Finestra oberta. Casa per fer entre totes i tots. 1 d'octubre. 2 d'octubre. 3 d'octubre...

divendres, 29 de gener de 2010

TRISTESA


La tristesa se m'ha instal·lat, endins. Faig com si res. Em llevo, miro el temps que fa, enyoro el sol, passejo, escampo molletes de pa per saber tornar a casa. Només que, a casa, la mare no hi és, i el pare tampoc. Ja no puc inventar-me infanteses, estan totalment perdudes. Els ocells em segueixen, es van menjant els records.

La tendresa m'ha tornat. Em llevo, miro als ulls de l'escombriaire, del carter, de la veïna, bon dia, i penso que mai no m'havia adonat que tenien ulls com pous, amb tristeses endintre, amb alegries, potser.

L'hivern blanc, com un corc, com una larva, m'ha rosegat molt endins. Em sento eixuta, de fusta, un arbre podat d'aquesta manera salvatge que s'estila en aquest país: cada branca perduda com una ferida, arran d'escorça, arran de pell. Faig com si res. Però de tant en tant un record se m'apilota, potser una paraula em torna i se'm fa grop, sóc bonyeguda i trista per sempre, penso, potser, com un d'aquests plàtans de carretera vells i escapçats que somien primaveres impossibles.

dilluns, 25 de gener de 2010

Bon repòs, mare!



La nostra mare ha mort tal com va viure: serenament. Pensant més en els altres que en ella mateixa ("Per què no seus?", em va dir, i al cap de res s'adormia per sempre).

Viurem amb el seu record. Serem el seu record. Serem la seva força.