament de míssils, cal que pensem que el material d’urani que en treuen serveix per alimentar, durant un temps, una o altra central nuclear que estava necessitada de combustible...

El biodièsel ? No surt a compte.

La hidroelèctrica ? Ja no es poden construir més pantans. A tot arreu on les muntanyes ho han permès, ja n’hi ha un de construït.

La solar ? Fotovoltaica i fototèrmica ? Cal tenir en compte que només rendeixen el 10% o el 15%. A la comarca de “Les Mées”, a França, han cobert 14 hectàrees de muntanya amb instal•lacions per captar l’energia solar. (I ara veiem la impressió que ens causa el paisatge que ens mostra el power point); però així i tot només han aconseguit electricitat per unes 8.000.- famílies . I què faran quan deixin de funcionar ? El material de cadmi --que es necessita per a les instal•lacions és altament tòxic... el tel•luri també... no podem procedir a una escalada d’aquests materials !



DEBAT I POLÈMICA

Aquí es varen produir tot un seguit d’intervencions espontànies, que amb prou feines permetien seguir un ordre d’intervencions. És com si els assistents haguessin tingut la impressió de veure’s abocats a una catàstrofe més o menys immediata; i això els motivava per intervenir més activament a la xerrada.

Intervé en Gustavo de la CAF del Figaró; després un noi de Barcelona, i un altre i un altre...

En síntesi, vénen a dir que també es podria intentar realitzar la producció d’energia allà mateix on es consumeix... i això ens aboca cap a les plaques solars, segueix Ballabrera. I diu que, de plaques solars, ja en tindrem molts dels qui avui som aquí... si el salari ens ho permet... però no n’hi haurà prou... amb plaques solars només, no podríem moure un tractor, per exemple...

L’energia eòlica ? Els aerogeneradors ? Es necessita un material imantat molt especial... no n’hi ha tant com per escalar això; no pot substituir el petroli... tot i deixant a part, de moment, les qüestions ecològiques que afecten els ocells...

I els boscos ? Aquí hi ha el perill de desforestar. Desforestar significa perdre la terra. I aquesta és la trampa de misèria més gran que hi ha. Hem de cuidar els boscos...

Total que, en pocs anys, ens podem quedar sense el 87% de les energies, que és precisament el percentatge de totes les renovables...

Així, amb tot plegat, si no hi trobem remei, començarem a perdre coses que pensàvem que havíem guanyat per sempre, com per exemple Internet... o aquesta democràcia espanyola...



COM AFRONTAR “ L’OIL CRASH” ?

Algunes de les cares dels assistents a la xerrada comencen a canviar, a mesura que Ballabrera va encetant un discurs més de plantar cara, de resistir.

Ens fa una llista d’actituds a adoptar: frugalitat, higiene (és a dir, salut), educació (que en molts aspectes ha de significar “reeducació”), responsabilitat (en el sentit, naturalment, d’assumir responsabilitats), planificació, control demogràfic i conscienciació i debat.

Aquí es produeix un altre brot nou d’intervencions entre els assistents. És com si la gent sentís la necessitat de demostrar la nostra capacitat de reacció...

Intervé Manel Garcia, regidor de la CAF del Figaró, per dir que, si amb les energies renovables no arribarem a solucionar res, això significa que l’economia –tal com avui la coneixem—està condemnada al desastre...

La Pruden Penedès, de “Les Franqueses Imagina”, que ens explica una curiosa manera de retallar que ella mateixa va patir, consistent en substituir les flors naturals d’un establiment públic per flors de plàstic...

Marc Barrobés, de Sant Feliu de Codines, que crida l’atenció sobre el fet que el control demogràfic ja s’està realitzant ara, prescindint de la nostra voluntat.

Els nois de La Llagosta, que davant les amenaces del feixisme de cara al futur, veuen la necessitat de la lluita i l’organització.

El Xavi , secretari de la CAF, que veu una gran esperança en el fet incontestable que l’home fa moltíssims anys que està poblant la Terra i ha demostrat que pot sobreviure qualsevol circumstància adversa...

Ballabrera es torna a fer sentir, per preguntar com s’expliquen errors tan grans, com per exemple el fet que a Andalusia no hi hagi, encara, cap instal•lació de plaques solars...

En Felip de Barcelona, que destaca la major dificultat que tindria per espavilar-se un veí d’un bloc de pisos de Sant Adrià de Besòs, que tingués el seu habitatge en un setè...

En Lluc Peláez, de la CAF, actual alcalde del Figaró, que presenta la creació d’espais comuns com a una veritable vacuna contra el conflicte.

Un altre noi parla de Cuba, que a partir de l’any 1990 va deixar de rebre el petroli de l’antiga URSS (Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques) i llavors el govern cubà es va veure en la necessitat de promoure encara més l’agricultura ecològica... i gràcies a això -- afegeix Ballabrera-- no els va passar com a Corea del Nord, on van morir de fam més d’un milió de persones, arran d’aquella crisi de principis dels anys noranta, provocada per la dissolució de la URSS... I a més el president Chávez de Veneçuela va començar a enviar-los petroli...

Un noi d’Aiguafreda destaca la responsabilitat de la classe política, sense perdre de vista la nostra pròpia responsabilitat individual...

Un altre considera crucial donar a conèixer tot això.

A l’hora de difondre la informació, Ballabrera subratlla la importància de mitjans informàtics com Google, on es poden trobar materials molt ben elaborats i de lliure accés, que poden simplificar molt la tasca. I alhora cal anar amb compte amb tots aquests mòbils i portàtils, tan sofisticats, amb els que pretenen mantenir la població distreta... i ja cal que anem per feina, perquè d’aquí a sis anys no és probable que aquesta crisi hagi acabat...

I la gent no es cansa d’intervenir: el poder encara el té l’anomenat “Primer Món”...

Una noia ens parla sobre la possibilitat d’utilitzar l’energia dels corrents marins...

En Xavi treu el tema dels motors que poden fer-se funcionar amb aigua i una miqueta de benzina... Ballabrera ens recorda que la potència i l’eficiència són dues magnituds difícils de conciliar...

I continuen sorgint veus: en Jordi de Nou Barris, la Sònia del Figaró, la gent de Tortosa. Els de La Llagosta...

L’Administració és una muralla...

Si no anem en compte, ens muntaran una altra guerra...

Però ja són més de les dues del migdia i la gent comença a tenir gana. Encara que ens consta d’aixecar-nos, al final fem cas al Lluc i al Manel, que ens encaminen cap al dinar.



(Resum realitzat per Francesc Arnau i Arias, 17 de juny de 2012)

dissabte, 16 de juny de 2012

FIGARÓ-MONTMANY: PRIMERA JORNADA DE DEBAT I REFLEXIÓ DE LA CAF





(Joan Subirats)

Figaró 9.- Sota el lema “Redibuixem els canvis” s’ha realitzat avui aquesta Primera Jornada de Debat i Reflexió, per tal de “repensar polítiques municipals”, organitzada per la “Candidatura Activa del Figaró” (CAF).

Durant tot el dia varen desfilar unes cent persones per la sala gran del Centre Cívic del carrer Major, que es va mantenir ben regularment ocupada durant les quatre xerrades realitzades, seguides dels seus respectius debats.

A les 10.15 hores, amb força puntualitat i a temps per permetre l’arribada dels participants que venien amb el tren de les 10.02, en Xavi, secretari de la CAF, va començar la presentació del primer ponent, Joan Subirats, catedràtic de Ciències Polítiques a la Universitat Autònoma de Barcelona, articulista a diversos mitjans escrits; impulsor de l’Institut de govern i polítiques públiques (IGOP).



“TRIAR” ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ

En Xavi ens explica que la gent, en general, ja feia temps que demanava unes jornades com aquestes, aquí. Que en Joan ens parlarà de candidatures municipals alternatives, polítiques municipals de futur, prioritats, objectius... Aquest professor exposarà les coses com a lliurepensador, que ha après a “triar” el que publiquen els mitjans de comunicació de masses.

I en Joan comença per alguna de les notícies que corren aquest mateix cap de setmana, a partir de la ràdio que ha sintonitzat en el seu cotxe, mentre venia des de Barcelona. Resulta que és entre 40.000.- i 100.000.- milions d’euros l’import del “rescat” que ara mateix necessita el sistema financer espanyol. I que sembla imminent que es formalitzi en les properes hores. Només això (l’ampli marge que es donen per decidir) ja denota l’existència d’un desgavell colossal en el tema.

No estem en una crisi pròpiament dita, sinó que estem en un “canvi d’època”. No sabem on anem, però el que sembla segur és que mai més tornarem on som ara mateix. La nova època no s’assemblarà gairebé en res a la present i seran necessaris canvis molt de fons. Aquest model econòmic que hem conegut fins ara, basat en el “totxo”, en la lliure disposició i saqueig del territori a càrrec d’uns quants, s’ha acabat.



“SALVADOS”, DE LA SEXTA-TV

S’ha acabat allò de “...per què he de continuar essent llogater, si puc ser propietari...” que ens ficaven al cap des del govern, en aquells temps en què hi havia feina gaire bé per a tothom...

En el programa “Salvados” de Jordi Èvole, que van fer a “La Sexta” del diumenge passat, informaren que dels cinc milions d’aturats, que actualment reconeixen que hi ha a l’Estat Espanyol, un 60 % no arriben a tenir ni estudis primaris. A la nova època on anem, l’educació serà un tema cabdal, però aquí només el 45% té el batxillerat, mentre que a Finlàndia, per exemple, és el 85%. Ja sé que el clima influeix, però... caldria fer previsions. A Suïssa no poden cultivar gairebé res, perquè hi ha massa muntanyes i massa escarpades, però han buscat la manera de fer rellotges i banques. Afegeixen sempre un valor al que fan...

Aquí només es preocupen de l’educació entre els sis i els setze anys. I dels 0 als tres anys ni se’n parla, quan en realitat tractadistes tan destacats com Andersen ja han deixat clar que aquests primers tres anys són fonamentals per al desenvolupament de les persones.

El Govern de la Generalitat de Catalunya, entre els anys 1980 i 2003, en què va manar Convergència i Unió sense interrupció, tenia la “Formació d’Adults” dins de la Conselleria de Benestar Social... és a dir, tot indica que s’està fent tot el contrari del que s’hauria de fer, perquè, segons ells, “sobren científics”.



EL MINISTRE FRANQUISTA ARRESE

En el futur la gent haurà de pensar molt bé què sap fer i com i amb qui pot col•laborar. No hi haurà llocs de treball a disposició. Ara sabem segur que ha estat un greu error basar el desenvolupament econòmic en aquest model obsolet d’explotació del sòl.

Quan el Ministre Arrese --del govern franquista dels anys ’50 del segle passat— va dir: “...tenemos que hacer un país de propietarios...!”, resulta que els habitatges estaven dividits pràcticament en un 50% entre llogaters i propietaris. Ara mateix, el 85% dels qui tenen habitatge, el tenen de propietat o pendent d’una hipoteca... L’Arrese era molt conscient que, en dirigir la gent cap a la propietat dels seus habitatges, li inculcava una aversió al risc cada vegada més gran... i feia els habitants d’aquest país més susceptibles de caure en lògiques autoritàries. Tot això està molt ben explicat en el llibre “Fin de ciclo”, de l’editorial “Traficantes de Sueños”, que es pot trobar per Internet.

Aquestes maneres de fer han deixat una enorme cicatriu en el territori i en la gent. Ara l’esperança de vida és de 84 anys per a les dones i 81 per als homes, a Catalunya. I anem cap a l’horitzó dels 90 anys, mentre que ja hi ha unes mil persones que tenen més de 100 anys, però això ells ho consideren una mala notícia, perquè miren aquesta gent gran com a una càrrega per la societat.



EL KÀISER BISMARCK I LA JUBILACIÓ

La primera vegada que un estat va garantir una jubilació als seus ciutadans, fou a centre Europa, a Prússia, quan manava el Kàiser Bismarck, en 1889. La va fixar en 65 anys, quan l’esperança de vida rondava els 45 anys amb prou feines. Són evidents les raons econòmiques i polítiques que movien aquest tipus de mesures...

A principis dels anys ’90, alguns documents de presentació de l’IMSERSO (“Instituto para Mayores de Servicios Sociales”) qualificaven la jubilació com a una edat “...para recordar y para prepararse para morir...”

Els avis dels qui avui ja tenim la targeta daurada de la RENFE, no varen conèixer cap tipus de jubilació.

En aquest sentit és molt il•lustrativa l’escena de la pel•lícula “Novecento”, de Bernardo Bettolucci, on es veuen tots aquells obrers, que surten de la fàbrica i van a la vaga, amb una dona davant, que porta una criatura a coll...

“THE ECONOMIST” I LA 3ª REVOLUCIÓ INDUSTRIAL

L’altre dia la revista “The Economist” parlava de la “tercera revolució industrial”. La primera va ser la iniciada per la invenció de les màquines de vapor. La segona la de la introducció d’unes tecnologies que permetien la producció industrial “en cadena”. I la tercera, ara mateix, que consistiria en intentar acostar aquesta producció als centres de consum, encara que aquí s’estableix una clara contradicció amb la tendència a la instal•lació de fàbriques on la mà d’obra és més barata...

Ara existeix aquest concepte del “do it yourself”, amb les impressores “3D”, que permeten ja una certa producció per Internet. A la comarca de l’Anoia han endegat una unitat de consum i producció, com si posessin al dia les teories dels utòpics del segle XIX, però amb Internet.

L’Enciplopèdia Britànica ha tancat. Fundada en 1768 i ara han hagut de tancar, després d’editar setze volums. Per què? Doncs, perquè no poden competir amb Wikipèdia, que en cinc anys ha doblat el nombre d’entrades...

I de qui és Wikipèdia? No ho sabem. Aquí, a Catalunya, tenim una “amical” de Wikipèdia i cada vegada es va estenent més. Això sembla imparable....

Ja fa anys que la multinacional Samsung va decidir adherir-se a Línux. I això és perquè hi ha gent que fa molt de temps que estan estudiant la manera de subsistir, de ser “resilients”, “resiliència” és un concepte que es va començar a utilitzar en l’àmbit de la psicologia i que, per entendre’ns, es pot comparar amb el pa “Bimbo”. Si el pitges amb un dit, s’enfonsa, però si enretires el dit, la superfície torna a adoptar la mateixa forma d’abans, la de sempre...



MONDRAGÓN: LA SOLUCIÓ COOPERATIVA

El País Basc és en aquests moments la part de l’Estat Espanyol que pateix menys taxa d’atur. I les cooperatives de Mondragón ens expliquen el per què. En aquella localitat basca tenen una llarga tradició d’organització cooperativa i, quan la crisi els ha colpejat, han sabut trobar solucions diferents. Per exemple, en lloc de veure’s obligats a reduir plantilles, el que han procurat fer sempre és reduir salaris. I això, de moment, els ha permès no haver d’acomiadar ningú.

La Universitat de Harvard (USA), institució gens sospitosa de cap tendència esquerrana, ha començat a recomanar a tot el seu personal que, a l’hora de publicar treballs científics o d’investigació, ho facin en dominis dels anomenats “open acces”, perquè les revistes especialitzades en aquest tipus de temes són francament abusives i, no només acostumen a no pagar res pels articles, sinó que els cobren per incloure’ls en les seves pàgines.

A les classes del professor Subirats últimament hi assisteixen uns 120 estudiants, que se’l miren com segurament es miraven, cinc-cents anys enrere, Fray Luís de León els seus alumnes, és a dir, com si el professor fos l’única porta oberta al coneixement. L’altre dia els va preguntar quants d’ells compraven el diari i en van sortir dos; quants eren vegetarians i n’hi havia quatre. A més, els dos únics que compraven el diari eren membres d’un partit polític, és a dir, que tampoc van encaminats cap el seu desenvolupament pròpiament com a ciutadans individuals...

Aquests estudiants també estan afectats per allò que en diem “apuntitis”, perquè segueixen d’una manera cega el que es diu en apunts que es publiquen a Internet, que se suposa que han estat agafats en les seves classes i als quals es pot accedir amb un pagament previ de cinc euros. Una vegada li va preguntar a un estudiant d’on havia tret determinades afirmacions errònies que es contenien en un treball presentat. Davant la sorpresa del professor, l’estudiant va contestar que allò constava en els apunts de les seves classes, agafats per un altre estudiant que utilitzava com a pseudònim “patata brava” i que estaven qualificats per la gent que els estudiava com de “cinc estrelles”...



LA SIMPLIFICACIÓ DE LA REALITAT

Per combatre aquesta “apuntitis” ara s’estan proporcionant uns dispositius informàtics als professors que, aplicats sobre un d’aquests treballs, permeten detectar si han estat copiats literalment d’alguna font. Si és així, els castiguen... Aquests estudiants el que volen majoritàriament és que el professor els simplifiqui la realitat. Això és més còmode per a ells. El professor Subirats considera que, per afrontar aquesta lamentable situació, el remei no és les sancions, sinó que caldria seguir les mateixes pautes que tenen les escoles bressol, quan comencen a ensenyar als infants com desenvolupar-se en la vida... Per tal que l’ensenyament fos útil, s’hauria de començar per baix de tot. Si els professors no ho fem així, no serem útils, serem només redundants.

Hi ha coses que, només a certs nivells, són acceptades i, fins i tot, fomentades. Per exemple si vols fer un viatge, ara ja no cal que et dirigeixis a una agència de viatges, sinó que tu mateix pots tramitar-ho per Internet. Així, ens fan fer a nosaltres la feina i ells s’estalvien llocs de treball. En canvi, si pretens fer política com a ciutadà individual, des de fora d’un partit polític, això ja no es veu tan clar.



LA QUERELLA CONTRA BANKIA

Aquests dies s’ha aconseguit, amb una campanya per Internet, recaptar més de 20.000.- euros per interposar una querella criminal contra Rodrigo Rato, per tot l’afer de Bankia. Si la gent ens organitzem, podem fer grans coses. A la Vall d’en Bas (La Garrotxa) s’ha format una veritable confederació de petits ajuntaments, tenint molt en compte les possibilitats que ofereix el territori, que són sempre molt importants...

A Cuba, automòbils que es varen fabricar a Nord-amèrica, durant els anys ’50, avui encara circulen, malgrat el fet que enlloc ja no es poden trobar peces de recanvi... així els cubans han demostrat que l’artesania pot trobar solucions...

Les societats tenen problemes i els governs tenen competències, que s’han d’exercir correctament.

Internet és un bé comú que cal anar utilitzant.



DEBAT

A partir d’aquí s’enceta el debat amb la intervenció de Manel Garcia, membre de la CAF i antic alcalde de Figaró. En Manel ha constatat que, des dels nivells superiors de les administracions, ens treuen els recursos i ens qüestionen radicalment el municipalisme. Volen que ens ocupem només de l’enllumenat i de l’asfaltat... de res més...



COMPETÈNCIES I INCUMBÈNCIES

El professor Subirats considera que davant d’això, cal tenir en compte que, a més de competències, podem tenir i hem de tenir incumbències, és a dir, que un Ajuntament té dret a fer-se ressò de qualsevol problemàtica que tinguin els veïns del seu municipi. Tampoc no cal caure en la trista situació de l’alcalde que no pot passejar pel poble, perquè tothom l’atura per demanar-li que solucioni problemes. Alguna gent el considera com a “una solució amb potes” i pot acabar internat en un psiquiàtric, completament “cremat”...

Cal aplicar transparència en totes les situacions, sobretot les problemàtiques. Parlem-ne, de tot. Discutim-ho... l’Angela Merkel busca les seves solucions... vol aconseguir una recaptació fiscal supra-estatal. Nosaltres ho hem de discutir això... el “rescat” d’aquest cap de setmana...



TWITTER I EL TREBALL EN GRUPS

Intervé Lluís Feliu, integrant de l’actual govern municipal i membre de la CAF. Exposa que, de vegades, els veïns i veïnes fan com els estudiants del professor Subirats, que només veuen els seus propis problemes i no miren més enllà... com ho podríem fer per comunicar-nos millor amb la gent del poble?

Joan Subirats creu que cal esforçar-se per demostrar a la gent que el treball en equip sempre és més convenient, entre altres raons, perquè és més productiu i útil per a tothom... S’han fet experiments per Twitter, a base de plantejar preguntes i qüestions problemàtiques, que els participants havien de contestar a nivell individual, només en un minut. Al primer intent, només un 15% per cent varen donar respostes correctes. Després, en autoritzar-los a rumiar i treballar col•lectivament. el percentatge va pujar fins a un 65%, en el mateix temps.

Cal explicar a tothom que no es poden acontentar tots els desitjos individuals. Això només es pot fer des d’una visió “clientelista” i en èpoques en què es disposi de recursos suficients: “tu em demanes això; jo ho tinc i t’ho dono; i tu a canvi et fidelitzes amb mi...” com qui adquireix la targeta de Caprabo, posem per cas...

Cal ensinistrar la gent per tal que aprengui a fer ús de la seva autonomia personal, però sense caure en l’individualisme...



ORIGEN DE LES LÒGIQUES INDIVIDUALISTES

Ara pren la paraula Arnau Comas, de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) de Sant Esteve de Palautordera, per preguntar-se i preguntar-nos quins són els orígens d’aquestes lògiques individualistes... ja que és evident que no sorgeixen d’un dia per l’altra...

En Subirats respon que, durant molts anys, el sistema capitalista s’ha anat dedicant a desacreditar i destruir les lògiques col•lectives... a eliminar tot allò que és comú i que, des de qualsevol punt de vista raonable, resulta sempre més sostenible ambientalment...



LA MALA FE D’ALGUNS ADVERSARIS POLÍTICS

Roser Iborra, professora de català i membre de la CAF, destaca que, de vegades, l’única explicació que tenen certes postures polítiques és l’existència d’una mala fe declarada, que pot obeir tant a interessos purament particulars i de classe, com a consignes partidistes sectàries...

Subirats argumenta que, enfront d’aquestes postures, només podem reaccionar a base de guanyar-nos –amb fets—la confiança de la gent... però que això no és una tasca de dos dies, sinó a llarg termini...



“L’OLLA COMÚ“ PER A LES CRIATURES AFAMADES

La Pruden Penedès, una noia que forma part de “Les Franqueses imagina”, explica que cal distingir entre educació formal i no formal, que cal organitzar-se d’altres maneres...

I en Subirats posa algun exemple d’aquest tipus d’organitzacions diferents: en el barri de “El Carmel”, a Barcelona, ja hi ha sectors del veïnat que han començat a endegar iniciatives com la de “l’olla comú”, a base de subministrar àpats a les criatures del barri que estan patint desnutrició...



ELS CONSELLS OBERTS

En Joan, de Barcelona, ens parla d’una institució molt antiga, que encara es manté en alguns municipis de l’Estat Espanyol, els anomenats “Concejos abiertos”, on els veïns i veïnes es reuneixen, discuteixen i decideixen...

En Subirats posa l’exemple d’Àlava, on encara queda algun centenar d’aquests consells oberts...

I així s’acaba aquesta primera sessió del matí.



(Resum realitzat per Francesc Arnau i Arias, 10 de juny de 2012)















dijous, 14 de juny de 2012

Declaració sobre la llengua, el poder i la justícia

La revista de poesia Reduccions, vinculada a la Universitat de Vic, fundada el 1977 per Miquel Martí i Pol, Antoni Pous, Jordi Sarrate, Segimon Serrallonga, Lluís Solà i Ricard Torrents, en arribar al número 100,ha publicat la següent Declaració sobre la llengua.




Declaració sobre la llengua la llengua, el poder i la justícia

Cada llengua és una part indispensable de la llengua de la humanitat.

Una llengua, qualsevol llengua, no solament conté vocals i consonants, síl·labes i paraules, no solament és un repertori específic de sons, de ritmes i de melodies, no solament és una percepció, una forma i una lògica.

Una llengua, qualsevol llengua, conté, manté i transporta la substància humana que cadascuna de les persones que formen una comunitat lingüística, un poble, hi ha dipositat.

No hi ha llengües individuals. Només hi ha llengües dels pobles, de les col·lectivitats. La llengua és una substància principal, essencial, en la vida de cada poble.

No hi ha raons per imposar una llengua damunt la pròpia d’un país o territori. Una imposició d’aquesta mena comporta la destrucció conscient del passat, del present i del futur d’un poble i l’eliminació del patrimoni intel·lectual i espiritual de les persones que el conformen. Un acte així és un acte de menyspreu de la realitat humana.

Només les persones del país tenen el dret de legislar sobre la llengua d’aquest país.

Cap poder exterior no té legitimitat per emetre lleis sobre la llengua d’un país. En tot cas, les seves lleis no són sinó imposicions, abusos, extorsions.

No hi ha raons que justifiquin de marginar una llengua al seu territori ni d’extirpar-la’n. Només hi ha l’abús, la injustícia, el menyspreu i el dany contra la humanitat.

Els drets justos que no són reconeguts —i una llengua és un dret que pertany a totes les persones d’un poble—, encara que siguin coaccionats, no desapareixen. Actuen efectivament contra el poder que els suprimeix i sempre el fan més coercitiu i menys humà. En violar aquests drets, el violador es viola. En violar el tu, l’altre, els altres, l’altra llengua, l’altre poble, el violador es viola.

Les lleis injustes sempre causen sofriment i, si són aplicades a la llengua d’un poble, causen sofriment i disminució del poder de ser de les persones d’aquest poble.

La llengua pròpia d’un país té el dret intrínsec de poder desenvolupar-se en plenitud, sense restriccions de cap mena, amb el mateix respecte i amb les mateixes atribucions de què gaudeixen les llengües que no pateixen cap restricció o coacció.

Un poder que durant segles s’ha proposat d’exterminar una llengua i que imposa sistemàticament el bilingüisme per continuar marginant-la és un poder il·legal, il·legítim, fraudulent.

Imposar el bilingüisme, sota l’aparença de justícia i d’igualtat, després de segles de marginació i de persecució d’una llengua al seu territori propi és el mètode de marginar definitivament aquesta llengua.

Fins ara la llengua catalana ha estat confinada a una cooficialitat restringida. Hem passat de l’etapa de prohibició absoluta a l’etapa de tolerància de la llengua. En cap cas i de cap manera no hi ha hagut la voluntat estatal de restituir la llengua pròpia a tots els àmbits, sense restriccions, sense obstacles. I així, la llengua pròpia del nostre país, a la pràctica, continua essent bandejada dels àmbits que li pertanyen per dret i per deure.

Un pensament i una acció que es proposen trencar els lligams humans, culturals i lingüístics entre els diversos territoris d’una llengua són un pensament i una acció abjectes, criminals. El que es proposen és un genocidi cultural.

L’Estat que margina i menysté una o més llengües no solament malmet aquestes llengües sinó que corromp i deshumanitza també la llengua que vol imposar.

És un signe decisiu de la justícia i de la llibertat de què gaudeix un poble la situació d’acompliment ple de la llengua pròpia, de la seva cultura i de la seva personalitat en el món segons la pròpia voluntat.

La llengua i la poesia

El llenguatge i la poesia són consubstancials amb la humanitat. I tant l’un com l’altra es materialitzen i es manifesten per mitjà de llengües concretes.

Les llengües no són pas abstraccions ni tampoc mers repertoris de mots i de regles morfològiques i sintàctiques.

Les llengües són construccions culturals col·lectives, forjades en el transcurs de la història per uns grups humans determinats, es diguin pobles o nacions, que s’han hagut d’enfrontar a unes condicions particulars de l’existència humana.

Les llengües són mitjans de comunicació, però també de creació, d’acumulació i de transmissió cultural. I és a causa del profund valor pràctic que els atorguen aquestes funcions, que les llengües adquireixen un eminent
valor simbòlic per als pobles que les hereten, se’n serveixen, les transformen i les projecten cap al futur.

La poesia, si més no fins ara, no ha estat feta per a ser traduïda. És bo que traduïm poesia, però la poesia és composta en una llengua determinada i per a una llengua determinada, que és tant com dir per a un conjunt d’instruments musicals únic, imprescindible, precís, altament complex, una de les músiques verbals del món. La poesia és feta en una llengua per a la comunitat i per a les persones d’aquesta comunitat que tenen aquesta llengua com a llengua, com la seva substància verbal, musical, intel·lectual, comunicativa. És en el medi de la substància lingüística col·lectiva que la poesia vol desplegar totes les potencialitats de la paraula.

Una llengua és un fet col·lectiu. L’individu la rep en comunitat i l’usa en comunitat. La llengua d’un poble, heretada per l’individu, és un patrimoni ambivalent: l’equipa per a la vida social, però alhora li imposa unes certes convencions en l’expressió verbal.

La paraula de cada individu esdevé possible, però alhora limitada, per la llengua col·lectiva o, més ben dit, per les fórmules i les convencions en què tendeix a cristal·litzar la llengua tal com és usada en els diversos àmbits de l’activitat social.

La poesia, entesa en el sentit més ampli, sovint és causa i efecte de la lluita de la paraula individual contra les convencions que s’han anat incrustant damunt el pinyol viu de la llengua col·lectiva.

La llengua ha nascut de la paraula, fa possible la paraula i s’alimenta de la paraula. La paraula de la poesia és un aliat incòmode però necessari de la llengua. Amb severa lleialtat l’estreba o la contrau, l’eleva al cim de l’exuberància o l’empeny just al cingle del silenci. La fa senyora dels amplis espais que encerclen els seus límits incerts.

La paraula de la poesia fins i tot pot aconseguir que una col·lectivitat esdevingui conscient dels enormes potencials de futur que enclou i anuncia la tradició històrica encarnada i expressada en la llengua pròpia.

No és pas gens casual que la renaixença del valor simbòlic de la llengua, revifat per l’esclat d’algunes obres poètiques genials, hagi precedit la renaixença política dels pobles.

Llengua i poesia no es poden deslligar. En la salut i en la malaltia van plegades, cosa que no vol pas dir que necessàriament hagin d’experimentar els mateixos estats de salut o de malaltia en els mateixos moments.

La universalitat del llenguatge, la diversitat de les llengües i la singularitat de les obres poètiques són una prova de la unitat fonamental de la condició humana, de la seva capacitat de donar respostes culturals adequades a entorns diferents. I també, una prova de la personalitat irreductible de cadascun dels individus que compartim aquesta condició.

Les llengües no són prescindibles ni intercanviables. Les llengües tenen branques i tenen arrels. Necessiten aire i necessiten terra. Una llengua no pot viure ni evolucionar en llibertat si no posseeix un espai segur, uns àmbits territorials, socials, culturals, digitals, mediàtics, escolars, científics, socioeconòmics, lúdics, en què la seva presència i el seu ús siguin habituals i preferents, no pas exclusius, però sí nítidament hegemònics.

És en aquest espai segur, en aquests àmbits de comunicació funcional, on una llengua té la possibilitat d’esdevenir paraula plural, paraula lliure, creació col·lectiva. Aquest ús social de la llengua genera el terreny on creix l’ús literari i l’ús poètic de la llengua.

Una llengua no pot ser descalçada. El seu ús públic no pot ser retallat, la seva transmissió social no pot ser dificultada. Una llengua necessita i mereix el ple reconeixement legal que en garanteixi el dret a la continuïtat en els seus dominis seculars, el dret al futur, el dret a persistir en veu viva en el lloc i en el temps.

Una llengua no pot ser escapçada. El seu patrimoni literari no pot ser ocultat al món ni escatimat a les persones nouvingudes que s’incorporen per naixença o per immigració a la comunitat lingüística.

La creació poètica no pot ser desconnectada de la veu i de l’orella del poble que la nodreix. Les institucions responsables de la política educativa, la política cultural i la política universitària no l’han d’ignorar ni marginar.

L’extensió de l’ús social de la llengua cal que vagi acompanyada de la difusió, el coneixement i l’estudi del seu patrimoni literari.

La reivindicació d’una llengua per part d’una col·lectivitat perd força, fins i tot sentit, si no recolza en la pràctica de la llengua, en l’ús més ampli i divers de la llengua, sense restriccions ni concessions.

La poesia es forja a l’arrel de la llengua.

La poesia és la flor delicada i aïrada de la paraula.

Reduccions, revista de poesia

Primavera de 2012

www.reduccions.uvic.cat


dilluns, 11 de juny de 2012

Dofí



T'abraço i ets un dofí. Nedes mar endins i se m'emportes a una festa de salts i escumes. Sento la teva pell freda i tèbia alhora...
Però t'he perdut. De cop recordo que no sé nedar i començo a enfonsar-me.
Palpo la paret d'aigua i encenc la porta blanca per on es surt del somni.

dilluns, 4 de juny de 2012

Repensar polítiques municipals: primera jornada de debat i reflexió




Exactament



De cop, m'adono de l'absència. M'han fet passar amb raons.
- On és el pare? -pregunto.
La resposta és vaga i em fa enfadar. No m'ho volen dir.
- Vull saber on és el pare, exactament!
Dic "exactament" amb tota la ràbia del desconcert. I li dic a una mare que no és ben bé la mare, perquè no la tracto de vós. El pare tampoc no és ben bé el pare, però.
Un cop de vent fa picar la finestra oberta. En sento la seda freda a la pell i penso que l'he de tancar, però no ho faig.
EXACTEMENT, penso, i la paraula em pesa a les espatlles com una motxilla de pedres. Cada pedra és una lletra, i en sento les arestes doloroses.
Està a punt de ploure. Somio que somio un cel gris, inflat. La tempesta està a punt de caure, exactement a punt d'estimbar-se del ventre del cel.