La primavera i la mort estan, per a mi, estretament lligades. El pare va morir durant una primavera esclatant, fa quinze anys. La mare es va quedar, quan aquest any tot just havia començat, a mig camí del desig del bon temps...
Ara miro les flors i els arbres tan verds i sé que són la resposta. La vida i la mort roden com les flors i les llavors, en un cicle que sembla incomprensible però que sempre, constantment, recomença.
No devem pas ser menys que una herba o una papallona. Ni més.
Papallona quieta o llavor que vola, tot és el mateix.
Cau de formiga o niu d'estrelles, tot és el mateix.
Primavera i tardor: adolescències.
Estiu i hivern: madureses.
Som nous, som vells.
Acabem de néixer i ja tenim mil anys.
Naixem i morim. És un misteri, però no pas més insondable que la bellesa efímera d'una flor oberta al matí i tancada al vespre. Oberta per sempre, tancada per sempre.
Diem "sempre" i no entenem res. Diem "ara" i ja és "abans". Diem demà i era ahir.
Tot és blanc, tot negre. I la il.lusió dels blaus al mig, el miratge dels grocs, la irrealitat dels vermells.
Tot recomença.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada