Sóc només pols, però em penso estrella.

dimecres, 24 d’agost del 2011

Fragilitats

La merla, tan negra, em mira des del pati amb la pastanaga del bec insolent. Immòbil, però ara es gira, es deixa veure de costat i vola. Dues orenetes rumien a la branca més alta, i un pardal travessa quietament el silenci.
Sempre enyoro els ocells. Els tornaré a veure? S'aturaran o no? Seran uns altres?
El riu del temps va i ve, tot sembla el mateix.
Però de cop la fragilitat humana colpeix algú que estimes, i el camí de tornada a la salut perduda és llarg i costerut.
La merla, tan viva, diu que tot torna.

4 comentaris:

zel ha dit...

Que torni, us ho desitjo de tot cor, que torni.

Roser ha dit...

Gràcies, Zel!

Anònim ha dit...

Tornarà, i és clar que tornará.

Roser ha dit...

Això esperem!