Finestra oberta. Casa per fer entre totes i tots. 1 d'octubre. 2 d'octubre. 3 d'octubre...

dimarts, 28 de setembre de 2010

dilluns, 27 de setembre de 2010

FLOR DEL TEATRE

Per al Gall (Grup d'actors del Llçanès), que fa vint anys


Es tanquen els llums. Es fa el silenci. S'obre el teló.

La flor del teatre obre lentament els seus pètals de llum de colors, amplíssims. I la màgia d'un temps fora del temps comença.

Homes i dones de debò es transformen i són algú que ja no hi és, o algú imaginat, algú somniat. Es transvesteixen i donen veu a emocions intemporals i fondes, antigues. Són la nostra història, que surt de la pols dels llibres i es fa llàgrima salada o rialla encomanadissa...

L'espectador, des de la platea fosca, assegut en una cadira que és com el seient d'un viatge espacial, es torna ingràvid i buit: passa a ser, ben just, una gerra per contenir aquesta força: la paraula que el farà plorar quan toqui, impensadament, un dolor potser oblidat; el gest que el farà riure, la bellesa que tiba una esgarrifança petita a la pell del crani.

S'obren els llums. Els aplaudiments esclaten. Es tanca el teló.

Quan l'obra que s'ha fet tan curta acaba i els espectadors, dempeus, aplaudeixen... originen sense saber-ho corrents d'aire que pol.linitzen la gran flor encesa. Se'n van mig marejats, sacsejats i sense saber que porten, a les butxaques de l'ànima, els fruits invisibles de la gran flor.

I si la sortida s'escau que és a l'hora exacta de les bruixes, just quan la lluna plena surt de darrera un núvol, els fruits deixaran caure la llavor. S'acomplirà el prodigi: el noi o la noia més joves, que acaben de sortir del somni de la infància, quedaran tocats per la màgia del temps fora del temps i seran, per sempre, actor o actriu: saltimbanquis i acròbates del gest, de les emocions, de les paraules.

divendres, 24 de setembre de 2010

FLOR DE LA DESMEMÒRIA



Recordant la mare...


Neix als racons més inhòspits dels records cansats. Fa oblidar el moneder a la nevera, les claus a qualsevol prestatge impossible de trobar, les paraules tan sabudes al capdavall d'un túnel fosc.

És tèrbola i grisa com l'ala d'una papallona nocturna. Us visita inesperadament, al tombant dels anys, quan fins i tot els néts se'n van a la seva i ja no es deixen petonejar gaire.

El seu pol.len insidiós us fa repetir una vegada i una altra allò que voleu dir, la idea que us fuig, el paperet escrit damunt el nom de les coses.

I així i tot, hi heu de conviure. Potser cada matí serà ben nou, la llum del sol se us posarà com una llesca de mel damunt l'esmorzar a la taula oblidada. Agafeu-la al vol. Revifeu la tendresa que encara és, viviu l'instant feliç i no us deixeu turmentar per futurs imprevisibles.

Potser fins i tot, algun dia, la memòria d'una infància perduda us tornarà amb totes les olors inèdites: agafeu-la al vol, també, expliqueu-la. Que no som pas tan diferents. De moment, ens queda la pell tèbia, l'abraçada, la veu.

Tots som més fràgils que no ens pensem. Els anys, enfilats com collarets de llavors a l'arbre de ser viu, tenen granets que es toquen, presents i passats i futurs que roden, ben semblants, fràgils i estantissos.

Però totes les llavors germinen...

FLOR ADORMIDA AL TOMBANT DEL VESPRE


M’agrada despertar a poc a poc, un a un, els pètals del
teu cos adormit. Desvetllar amb besos petits, com de rosada,
la carena ampla de l’esquena, la platja rodona de les natges,
el pendís suau de les cuixes, la sorpresa dels peus.

M’agrada omplir de remor secreta els buits de les orelles,
pentinar els camins sedosos dels cabells, trobar la paraula
màgica que obre la cova del tresor de les parpelles.

M’agrada trobar, des de les puntes dels dits, els camins
ocults de l’aigua dels gorgs del ventre. Endevinar i compartir,
potser, els teus somnis, mentre l’aigua de la llum del dia
s’enterboleix a la finestra oberta i entra una sentor calenta
de flors acomplides, de pol·len vençut.

Encara dorms. Ara, ha lladrat un gos. Ha passat un cotxe.
Ha caigut un estel. Ha plorat un nen.

Vetllo. Espero que floreixis. Tot està bé.

El sol, indecís, s’ha aturat a mig camí de ponent. El vespre,
expectant, ens mira. Tot ens espera. Tot ens pertany.

T’acostes i caus d’un somni que ha fet inèdit el tacte del
teu cos: tebiesa concreta d’ara, d’avui. L’esgarrifança petita
que et desvetlla. El remoreig de torrent a les mans. Un foc
petit encès a la nit dels llavis. L’aigua ardent de la llengua.
Les fogueres dels dits.

El sol, rabent com un cometa, se’ns ha endut ponent enllà.
Una fosca de vellut d’estiu entapissa les hores. Arreu, les
flors domèstiques dels focs del sopar s’encenen.

Dormim. Ha lladrat un gos, ha passat un cotxe? Tot ens
pertany. Tot ens espera.

dijous, 23 de setembre de 2010

FLOR DE TERANYINA


A les golfes de la memòria, allí on guardo les coses que no
vull recordar, les que em fan mal, hi creix una flor de teranyina
perenne.

Hi pujo molt poc. Tinc por d’omplir-me de la pols vençuda
dels dies més inhòspits, de la pols turmentada dels desamors
pretesament oblidats, de la pols tèbia i perduda de la infantesa
llunyana.

Hi he anat avui, a contracor, empesa per la revifalla d’un
dolor indefugible. He obert els finestrons d’hores corcades i
ha entrat una glopada ardent de llum, incendiant la pols. M’he
abocat al paisatge de muntanyes..., però era tot cremat, i les
soques encara fumejaven. Ni un bri de verd passat no
m’esperava.

He trobat el dolor que em burxava: encara era ben viu,
embalat dessota els pètals fràgils de teranyina sense rosada,
sense gotes de llum. Me l’he posat a la falda i l’he bressolat
lentament amb les mans de fusta. A les golfes de la memòria,
el balancí dels records grinyolava suaument.

I llavors la flor de teranyina m’ha vestit lentament: dolor,
mans, balancí, pols. Ara dormo. Només sóc una crisàlide.

dimarts, 21 de setembre de 2010

FLOR DEL DIA QUE NEIX


Meditative Rose, Salvador Dali (1958)


Per a la Nit, especialment.

Pot florir, sobretot, els dilluns, aquests dies condemnats
per judici popular a l’exili de l’alegria. Encara més si allò que
esperaves del diumenge (sempre n’esperem massa, dels
diumenges!) no ha respost a les teves expectatives.

Dilluns. T’aixeques amb un buit estrany al pit i espolses
els llençols encara tebis i en cauen els trossets escampats i
trinxats del cor perdut.

I te’n vas així, a corre-cuita, amb el cafè amb llet mal
posat i amb el cor soldat ficat de qualsevol manera al forat
balder del pit.

Encara és fosc. Entres a l’autobús ombriu amb els ulls
girats endintre i sense voler veure res. Però es fa clar
lentament, malgrat la teva indiferència. S’encén el llevant
amb una bellesa esclatant i indiscreta, impossible d’ignorar:
amb la boira esqueixada i daurada i els arbres nus brodats
nítidament a la carn rosada i groga i blanca del cel.

Llavors et creix a la butxaca, dins la mà closa, la flor
pressentida, fràgil i efímera, del dia que neix.

Algú et saluda pel teu nom.

Algú et somriu.

Ets viva; ets viu. Tota la llum del passat d’una estrella es
vessa, com un miracle, damunt del teu present.

La flor tot just insinuada del dia que neix tremola i mor a
totes les butxaques on els peixos de les mans busquen recer.

El cor apedaçat és un caliu somort de brasa dins el pit.

FLOR DE DESIG


Amb la complicitat de Simone de Beauvoir

Floreix als deltes herbosos de les dones de terra. És una
orquídia carnosa, de flor única i rara. Té el color vinós i encès
de les albades més nítides, però fa olor de pomes àcides.

Es fa, sobretot, als aiguamolls càlids. Quan floreix, cal
arrencar-la amb cura, a poc a poc, mirant de treure senceres,
una a una, les arrels més recòndites. Llavors us mira, ben
nua, i se us desclou completament a les mans: us mostra, un
instant molt breu, la seva meravella perfecta i efímera. Perquè,
de seguida, es colltorça i es mor. A vegades gemega. Però no
cal fer-li’n cas. Perquè mor d’una mort molt dolça.

dilluns, 20 de setembre de 2010

FLOR D’AIRE

Per a l'àvia Caterina, que em va conèixer però no puc recordar...

Les acàcies belluguen els rengles de fulles petites, com si
fossin moltes mans de molts dits. Fa un dia net. La mica de
vent ha escombrat els núvols, les calitges, la pols, i tot es veu
més viu, com acabat de pintar. Els horitzons són més ben
retallats, més concrets, i semblen més pròxims.

Quan fa un dia així, et vénen ganes de treballar: les hores
són més dòcils i més flexibles. Cap al tard, amb el cos cansat
i tranquil, encara pots passejar i assaborir a petits glops l’aire
net i tebi, i veure la claror que s’allargassa, opaca i manyaga,
com una serp blanca que s’esmunyís lentament pels carrers.
Tan lentament que ni la veus, la fosca, omplint el racons, a
l’aguait, àvida.

Perquè sempre té un aire furtiu, la nit. Ve que no te
n’adones, i no saps mai si s’ha instal·lat de cop o si ha vingut
de puntetes. El cas és que ja és mestressa de tot: llepa
dolçament els colors, els marceix de mica en mica, s’empassa
la claror com si fos un embut.

Llavors (i només en dies així) s’obre inesperadament la
flor d’aire. Invisible i etèria abraça, com un paraigua finíssim,
tota la ciutat. Els seus pètals esborrifats freguen per un instant
els portals més recòndits dels carrers més estrets, i les àvies
senten una esgarrifança de vida que les envigoreix. Baixen
pausadament les cadires als portals, i seuen de cara al carrer
negrós i amarat d’una insòlita tendresa, sota les banderoles
de roba estesa dels balcons.

divendres, 17 de setembre de 2010

FLOR D’ABSÈNCIA


La "flor d'absència" és, sense cap mena de dubte, per a Gisella Vacca, amb el desig que es decideixi a travessar el mar per venir a veure'ns...


Si torneu alguna primavera d’una illa qualsevol amb el cor
ferit, a bord d’un vaixell que salpa a l’hora groga de la posta,
veureu per primera vegada la solitud de les orenetes que
travessen, ben soles, tota l’amplada del mar.

Llavors, quan es faci de nit i el desert d’aigua s’agermani
amb el desert del cel, i només quedi la gran remor somorta de
les màquines al cor de la immensa baluerna, aneu-vos-en a
dormir al cambrot més oblidat. Les fiblades de la nova solitud
se us hi faran ben presents, com una pluja invisible que
agullonés la placidesa de l’aire; i us trobareu presoners d’un
cos que no sap volar, que no pot fugir. Finalment, però, la son
us calmarà la set terrosa del record omnipresent, i us endolcirà
el dolor de la vetlla.

Llavors, potser, us florirà sota el coixí la flor d’absència:
negra i vellutada, malèvola, us vessarà el pol·len nostàlgic a
l’orella adormida.

I vindran dies i dies que viureu com dintre d’un parèntesi,
gronxats pel fil tènue de les cartes i del telèfon, de la distància.

Això durarà fins que el temps fructifiqui les llavors amagades
del record que se us esborra.

I tornarà el guspireig de l’instant als vostres ulls,
redescobrireu els amics propers, i obrireu el cor guarit a les
hores presents, fugisseres i irrepetibles.

dijous, 16 de setembre de 2010

ROSA DE CARN



Vaig escriure aquesta "flor" ja fa temps, també, dedicada a la Deli, que estava esperant el Guillem. Ara voldria dedicar-la a la Montse i l'Anna, que han tingut fa poc les seves criatures.



(Amb la complicitat de René Magritte
)

La seva llavor creix, tan quietament com una nevada
nocturna, a la magrana del ventre misteriós de les dones
estimades. Encara ningú no ho sap, i ella ja sent el camí
imparable de l’aigua dels ulls, del bassal dolç de les sines, de
la font de les mans: la pluja petita de les hores adormides.

Quan el secret és compartit, la pluja es torna fecunda i
mansa. La llavor, minúscula, tancada dins la seva petxina
d’ombra, creix. I cauen els dies, madurs, les hores com
branques d’un arbre invisible.

Fins que la flor de carn de dona, tan fràgil, esberla el temps.
No una roca, ni un tro, ni una muntanya, ni un meteorit:
només l’alè que es trenca, les cames baldades, el ventre com
un vertigen de dolor: un xuclador, una aigua pregona, un gorg
de temps de fondària insondable.

Una rosa de carn i de sang, i s’esdevé el prodigi: l’infant
neix.

Només l’estupor, la sorpresa tan vella i tan nova: un miracle.

L’infant plora.

Tota l’aigua dels rius i dels mars i dels núvols convergeix
en aquest plor. L’aigua perduda, l’aigua rabent, l’aigua aturada.

Només una rosa de carn. I l’infant és al món.

dilluns, 13 de setembre de 2010

FLOR D'OLOR DE SETEMBRE


Quan la llum vertical del sol s'esbiaixa i s'endolceix, i els ponents estan tocats de mel fosca; quan la nena o el nen que vam ser olora una llibreta nova, el primer dia d'escola; quan les nyàmeres obren el seu groc viu al costat de l'aigua...llavors, a les places de les festes majors més tardanes, la flor d'olor de setembre voleia pels racons més arrecerats.

És, alhora, una flor present i absent. Està feta de retalls acolorits de records, com una vànova antiga, però també de retalls de present, si és que això existeix, i de bocins d'instants futurs.

Potser és una flor de roba, potser és una flor d'olors.

A vegades jeu, endormiscada, al pedrís més assolellat, aquell on les àvies amb bastó reposen i miren; llavors els ve una alenada d'un perfum remot, l'olor exacta de la flor d'un temps perdut.

Però sovint rodola pel terra dels menjadors acabats d'escombrar, el dia de la festa major que encén garlandes de llum i de música i que aplega parents en un àpat ritual; o bé s'entortolliga als peus dels dansaires que convoquen, a la plaça, els vilatans que viuen al poble de sempre o els qui hi tornen sempre, enyorats.

http://dalpens.blogspot.com/2010/09/la-festa-major-dalpens.html

dissabte, 11 de setembre de 2010

FLOR DEL TEMPS


Segur que avui hi havia núvols,
i no he mirat enlaire. Tot el dia
que veig cares i pedres i les soques dels arbres,
i les portes per on surten les cares i tornen a entrar.
Mirava de prop, no m'aixecava de terra.
Ara se m'ha fet fosc, i no he vist els núvols.

("El distret", Gabriel Ferrater)


Neix a la nit de les butxaques. Diuen que és aèria, que viu sense terra, només de l'aire. Altres expliquen que té pètals com escates, que és com una serp de vidre invisible. Ningú no ho sap del cert. L'única certesa és que és inabastable. Sembla inofensiva, però us omple els ulls de núvols que passen rabents, de dies que moren sense records, de nits que neixen i s'obliden.

Com el sol, no es pot mirar fit a fit, perquè la seva brillantor us enlluerna, i us podria encomanar el verí del vertigen: si us ha tocat el seu polsim maligne, serà un no viure, perquè no podreu parar. D'un cap de dia a l'altre, se us acumularan urgències imaginàries, caminareu per ciutats invisibles i enmig de gent fugaç i anònima.

Però si un capaltard goseu aturar-vos, i fiqueu per un moment les mans a les butxaques oblidades...mirareu els núvols i veureu com es mouen, lents, vius i majestuosos com grans balenes mig adormides. Us recordareu de mirar enlaire pels carrers i veureu noies que es pentinen als balcons dessota els quals passàveu com a autòmates; veureu prodigis.

Sentireu respirar algú i sereu vosaltres, que encara sou petits i bufeu llavors; sentireu l'aigua a la pell, i sereu peixos. Sereu aigua, sereu herba, sereu formiga. I planeta.

Quan feu les paus amb la flor del temps, començareu a viure.

dijous, 9 de setembre de 2010

FLOR DE FOC


Vaig escriure la "flor de foc" ja fa anys, quan va morir el meu pare. Ara, que ha mort el pare d'una bona amiga, la Franca de Genoni, a Sardenya, em serveix per acompanyar-la en el dol.


Quan el silenci esmicolat al ventre madur dels núvols de l'hivern es torna neu; quan els pobles petits i encrostats a la terra nua s'arrauleixen com un ramat contra el fred; quan els fruits de la tardor ja reposen a les lleixes, envasats i guardats; quan els geranis ja són a cobert i les àvies fan peücs i mitjons i jerseis de llana amb tots els colors de l'estiu...llavors, a cada casa amb la porta ajustada (però no tancada, perquè els amics i els veïns, i els gats, puguin entrar) neix, domèstica i viva, la flor de foc.

Els seus pètals, efímers i mòbils com papallones, fan florir la fusta morta en una última primavera incandescent. Tenen tots els colors del cel al capvespre, tots els colors del cel al matí. Fins i tot, al cor mateix de la fusta transfigurada, hi ha un instant fugisser de blau prim i intemporal d'aigua marina.

Les flors de foc crepiten suaument, potser com un caramel de maduixa a la boca d'un nen petit, potser amb remor de pluja somorta: guspireja l'aigua, guspireja el foc? i somouen un pòsit de records del pare, o de l'espòs, o de l'avi, que fa tan poc que és absent...

Fa tan poc que era aquí: assegut a la cadira (la seva cadira) amb els pocs cabells blancs com fils de neu i amb les mans que el dolor havia tornat primes i fines, quasi transparents.

Fa tan poc que era quí, amb la guspira dels ulls encesa però incombustible, com aquest foc que es renova cada hivern i que ell atiava o gomboldava amb una paciència tranquil.la que ens abrigava: del fred del cos, del fred del cor.

La flor encesa del foc ens parla a cau d'orella: tan poc, tan poc, tan poc...

Els pètals de les flames, com ales de papallona, com ombres d'aire, se'n van xemeneia amunt, s'emporten cel enllà l'enyorament.

dilluns, 6 de setembre de 2010

FLOR D'INSTANT


Per al Lluís, que el dia 9 fa anys...

Com el seu nom indica, és extremadament efímera i fràgil. Blava, amb un sol pètal acampanat i soldat, quasi transparent, enfiladissa. Té un batall blanc al fons de l'embut misteriós.

Sol néixer als primers cabells blancs, quan us heu dutxat per treure-us la malenconia i,impensadament, us va a veure un amic sense avisar. Un amic de sempre, que feia dies i dies que no havíeu vist. Llavors us mireu de corre-cuita al mirall, per agençar-vos una mica: se us han revifat els ulls i la pell, els cabells nets...Si us hi passeu els dits, veureu l'esclat de la campaneta blava que s'hi gronxa, diminut.

I ja esteu a punt. Tant se val què fareu o què direu: les paraules brollaran com una petita pluja. I quan es faci un silenci, i us mireu francament als ulls, sentireu el dring inconfusible de les campanetes respectives.

divendres, 3 de setembre de 2010

TOT AÇÒ QUE JA NO POT SER (Vicent Andrés Estellés)


Et besaria lentament,
et soltaria els cabells,
t'acariciaria els muscles,
t'agafaria el cap
per a besar-te dolçament,
estimada meua, dolça meua,
i sentir-te, encara més nina,
més nina encara sota les mans,
dessota els pèls del meu pit
i sota els pèls de l'engonal,
i sentir-te sota el meu cos,
amb els grans ulls oberts,
més que entregada confiada,
feliç dins els meus abraços.
Et veuria anar, tota nua,
anant i tornant per la casa,
tot açò que ja no pot ser.
Sóc a punt de dir el teu nom,
sóc a punt de plorar-lo
i d'escriure'l per les parets,
adorada meua, petita.
Si em desperte, a les nits,
em desperte pensant en tu,
en el teu daurat i petit cos.
T'estimaria, t'adoraria
fins a emplenar la teua pell,
fins a emplenar tot el teu cos
de petites besades cremants.
És un amor total i trist
el que sent per tu, criatura,
un amor que m'emplena les hores
totalment amb el record
de la teua figura alegre i àgil.
No deixe de pensar en tu,
em pregunte on estaràs,
voldria saber què fas,
i arribe a la desesperació.
Com t'estime! Em destrosses,
t'acariciaria lentament,
amb una infinita tendresa,
i no deixaria al teu cos
cap lloc sense la meua carícia,
petita meua, dolça meua,
aliena probablement
a l'amor que jo sent per tu,
tan adorable! T'imagine
tèbia i nua, encara innocent,
vacil.lant, i ja decidida,
amb les meues mans als teus muscles,
revoltant-te els cabells,
agafant-te per la cintura
o obrint-te les cames,
fins a fer-te arribar, alhora,
amb gemecs i retrocessos,
a l'espasme lent del vici;
fins a sentir-te enfollir,
una instantània follia:
tot açò que ja no pot ser,
petita meua, dolça meua.
Et recorde i estic plorant
i sent una tristesa enorme,
voldria ésser ara al llit,
sentir el teu cos prop del meu,
el cos teu, dolç i fredolic,
amb un fred de col.legiala,
encollida, espantada; vull
estar amb tu mentre dorms,
el teu cul graciós i dur,
la teua adorable proximitat,
fregar-te a penes, despertar-te,
despertar-me damunt el teu cos,
tot açò que ja no pot ser.
Et mire, i sense que tu ho sàpies,
mentre et tinc al meu davant
i t'estrenyc, potser, la mà,
t'evoque en altres territoris
on mai havem estat;
contestant les teues paraules,
visc una ègloga dolcíssima,
amb el teu cos damunt una catifa,
damunt els taulells del pis,
a la butaca d'un saló
de reestrena, amb la teua mà
petita dintre la meua,
infinitament feliç,
contemplant-te en l'obscuritat,
dos punts de llum als teus ulls,
fins que al final em sorprens
i sens dubte em ruboritzes,
i ja no mires la pantalla,
abaixes llargament els ulls.
No és possible seguir així,
jo bé ho comprenc, però ocorre,
tot açò que ja no pot ser.
Revisc els dolços instants
de la meua vida, però amb tu.
És una flama, és una mort,
una llarga mort, aquesta vida,
no sé per què t'he conegut,
jo no volia conèixer-te...
A qualsevol part de la terra,
a qualsevol part de la nit,
mor un home d'amor per tu
mentre cuses, mentre contemples
un serial de televisió,
mentre parles amb una amiga,
per telèfon, d'algun amic;
mentre que et fiques al llit,
mentre compres en el mercat,
mentre veus, al teu mirall,
el desenvolupament dels teus pits,
mentre vas en motocicleta,
mentre l'aire et despentina,
mentre dorms, mentre orines,
mentre mires la primavera,
mentre espoles les estovalles,
mor un home d'amor per tu,
tot açò que ja no pot ser.
Que jo me muir d'amor per tu.
http://www.facebook.com/profile.php?id=1346751710#!/event.php?eid=147848918570483