dimarts, 26 de juliol de 2011

Clepsidres



Cau la pluja de seda, tèbia. Transparència de muntanyes irreals. Silenci.
La solitud que potser et pesa.
La solitud que potser enyores.
Desig de sol.
Estiu?
Calor.
La companyia que potser enyores.
La companyia que potser et pesa.
Cau el sol aplomat, efervescent. Muntanyes eixutes. Pols i brunzits.
Desig de pluja.
Estiu.
Set d'aigua.
Rellotges de sol.
Clepsidres.

dilluns, 18 de juliol de 2011

Límits




El cos té uns límits estrets i estranys. Un mil.límetre més enllà, i ja no ets tu. Pots sentir la tebiesa de l'altre, però no ets l'altre. Pots tocar l'arbre, però no ets arbre. Pots veure l'ocell, però no pots volar...

La ment limita al nord amb el record, que flueix i es distorsiona com un riu. Queda molta aigua oblidada, pel camí. Limita a l'est amb el desig d'aurores i a l'oest amb passats recents, incandescents. Limita al sud amb els futurs incerts.

Som cruïlla.

dijous, 14 de juliol de 2011

Espurnejava

Plou. Em desperta el repic de l'aigua ventre endins, l'olor de molsa revifada i l'alè fred que entra per la finestra.

Si plou a l'estiu, és una festa de núvols que es fan i es desfan, ràpids, al calidoscopi del cel.

Quan he de marxar, ha parat. Només em frega la galta una ombra d'aigua. Però al cap d'una estona cau la cortina  sencera, decidida, i ens ho mirem des de la finestra de cal metge, on els avis porten paraigües grans,  previsors:

- Quan he sortit espurnejava, i he pensat: "no em fotran pas"...

Espurnejava: em corprèn sentir la paraula exacta, aquesta delícia precisa i, alhora, contradictòria. Perquè espurneja i guspireja  l'aigua, però també espurneja i guspireja el foc. I espurneja l'emoció antiga d'una paraula tan ben trobada que ens abraça dins la metàfora col.lectiva.

"It's spitting", diuen els de Manchester,  amb una analogia diferent, però que curiosament també pot referir-se a l'aigua i al foc. I és que no hi ha res més vital que l'aigua: som aigua, som foc. Som temps.

dimecres, 13 de juliol de 2011

Superfícies



L'aigua dels dies ha llepat el ferro i l'ha engrunat com si fos sorra. Passa-hi els dits: t'hi quedarà el groc d'un pol·len estèril rovellat, el record d'una flor marcida.

El sol d'un d'un cel molt serè s'ha escrostonat a la porta de la fàbrica oblidada, i hi ha dibuixat arxipèlags d'una terra oculta. Llepa-ho. Sentiràs el gust de la fusta nova darrera les esquerdes velles, la sal del mar massa blau.

Hi ha una paret apedaçada de somnis. Desmemòria repintada d'un blanc espès en què les formigues caminen òrbites desencaixades.

(Vaig anar a veure l'exposició Superfícies: conjunt de punts de l'espai que poden ser determinats per dos paràmetres, de Jordi Cervera i Damià Bas, a la sala del Mil.lenari, de Vic.)

diumenge, 10 de juliol de 2011

FRASES FETES EN “EL SOPAR DE TRIMALCIÓ” (Algunes evocacions, interpretacions, contradiccions, exageracions...)



Treball presentat per Francesc Arnau i Arias, (del màster de “Cultures i Llengües del’Antiguitat)




Assignatura: Del llatí a les llengües romàniques
Professora: Esperança Borrell
Curs 2010-11




ABSTRACT / nota preliminar

He agafat la versió llatina de la col.lecció Teubner, perquè és la canònica. La versió castellana del professor Díaz y Díaz, perquè és catedràtic de la Universitat de Salamanca i algunes de les consideracions que fa evoquen en mi la mentalitat dels capellans que dirigien el col•legi on vaig anar de petit; n’hi havia molts que venien de Castilla La Vieja.

La traducció de Josep Maria Pallàs l’he utilitzat perquè me la va recomanar la professora Borrell. I la de Berrio-Giró, perquè és la primera que em va caure a les mans, a principis del quadrimestre i em va permetre d’aproximar-me a Petroni.

Ressenyaré en primer lloc les frases llatines. Després dues traduccions catalanes i una castellana. Finalment, faré unes consideracions personals, combinades amb consultes esporàdiques d’algun diccionari de frases fetes catalanes, com per exemple el de Raspall-Martí.

També he comentat algunes de les frases amb gent que conec, de la comarca d’Osona i del Barcelonès Nord.

Les referències numèriques de cada frase pertanyen a la edició de la Teubner.



BIBLIOGRAFIA


BERRIO, Albert i GIRÓ, Romà; 1988, Satiricó, de Petroni, Columna Edicions S.A. Barcelona.

DÍAZ Y DÍAZ, Manuel C. 1968, Satiricón, Petronio Árbitro,revisado y traducido. Ediciones Alma Mater, S.A. Barcelona.

MUELLER, Konrad; 1995, Petronii Arbitri, Satyricon Reliquiae; Quartum edidit Konrad Mueller, B.G. Teubner, Stuttgart und Leipzig.

PALLÀS, Josep M., 1997, El Satiricó i trenta fragments, Quaderns Crema S.A., Barcelona.

RASPALL, Joana i MARTÍ, Joana; 1984. El cangur – diccionaris, Edicions 62, diccionari de locucions i de frases fetes. Barcelona.





INDEX GENERAL

I Abstract/ nota preliminar
II Bibliografia
III Índex general
IV Estudi de les frases fetes del Sopar de Trimalció

1.- ad summam, quemvis ex istis babaecalis in rutae folium coniciet (37.10)
2.- sed cum mulsi pultarium obduxi, frigori laecasin dico (42.2)
3.- de re tamen ego verum dicam, qui linguam caninam comedi (43.3)
4.- et inter initia malam parram pilavit (43.4), a)
5.- sed recorrexit costas illius prima vindemia (43.4), b)
6.- longe fugit, quisquis suos fugit (43.5)
7.- cui datum est, non cui destinatum (43.7), a)
8.- in manu illius plumbum aurum fiebat (43.7), b)
9.- non mehercules illum puto in domo canem reliquisse (43.8)
10.- cum interim nemo curat, quid annona mordet (44.2)
11.- sed si nos coleos haberemus (44.14)
12.- quid enim futurum est , si nec dii nec homines huius coloniae miserentur ? (44.16)
13.- itaque dii pedes lanatos habent, quia nos religiosi non sumus (44.18)
14.- colubra restem non parit (45.09)



IV ESTUDI DE LES FRASES FETES DEL SOPAR DE TRIMALCIÓ


1.- ad summam, quemvis ex istis babaecalis in rutae folium coniciet (37.10)

1.1.- “En definitiva, dóna mil voltes a qualsevol d’aquests babaus” (Pallàs). En nota a peu de pàgina (42), Pallàs especifica que el text llatí diu literalment: En definitiva pot encabir en una fulla de ruda qualsevol d’aquests babaus.” I afegeix que el sentit d’aquest fraseologisme és molt fosc. Així reconeix que la seva interpretació –“dóna mil voltes...”—és doncs discutible.

1.2.- “En definitiva, si volgués, a tots aquests gamarussos els podria enviar a pastar fang” (Berrio-Giró)

1.3.- “O séase, a cualquiera de esos cobistas lo podria meter en una hojita de ruda. (Díaz y Díaz). Aquesta la podem considerar la més literal.

1.4.- I jo diria: “no li arriben ni a la sola de la sabata”. Això ho vaig sentir per primera vegada al nord de Barcelona, al costat del riu Besòs, en un camp de futbol. Una frase que em sembla té una intenció bastant equivalent, és la que vaig sentir masses vegades repetir, durant el meu servei militar, a un sargent que acostumava a maltractar certs reclutes: “como no servís para otra cosa, os voy a meter a fregar las letrinas!”


2.- sed cum mulsi pultarium obduxi, frigori laecasin dico (42.2)

2.1.- “Però quan trascolo una gerra de vi amb mel, engego el fred a prendre pel sac” (P)

2.2.- “Però quan em foto un bon tanto de vi amb mel, el fred se’n va a prendre pel sac” (B-G)

2.3.- “Pero en cuanto me embaulé un pozal de vino con miel, mando el frio a tomar por saco (DD)

2.4.- Jo diria: “el fred se’n va a passeig”, encara que no deixa de semblar-me un eufemisme, sobretot tenint en compte que laecasin, segons el diccionari Gaffiot, és un infinitiu grec, que literalment vol dir: aller se faire pendre, aller au diable. I precisament posa com exemple aquesta mateixa frase de Petroni. Per això, aquesta vegada em semblen ajustades totes tres traduccions i, sobretot, la castellana “a tomar por saco”, perquè és encara més malsonant que la catalana “a prendre pel sac” i s’adiu més amb l’ambient del sopar.
És la típica frase que sembla voler dir una cosa, però en diu una altra.


3.- de re tamen ego verum dicam, qui linguam caninam comedi (43.3)

3.1.- “Però jo, que he menjat llengua de gos, us en diré la veritat” (P). En la nota 53 Pallàs explica que ha traduït literalment aquesta frase feta, a causa del seu significat dubtós. I que els lexicògrafs la tradueixen per “canto les veritats”, o bé “no em mossego la llengua,” o bé “ho sento tot.”

3.2.- “Però vull dir-vos tota la veritat del cas –jo no tinc pas pèls a la llengua (B-G)

3.3.- “Con todo, y diré la verdad, yo que no tengo pelos en la lengua” (DD). En la seva nota 2 de la pàg. 59, DD diu: “El latín ofrece una expresión proverbial: “comer lengua de perro.” Parece que significa que conoce bien las cosas, si se acepta un paralelo presentado por Pokrovskij con el folklore ruso; otros piensan en “ladrar las verdades.”

3.4.- Jo diria que “no tinc pèls a la llengua”. Això també s’ha dit sempre a casa dels meus pares. En aquest mateix ordre de coses, aquesta frase me’n ha recordat una altra: “que se t’ha menjat la llengua el gat?”, dirigida a alguna criatura petita o no tant petita, que es considera que parla poc. Com que el gat és un animal silenciós i sigilós, se l’ha considerat més adequat per aquesta frase feta, que jo també havia sentit sempre a casa meva i entre el veïnat.



4.- et inter initia malam parram pilavit (43.4), a)

4.1.- “Al principi va desplomar més d’un mussol malastruc” (P). Sembla més apropiat el verb “plomar”, que no pas “desplomar”. Pallàs, en la nota 54, dóna com significat d’aquesta frase feta que patia tantes estretors, que fins i tot menjava animals prohibits.

4.2.- “Al començament les va passar bastant magres” (B-G)

4.3.- “A los comienzos estuvo a punto de desollar un gato rabioso” (DD)

4.4.- Jo diria: “Al principi no podia treure el ventre de penes”. Això ho vaig sentir per primera vegada a casa meva, a la meva mare, al costat del riu Besós.

I em sembla poc encertat el canvi d’animal que és fa en Díaz y Díaz 1968. Encara que a Castilla La Vieja s’utilitzi l’expressió “desollar un gato rabioso”, em sembla millor mantenir --tal com ho es fa en Pallàs 1988—la figura de l’au de malastruc. En aquest sentit, el significat que el Gaffiot atribueix a “parram” no deixa cap lloc pel dubte: parra, ae, f., nom d’un augure oiseau de mauvais [loriot, mésange, orfraie ou moteux ?]


5.- sed recorrexit costas illius prima vindemia (43.4), b)

5.1.- “Però la primera verema li va tornar els ossos a lloc” (P)

5.2.- “... però després de la primera verema va refer-se del tot” (B-G)

5.3.- “... pero le levantó la paletilla la primera vendimia” (DD)

5.4.- I jo diria: “va treure el ventre de penes amb la primera verema.”
Evidentment això vol dir que va poder tornar a menjar bé, a atipar-se, doncs aquella primera verema devia ser molt abundant i va poder fer bons negocis.

6.- longe fugit, quisquis suis fugit (43.5)

6.1.- “Lluny se’n ha d’anar qui fuig dels seus” (P)

6.2.- “Qui perd les arrels, perd la identitat” (B-G)

6.3.- “Lejos tiene que escapar quien escapa de los suyos” (DD)

6.4.- Jo diria: “qui perd les seves arrels, perd la seva identitat”. També em recorda allò de “noi, ja ho saps: aquí tens la porta i carretera i manta!”


7.- cui datum est, non cui destinatum ( 43.7), a)

7.1.- “L’important és que un sigui propietari, no que sigui hereu” (P)

7.2.- “Ja se sap, totes les putes tenen sort” (B-G). Em sembla totalment fora de context.

7.3.- “pués lo que vale es a quien se ha dado, no a quien se habia prometido” (DD). Semblaria més adequada, encara que menys literal, aquella frase castellana que diu: “mas vale tener que desear.” O encara aquella altra: “más vale pájaro en mano que ciento volando.”

7.4.- Jo diria: “L’important és el que tingui aquí, no que tingui molta terra a l’Havana...!” Aquesta frase jo l’havia sentit sobretot a persones nascudes durant la última dècada del segle XIX , pel Barcelonès Nord. Està clar que aquí no la podem fer servir com una traducció del text de Petroni, doncs en resultaria una perfecta ucronia.

I no em sembla prou justificada la traducció que es fa en Berrio-Giró 1988: “Ja se sap, totes les putes tenen sort”; aquest missatge em recorda el que es transmet amb la pel•lícula “Pretty woman”, on surten Júlia Roberts i Richard Gere. No em sembla adequat aquí. No crec que a Petroni li agradés.

Una altra frase catalana molt més adequada seria: “no diguis blat, fins que sigui al sac i ben lligat.”


8.- in manu illius plumbum aurum fiebat (43.7), b)

8.1.- “a la mà el plom se li convertia en or” (P)

8.2.- “a les seves mans el plom es feia or” (B-G)

8.3.- “en su mano el plomo se convertia en oro” (DD)

8.4.- Jo diria: “ell rai, que totes li ponien”. Quan jo era petit, al costat del riu Besòs encara hi quedava alguna masia i suposo que és per això que, encara ara, es diu.


9.- non mehercules illum puto in domo canem reliquisse (43.8)

9.1.- “no crec que deixès en pau ni la gossa de casa” (P). Em recorda aquella tonada que fa: “El senyor Ramon enganya les criades...”

9.2.- “a casa seva no crec que quedi verge ni la gossa (B-G)

9.3.- “Por Hércules que no creo que haya dejado en paz una perra en su propia casa” (DD)

9.4.- La versió més ajustada em sembla la que dóna P. La de B-G la trobo una mica exagerada. I la de DD completament excessiva, en la seva línia moralista i clerical; aquesta línia ve reforçada per una nota a peu de pàgina, on utilitza conceptes com “obscenidad” o “bestialidad” per ajudar a comprendre la frase feta de Petroni...

I en totes aquestes traduccions es passa per alt el detall que, en llatí, canis, is,pot ser tant masculí com femení, com molt bé destaca el Gaffiot, amb la qual cosa s’amplien les característiques sexuals de la persona al•ludida.

10.- cum interim nemo curat, quid annona mordet (44.2)

10.1.- “... i mentrestant ningú no pateix per com ens arriba a escanyar el preu del blat... “ (P)

10.2.- “... i del preu del blat ningú se’n preocupa” (B-G). Aquesta frase em sembla molt actual, si es té en compte la filosofia del moviment dels indignats a plaça Catalunya...

10.3.- “... y entretanto nadie se cuida de por qué tira dentelladas la escasez” (DD). Aquesta es podria considerar la més literal. Una altra frase castellana que em sembla equivalent encara que gens literal per a aquesta traducció, seria: “demasiado chorizo para tan poco pan”.

10.4.- Aquí, en canvi, em sembla més fidel la idea de DD. La traducció que dóna el Gaffiot d’”anonna”, production de l’année, récolte de l’année, per a mi té una referència més directa en la idea d’”escasez”, que no en la del preu del blat, que es presta més a manipulacions econòmiques.



11.- sed si nos coleos haberemus (44.14)


11.1.- “Però si tinguéssim collons” (P). Literal.

11.2.- “Però si nosaltres tinguéssim collons” (B-G). També molt literal.

11.3.- “Pero si nosotros lostuviéramos bien puestos” (DD). Aquí se suprimeix descaradament una paraula.

11.4.- Aquí la versió de DD em torna a semblar un eufemisme completament fora de lloc, doncs en l’ambient d’aquell sopar, ningú es pot imaginar que els comensals estiguin per aquesta classe d’eufemismes...

En canvi, P i B-G em sembla que demostren més fidelitat cap a Petroni. Una vegada més, el Gaffiot és ben explícit: coleus, i, m. (culleus), testicule i, a més, posa com exemple aquesta mateixa frase de Petroni.


12.- quid enim futurum est , si nec dii nec homines huius coloniae miserentur (44.16)

12.1.- “... i què passarà si ni els déus ni els homes s’apiaden d’aquesta colònia ? (P)

12.2.- “Quin futur ens espera en aquesta ciutat, si estem deixats de la mà dels déus ?” (B-G). No sembla apropiat l’ús de la paraula “ciutat”, doncs té un status polític diferent.

12.3.- “y qué va a pasar si ni los dioses ni los hombres se preocupan de ella?” Aquí DD opta per una sol•lució massa fàcil, doncs suprimeix arbitràriament la paraula “coloniae” del text original.

12.4.- La de P és la que m’agrada més. La de B-G no em sembla bé, doncs ignora “homines”; i a més, utilitza una expressió, deixats de la mà dels déus, que també utilitza en 44.18 per traduir una frase feta de Petroni diferent d’aquesta...
Per cert, aquí he notat una diferència entre la versió llatina de la Teubner i la de DD, que diu: “si nec dii nec homines eius miserentur...” I això, naturalment, es fa notar en la traducció castellana.




13.- itaque dii pedes lanatos habent, quia nos religiosi non sumus (44.18)

13.1.- “Ara els déus ens han deixat de la mà, perquè som uns descreguts” (P). En la nota 56, P explica que Petroni diu literalment: “Els déus tenen els peus embolcallats amb llana.” S’embolcaven amb llana els peus dels qui patien atacs de gota, per tal diimbilitzar-los i calmar-los el dolor. La frase feta, doncs, vol expressar la insensibilitat dels déus en relació amb els homes.

13.2.- “Per la nostra poca fe els déus estan irritats” (B-G)

13.3.- “Y ahora los dioses no pueden dar un paso, porque nosotros no tenemos religión” (DD)

13.4.- Jo diria: “ara estem deixats de la mà de Déu”. Crec que ho vaig sentir per primera vegada en aquell col•legi de frares on vaig anar de petit; i ho deien en castellà, naturalment...
Cap de les traduccions és literal i cap no reflecteix la lítote del text llatí. Diuen coses diferents.
En realitat, quan el texte llatí diu “religiosi non sumus” vol dir que aquells ciutadans són informals en la seva relació amb els déus, en la seva litúrgia. La religió per aquells romans era sobretot una litúrgia, que regulava la relació dels mortals amb la divinitat. És un concepte de religió molt diferenciat de la dels grecs, per exemple, que tenian tota una mitologia.


14.- Colubra restem non parit (45.9)

14.1.- “i una colobra no pareix una corda”. P explica en la nota 57 que aquesta frase feta es pot interpretar de dues maneres: o bé que d’una persona dolenta no en podem esperar bones accions, o bé com a equivalent de la dita catalana “Els testos s’asemblen a les olles.”

14.2.- “Els plats s’assemblen a les olles” (B-G)

14.3.- “y de vaca no nace ciervo.” (DD)

14.4.- Potser té alguna relació amb allò de “de tal palo tal astilla”.

dilluns, 4 de juliol de 2011

Trobada de cantadores i cantadors a La Torre d'Oristà.




Ho he dit altres vegades, però ho repetiré: hi ha alguna cosa molt antiga en el fet de cantar. És com si es descordés la pluja d'uns records col·lectius que amara els cors i els torna un alè vital. Al cap dels anys, sovint hem desaprès la complicitat que s'estableix entre qui canta i qui escolta: i encara més entre els qui canten plegats.

Aquest dissabte passat, a La Torre d'Oristà, al Lluçanès, vam poder gaudir una vegada més de la mestria d'un Jaume Arnella incombustible que incendiava, com una teia encesa, el desig de cantar, de dir. Humor i sàtira d'unes cançons que el poble, savi, cantava per treballar o després de treballar, o malgrat el fet que treballar podia ser també una maledicció. Cançons contra els cacics de panxa plena i cor eixut.

I amb el Jaume totes, tots, feliços dintre el vellut de la música i de la nit: la Isabel de La Cirera i la Roser del Masot, el Lluís i la Carina, d'Alpens; un parell de Randellaires perduts; un Isidre de veu càlida i guitarra generosa; la coral del poble que ens acollia; els Tranquils; els d'Oristà amb el seu poeta, que se n'anava aviat perquè havia de fer pa; els qui no hi eren i enyoràvem, com la mare Pepeta d'Alpens; i els qui escoltem més que no cantem, però que tornem sempre a prop de les arrels.