Respira el mar. S'acosta l'onada i es fa muntanya d'aigua, trencadissa d'escuma que es fon a la platja dels dies. Recula i torna, incessant. És sempre la mateixa aigua o tot el mar s'arrissa?
El mar gris, el mar blau, el mar groc.
El mar mirall.
Busco a la sorra els derelictes dels dies: una petxina gastada, una pedra rodona i perfecta. Joies.
Voldria pensar que també m'he endolcit, que moltes besades d'aigua m'han fet més llisa, sense tantes arestes sagnants.
Respira el mar. S'allunya l'onada i es fa vall fonedissa, avenc d'escuma a les fondàries del temps.
El mar verd, el mar blanc, el mar negre de la nit que gronxa i canta una cançó de bressol a la lluna.
El mar mirall.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada