Finestra oberta. Casa per fer entre totes i tots. 1 d'octubre. 2 d'octubre. 3 d'octubre...

divendres, 30 de setembre de 2011

Un ratolí de jardí

Allà on siguis, Joan, que hi faci un bon solet i que t'escalfi la calidesa que ens has deixat.
Una abraçada, Tivi i família.



Feia dies que el ratolí em feia el boig. Si jo volia anar aquí, ell anava allà; m'obria finestres sense sota ni volta o s'encallava al bell mig d'una pàgina que no podia tancar...

Vaig trucar al Joan, informàtic i amic, que va venir de seguida.

- Té piles? -em va preguntar, perquè ja em coneix.

Li vaig dir que sí, que li havia posat les piles que havia tret d'una llanterna. Ell va fer que no amb el cap i es va treure un parell de piles noves de la butxaca.

- Ho veus? - ja torna a funcionar.
- Sí, però es menja les piles en un tres i no res!
- Quants anys té, aquest ratolí?
- Uns quants...
- Sí, sí, uns quants: l'un sobre de l'altre, com jo! Compra'n un de nou, dona, que no són pas tan cars!

Em recava una mica, comprar un ratolí nou, perquè el vell em tornava a picar l'ullet vermell, i semblava content de tornar a córrer amunt i avall de la pantalla.

Però li vaig fer cas, al Joan. Vaig anar a La Garriga i vaig comprar un ratolí nou: gris fosc i amb els bigotis negres, més petit (més jove...), més ràpid i amb un aire més aviat fatxenda.

I ja estava a punt de llençar el ratolí vell (blanc, esgrogueït) a la bossa del rebuig dels dimecres (perquè al Figaró som molt tocats i posats, en aquestes coses), quan vaig tornar a veure el pampallugueig vermell.

- A bona hora! - li vaig dir. Però em va semblar que es posava trist.

I no m'hi vaig veure amb cor, de llençar-lo. Quan feia de mestra (ara m'he jubilat) solia explicar als nens aquell conte del ratolí de bosc i el ratolí de ciutat... el sabeu? I vaig pensar que era justament aquest, el cas.

O sigui, que em vaig endur el ratolí vell al jardí. El vaig deixar al racó més assolellat, vora la paret de les sargantanes. I, tot i que no li he canviat mai més les piles, de tant en tant encara em pica l'ullet. No sé pas què menja: erugues, papallones, llavors...? S'ha tornat més fosc, diria que s'ha engreixat una mica i tot.

Ara ens ho prenem tot amb més calma, ell i jo. Sempre el vaig a veure, quan fa un bon solet i surto amb el llibre. Sembla feliç. És un ratolí jubilat.


dimecres, 28 de setembre de 2011

Nyàmeres



Hi ha petites papallones blanques que subratllen l'escalfor d'aquesta tardor tardana.
Sargantanes que s'allargassen al sol, i roses que encara esclaten.
L'aire fa olor de llibretes noves.
M'agrada tornar a ser a l'escola, ara d'alumna, amb el repte d'un llibre gruixut al davant.
La claror, però, s'escurça dia a dia, imparable.
Les nits estenen una fredor de seda per les valls.
Aquest any, tenim una gran florida groga de nyàmeres al Congost.

dimarts, 20 de setembre de 2011

Setembre


Airet de tardor, tebiesa del sol a migdia. La llum s'esbiaixa com un vel de núvia pels carrers. Criatures que saltironen camí de l'escola, esvalotats com ocells migradors.

A la plaça de Centelles, tan acollidora amb les cases antigues d'eixides amples, els músics de ferro toquen inacabablement una cercavila de silencis, sempre a punt per a la festa.

Piuladissa d'ocells que xerren com criatures.

El ventet que arrissa les mans dels arbres.

La plaça es buida, i la claror s'hi esberla com una fruita madura.

Meravella de núvols esmolats que passen, com veles blanques pel mar del cel.

Una ràdio llunyana.

Cauen les tres.

divendres, 16 de setembre de 2011

Dinbych: el drac vermell

El darrer dia d'estada a Anglaterra, la Vesi se'ns emporta a Dinbych (anglès Denbigh), a Gal.les. Hi havíem estat una sola vegada fa disset anys, i jo en recordava només vagament el paisatge, però molt concretament els mapes de llengües minoritàries (escits en català) que pots trobar al centre on es fan classes de gal.lès.

I és que Gal.les és una terra germana. Tenen una situació lingüística semblant a la nostra, i quan dius que ets catalana no només saben què vols dir, sinó que et miren amb simpatia. A Dinbych hi ha gent que aprèn castellà. Però em sembla molt que també voldrien aprendre català si en tenien l'ocasió!

Visitem la tomba de David Jones, el marit de la Vesi. Va ser el que nosaltres en diríem un patriota: impulsor de la llengua, col.leccionista de ràdios antigues, enamorat de la seva terra, gal.lès i universal. El cementiri té molt d'acollidor, sobretot amb la llum oblícua i daurada de la posta. La Vesi renova les flors per al Dave. Cap creu a la làpida: només el drac vermell que és el símbol de Gal.les.

I jo penso que a Catalunya, ara mateix, amb el català en perill a les escoles, de nou, ens fa molta falta el drac vermell de Dinbych: la perseverància en la lluita, la il.lusió.

divendres, 2 de setembre de 2011

Liverpool


Cel escombrat de núvols i clarianes blaves. La tardor de cop. Una mica de fred.
Som lluny i a prop de tot arreu.

S'encenen els fanalets vermells de les fulles.

A la Tate Liverpool, hi ha una exposició de René Magritte. Em corprèn veure els originals dels quadres la fotografia dels quals he admirat tantes vegades: la carn de pedra, les pedres que suren, el metall en flames, les cases nocturnes i el cel diürn. El nom de les coses. La imatge del nom de les coses. La idea de la imatge del nom de les coses.


Quan sortim, el cel de fora es exactament igual que el cel dels quadres de  dins: escombrat de núvols i clarianes blaves. La claror afuada del vent. "Això no és el cel", que diria Magritte. És la idea que en tens, els ulls que miren. La finestra és el paisatge.