Els carrers seran sempre nostres!

dilluns, 27 de febrer de 2012

M'escrius la pell




M'escrius la pell com si fóssim record

i ens féssim, dins el vers de nova albada,

un xic més grans. T’aprenc i recomenço,

i tot és una empremta que ens fem tots dos:

una marca més lliure, més feliç

que l’onada esborra a l’instant.

La mar ensenyoreix cada desig,

amb la mentida de ser el primer

... sense que ho sigui. Sempre hi ha un ahir,

un altre tast viscut, un cos que estima

i sap conviure amb totes les vides

que l’estimen també. Ets a prop meu,

com si cada demà desfés la nit

passada, i retratés l’instant volàtil.


(Bruna Generoso Miralpeix)



dilluns, 20 de febrer de 2012

EL POBLE QUE VOLEM



Quan vam arribar al Figaró, ara fa dos anys i mig, en vam apreciar immediatament la tranquil.litat, l'entorn, el paisatge...i la qualitat humana de la seva gent. És agradable viure en un poble on la gent et saluda des del primer dia, encara que no et conegui; i on la coneixença es fa d'una manera natural i progressiva.

Gosaríem dir, doncs, que El Figaró és un poble d'acollida, i és aquesta qualitat, entre altres, que devia atraure, temps ha, els estiuejants de Barcelona i altres indrets, que han continuat venint-hi fidelment i, alguns, s'hi han quedat.

Però tot això no lliga, a hores d'ara, amb la crispació que reflecteixen uns rètols que suggereixen fins i tot atracaments a punta de pistola que no s'han produït. És evident que els robatoris són lamentables (però fruit de la crisi i les retallades socials que patim), i ens consta que des de l'ajuntament es fa tot el que es pot, i més, per tal de garantir una seguretat que, de fet, és competència de la Generalitat. I no voldríem que aquesta campanya tan agressiva d'alguns veïns destruís la bona entesa entre tots, i fes bandera de la suspicàcia. Seria una llàstima, i podria suposar la pèrdua d'uns valors de convivència que són un magnífic paisatge humà, un actiu per al poble i el millor reclam per als seus visitants.

dissabte, 4 de febrer de 2012

Sóller



Sóller, a Mallorca, neu i taronges. Fugim de la ciutat repetida i comprada: souvenirs, llengua importada. Quin goig sentir a parlar el català salat, la melodia inconfusible de les neutres sostingudes i sòbries, dolces.

La serra de Tramuntana, tan alta damunt la mar, està enfarinada com si algú hagués espolsat una neu de mentida en un pessebre. Però és de debò. El fred viu serpenteja els carrers i juga amb un sol indecís, amb la nigulada, que en diuen: núvols que viatgen de pressa, que obren i tanquen les parpelles del cel.

Busquem llibres de segona mà i acabem carretera enllà, entre tarongers i cases rialleres sota la cresta nevada. Tornem carregats i una dona jove, de cabellera rosssa i rinxolada, ens porta amb el seu cotxe; tenim el temps just de fer-nos una mica amics.

- Us portaria a donar un volt, però m'esperen.

I ens parla del túnel que cal pagar cada vegada que entres o surts de Sóller. Tinc la temptació d'escoltar només la melodia del que diu, aquesta cadència de la veu que és l'ànima d'una hospitalitat antiga.

Quan ja hem baixat del cotxe, ens fa signes que hi tornem i ens dóna un grapat de mandarines acabades de collir.

Sóller té gust de fruita freda, de sucre i neu, d'escalfor amiga.