Finestra oberta. Casa per fer entre totes i tots. 1 d'octubre. 2 d'octubre. 3 d'octubre...

dijous, 22 d’abril de 2010

Sant Jordi, 2010

La poncella

Veig que encara no ha florit
la poncella mig badada.
El roser sembla adormit.
Potser no ha vingut la fada
amb la vareta d'argent
que transfigura les coses...
Potser no ha passat el vent
que sap despertar les roses...

Joana Raspall

dilluns, 19 d’abril de 2010

El temps quiet



Quan arribo a La Tuta, ja tard, un dels safareigs, el més ombriu, està glaçat: no l'hi havia vist mai. I, al primer revolt del camí, la llengua de glaç és llarga i compacta. La casa és freda, amb un gruix de moltes nits sense caliu. Aviat, però, les llengües altes del foc llepen la xemeneia ennegrida, i la fredor es fon lentament a l'entorn, com una clapa de neu assolellada.

La nit és alta d'estrelles, que el recer de lluna nova em deixa contemplar llargament: una volta immensa amb pous de llum. L'espasa d'Orió és un amulet contra la solitud del cor.

Comparteixo el sopar amb el Cartutxo, el gos terrós que lladra sovint a un gos amic imaginari (li respon el ressò dels seus propis lladrucs), i vagarejo per la casa mig atemperada , amb un vent petit que es filtra per les finestres i que va esmolant, minuciós, les estrelles.

L'endemà, en contra dels pronòstics, el dia és emboirat, amb llenques petites d'un blau estantís. Delerosa de sol, pujo a Cabrera. La plana, al lluny, sota el Montseny nevat, és una aquarel.la efímera de blaus i boires que algú ha pintat apressadament. Em segueix l'esfera blanca i opaca del sol, com una piloteta que em fa, ara i adés, l'ullet des dels núvols.

A Cabrera hi fa fred. Al llarg del camí, només he trobat un sol caminant solitari. Un gran forrellat de color de rovell em barra el pas al camí dels espadats. I em quedo amb les ganes d'un cafè amb llet calent: molt calent i olorós, en la meva imaginació.

De tornada erro el camí, i em trobo seguint els còdols blaus del Pla d'Aiats. Desfaig la marrada, no pas sense el premi d'unes quantes flors blaves d'herba fetgera, encara mig descloses, amb la promesa dels pistils blancs.

Les pedres grogues em tornen a casa. Avui la posta és només una ratlla malva a l'horitzó de núvols espesseïts. Entro els troncs per passar la nit. Roïneja.

Dormo sense lluna, sense cap estrella, només amb la flor de sol de posta del foc, ben abrandat.

I, de nou al matí, la sorpresa: la mica de neu com grapats de sucre a les obagues. M'he despertat amb el sol ja alt, molt tebi. Vaig a comprar ous a Sant Julià de Cabrera. L'aire renovat és una promesa de primavera.

El gos negre de La Massallera m'ha bordat i olorat i mirat amb un ull malalt.

Xiuladissa d'ocells. La taca de glaç del camí es fon, i el rierol llisca enmig de la neu.

Quan torno, les ovelles s'han acostat molt a la casa, pasturen i es mouen totes alhora, parsimoniosament, com un núvol de picarols. Molt a prop, el saltironeig d'un pitroig, amb el pitet de color de fulla seca.

Menjo dos ous ferrats per dinar, petits, amb el rovell molt groc: semblen dues margarides.

I escolto la tarda als prats que abans eren horts: el núvol d'esquellerincs d'ovelles em volta. M'acotxen el sol i les fulles seques i arrissades dels roures, que fan un fresseig de paper vell. Veig al lluny dos ocells grossos que van planejant, aire calent amunt.

Passa un avió baix amb el ventre vermell. Torno arrossegant un arbret mort.

A casa, la cuina s'ha omplert de fum; atio el foc. Al mòbil, una trucada perduda.

A la sala buida, el sol ponent dibuixa, només una estona, una finestra de llum entre vermella violada a la paret.

Baixo al porxo i veig el naufragi d'un sol fúcsia ben rodó dintre un mar gris sense horitzó visible.

El Cartutxo lladra al seu company imaginari. Just quan s'empassa el sol, sento una remor al meu darrera, i veig el ramat d'ovelles que es retira, obeint una ordre secreta.

Jo també m'he tancat. Surto només un moment per veure Venus i Saturn esquivant els núvols, ara de color de cendra amb un cor rosat, com les brases quan moren a la llar.

La Tuta, 16 de febrer de 1999.

dijous, 8 d’abril de 2010

Menorca



L'any passat deia que "Menorca és tan bonica que fa mal". Aquest any hi he tornat, i crec que és un dels llocs on sempre fa de bon tornar. Hi hem trobat gent que hi van anar per uns dies i s'hi han quedat! Crec que a mi, però, se'm faria l'illa petita de seguida: no pas perquè ho hagi vist tot (ni de bon tros!) sinó perquè els de "sa península" estem acostumats a unes altres distàncies ...

El que volia explicar és que , aquest any, hem tingut l'oportunitat de veure de prop les tradicions de Setmana Santa: des de les processons fins al "Deix lo dol" (que correspon a les nostres caramelles de Pasqua) i el "ball des caramel", el dissabte. I una cosa encara més sorprenent, el diumenge: la matança dels "bujots", que són uns ninots penjats als carrers (de la mateixa mida d'una persona, fan una mica d'angúnia). Els bujots van acompanyats d'una pancarta reivindicativa, que denuncia diversos aspectes de la vida pública de Menorca: des de la corrupció dels polítics fins a la crisi o les obres que no s'acaben. Però no sembla una crítica gaire agra; més ambígua que contundent. Ho hem vist a Ciutadella, no sé si ho fan a tot arreu. (No em puc treure del cap, però, que l'origen de la tradició no tingui alguna cosa a veure amb "matar jueus". La meva mare m'explicava que, quan ella era petita, les criatures anaven a "matar jueus" per Setmana Santa; feien soroll i picaven amb una mena de martellet. "No sabíem pas què fèiem, és clar"...)

Els bujots estan plens de palla i papers. Quatre o cinc homes amb escopetes els van disparant, fins que s'encenen. Deu fer molts anys que es fa, però a nosaltres l'espectacle ens va semblar una mica violent, inquietant.

Ara: la gent, molt acollidora, i el català que parlen és el més musical que he escoltat mai: Beníssim, que diuen.

BUJOT m.
|| 1. Figurota d'home o de dona, feta de palla o de pedaços i revestida de roba, que serveix per fer por als ocells i evitar que facin mal als sembrats o a la fruita (Menorca); cast. espantajo. Fadrina qui du morena | ben gandosa deu estar, | amb un bon bony a s'esquena, | just un bujot de favar, cançó pop. Men. (ap. Ferrer Cançon. 128).
|| 2. Figurota d'home o dona, feta de palla i revestida de roba, que el dissabte de Pasqua és penjada enmig d'una plaça i li tiren trets d'escopeta fins que li peguen foc (Ciutadella); cast. pelele.
|| 3. Home o dona mal vestit, amb una roba massa gran o rompuda (Men).
|| 4. Persona beneitota, inútil (Men.); cast. pelele.
|| 5. Persona que sempre va de berbes, que fa riure la gent (Ciutadella).
|| 6. Menjada de fruita que la gent jove anava a fer el dissabte de Sant Joan (Inca)
|| 7. Herba de camp que s'estén per la terra, de fulles petitonetes llargues i flors de color moradenc (Ariany). V. bugiot, || 2.
Fon.:
buʒɔ̞́t (Mallorca, Menorca).
Etim.:
variant de bugiot.

(Del Diccionari català-valencià balear)