Fa sol i la neu comença a regalimar. Com que tinc por del glaç que vindrà, en aquest carrer costerut, surto amb una galleda d'aigua tèbia i la faig fora amb recança del davant de la porta. Es torna d'esponja, tova i fràgil, i llavors l'enretiro amb l'escombra i penso: "em sap greu", perquè estic desfent una meravella.
Al cap d'una estona, però, el sol que ja és alt fa una feina implacable i la neu es va fonent amb un presagi de primavera que revifa les flors. I surto a veure els narcisos mig colgats per la nevada, que treuen el caparró groc i altiu; la llenya apilada amb farbalans blancs; la muntanya resplendent i enjoiada que va perdent el vel de núvia pels camins.
Quin dia més canviant, quin temps més fràgil. Tot s'esdevé ràpidament, i no pots aturar-ho a la memòria...
El temps crema al foc de la llar, es fon amb la neu de teulades i carrers. I no saps si t'escalfa el cor la flama o la llenya i l'arbre que era, la neu o l'aigua que se'n va, i que sempre torna...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada