diumenge, 31 de gener de 2010

ALGUNES CONSIDERACIONS SOBRE LES LLEIS MÉS ANTIGUES QUE ES CONEIXEN.

Codi d'Hammurapi


Introducció a la Història de les Cultures de la Mediterrània i del Pròxim Orient Antic.-
Màster “Cultures i Llengües de l’Antiguitat.”
Facultat de Filologia.-


PETIT PRÒLEG.

La manera com va anar el debat d’ahir, a la sala de graus, sobre les guerres a l’Antiguitat, em va tornar a recordar aquelles paraules de Goethe, que Friedrich Nietzsche cita al començament de la seva obra “Vom Nutzen und Nachtheil der Historie für das Leben”:

“Uebrigens ist mir Alles verhasst, was mich bloss belehrt , ohne meine Thätigkeit zu vermehren oder unmittelbar zu beleben.”

Ahir es varen discutir coses que, a més d’instruir-me, poden augmentar la meva activitat i estimular la meva creativitat. Rumiant tot això, gairebé ni em vaig adonar que, al final de la sessió, no es va obrir el torn de paraules, per tal que algú altre dels assistents poguéssim donar alguna opinió... després he pensat que potser ha estat millor així perquè, potser si jo hagués intervingut, hauria fet alguna referència a la guerra civil de 1936-39... i aquest és un tema massa delicat encara avui.

Efectivament, durant el debat em va agradar veure com, a partir de la ciència filològica, es podia arribar a clarificar aspectes molt transcendents de la història dels nostres segles XX i XXI.

Vaig quedar una mica perplex, quan es varen analitzar les diferències subtils entre la llegenda que portaven els soldats de la Wehrmacht a la sivella del cinturó (“Gott mit uns”) i la que portaven els policies militars de les SS-Gestapo (“Meine Ehre heisst Treue”). O quan es va parlar de la significació ideològica diferent, que es podria atribuir a un hipotètic míssil llençat des de Tel-Aviv cap a Teheran, en relació a un altre, --igualment hipotètic, no cal dir-ho—llençat des de Teheran cap a Tel-Aviv, a la vista de les diferents interpretacions existents sobre el concepte “guerra santa”. O quan algú va parlar de la possibilitat de considerar el règim polític nord-americà com una veritable teocracia... ara que a Madrid consideren un honor, que el president Obama convidi el president Zapatero a una missa...

Tot això _ que podria tenir una aplicabilitat clara sobre la realitat diària si els polítics d’aquest país i altres fossin d’una altra manera _ trobo que m’ajuda a aconseguir un dels objectius que persegueixo en tornar a venir a aquesta facultat, després de tants anys: comprendre millor el món actual.


“UN ULL PER UN ULL I UNA DENT PER UNA DENT”


Les fonts utilitzades pel present treball són: “Códigos legales de tradición babilónica”, edició i traducció de Joaquín Sanmartín, Barcelona 1999; i “La ley más antigua, textos legales sumerios”, edició i traducció de Manuel Molina, Barcelona 2000; tots dos de l’editiorial Trotta, de la Universitat de Barcelona.
Quan jo vaig començar a la Facultat de Dret de la UB, a Pedralbes, el 1966, hi havia un catedràtic de Dret Natural que es deia Enrique Luño Peña i que simultanejava les seves tasques docents amb l’ostentació del càrrec de president de la “Confederación Espanyola de Cajas de Ahorros”. Les classes eren a les nou del matí i consistien, sobretot, en la lectura del propi manual del professor Luño, realitzada per ell mateix....hi vaig anar molt poques vegades. I, per passar l’examen final, vaig haver d’aprendre de memòria algunes definicions que, molt sovint, eren en llatí.

Em sembla que és en aquesta assignatura, on vaig adquirir una única idea sobre la Llei del Talió: “un ull per un ull i una dent per una dent”. Aquesta frase era la que resumia, per a mi, allò que era imprescindible retenir de cara a l’examen. I així és com va quedar reduït per a nosaltres _ pobres estudiants de primer curs_ dins del nostre bagatge acadèmic, tot el Codi d’Hammurapi, les lleis sumèries i acàdies, és a dir, tots els antecedents legals i jurídics de fa entre dos i tres mil anys, a Babilònia i Mesopotàmia.

Fa molt de temps que no vaig per aquella facultat de Dret. Quan hi torni algun dia, m’agradarà comprovar si tenen en la biblioteca aquests dos llibrets, que jo he utilitzat i que m’ajuden una mica a comprendre millor el que està passant ara... perquè el que passa ara, no és tan diferent del que passava en aquelles èpoques.


PROSTITUCIÓ, MENDICITAT.

Una de les primeres coses que m’ha cridat l’atenció és que, quan algú no tenia suficients possibilitats econòmiques, els deutes s’havien de pagar amb treball obligatori no remunerat. Eren freqüents els casos en què no li quedava més remei al deutor, que vendre la seva llibertat. Així queia, juntament amb la seva família, en un estat de semiesclavitud. La mendicitat i la prostitució eren les sortides més òbvies...

I això sembla molt terrible però, en llegir-ho, m’ha vingut al cap un cas dels anys cinquanta del segle passat. Un home del meu poble, que recordo haver vist, de cop i volta, treballant d’administratiu a l’Ajuntament local. La rumorologia del veïnat explicava que l’obligaven a treballar sense cobrar, perquè l’havien considerat responsable d’un forat econòmic a la delegació local del “Frente de Juventudes”, de la qual ell era el responsable màxim. Recordo que aquell home sempre feia una cara molt disgustada. I va morir jove...


“TEMPS BESTIALS I BRUTALS”.

Que el cap de família pogués condemnar a mort i executar la seva esposa, si la sorprenia cometent adulteri, o vendre-la juntament amb els fills, per pagar deutes, és un fet que impressiona qualsevol i que dóna peu a parlar de “temps bestials i brutals”, afirmació filosòfica realitzada repetidament i de la qual deixa constància el professor Jaume Pòrtulas, en el seu llibre “Introducció a la Ilíada” (Barcelona, 2009).


Però per desgràcia, aquestes brutalitats tampoc no les sento tan llunyanes. Fa uns quinze anys, jo estava a la llista dels advocats d’ofici, que fèiem guàrdia un diumenge; em varen avisar del col.legi d’advocats de Barcelona, per tal que anés corrents cap a la comissaria de policia de Badalona, que hi havia hagut alguna desgràcia relacionada amb certa problemàtica familiar. I que hi havia hagut sang...

Quan varen treure dels calabossos la persona detinguda, em vaig trobar davant d’un home tot descamisat, que anava tot tacat de sang, encara que ell mateix no estava ferit... De moment es va negar a declarar. I després, quan se li va permetre fer ús del seu dret a parlar tot sol amb mi, em va preguntar: “Oi que un home pot fer el que vulgui amb les seves coses ?”—“Home, depèn... però i aquestes taques de sang...?”—li vaig començar a preguntar jo... –“No sé, no sé... és que he calat foc al meu pis...!”

I pràcticament es va negar a explicar-me res més... Aquesta és una de les poques vegades, en què he hagut de fer objecció de consciència com advocat. I després, aquests últims anys, m’ha vingut sovint a la memòria la cara d’aquell home. I les seves poques paraules. En realitat, quan vaig estudiar l’expedient vaig adonar-me que, no només havia calat foc al pis, sinó que ho havia fet després de tancar-hi dins la seva esposa i dues o tres criatures petites... I es tractava d’un veí de Badalona, que havia viscut sempre en aquest país... Com pot ser que tingués idees tan mal adquirides? Com podia passar-li pel cap la possibilitat que li resultés impune una barbaritat com aquella...?

Però és que només amb les quatre idees jurídiques de la Mesopotàmia antiga, que he adquirit fins ara, ja m’adono que una acció criminal d’aquesta envergadura tampoc no resultava de cap manera impune, en aquella època antiga.

Com és possible que aquell home del meu cas d’ofici pensés d’aquella manera? Se m’acut que part de la resposta la poden donar els metges. Un psiquiatra, que surt en una petita novel•la de Friedrich Dürrenmatt (“Das Versprechen – Requiem auf den Kriminalroman”, Zürich, 1978) explica així, d’aquesta forma tan senzilla, l’autoria d’un assassinat amb violació:

“...es braucht verdammt wenig, etwas geänderter Stoffwechsel, einige degenerierte Zellen, und der Mensch ist ein Tier...”

I una afirmació semblant podria haver fet un metge babilònic, davant d’un cas semblant. Per què no ? I així és com jo m’explico les lleis que tenim ara: com a un producte l’elaboració del qual ha passat per totes aquelles situacions, que els homes i les dones han actuat i han rumiat des del principi dels temps.


ELS NÒMADES, ELS “OKUPES” I ELS IMMIGRANTS.

Sembla que, en les col.leccions legals que s’han pogut reconstruir fins ara –producte de les diferents troballes arqueològiques—no hi ha rastres de conflictes amb persones nòmades. I és que, en aquella època, un nòmada o s’havia urbanitzat o --jurídicament—no existia... Sobre això he de dir que una de les afirmacions que més em va sobtar –en el marc de les diferents conferències que el professor Sanmartín ha donat en el màster—és quan va dir que els pobles nòmades varen començar a desaparèixer, de veritat d’aquest planeta Terra, quan les tropes colonials foren equipades amb armes de foc de repetició...

I ara mateix, en el segle XXI, en defensar legalment la postura de les persones “okupes” davant dels tribunals, he notat que, deixant a part de moment tota la problemàtica referent a la salvaguarda de la propietat privada, l’interés més clar que té l’Estat per perseguir aquestes conductes, és el de no perdre el control sobre la ciutadania. Ës a dir, quan un “okupa” aconsegueix empadronar-se a la casa “okupada”, ja té molt de guanyat, perquè amb aquesta acció administrativa està evidenciant la seva intenció de seguir sotmetent-se submisament al control estatal. I una circumstància semblant es dòna també en el cas dels immigrants considerats “il•legals”, “sense papers”. Precisament aquests dies, a la ciutat osonenca de Vic, s’ha desfermat una polèmica considerable, entorn a l’empadronament de la gent immigrant. Sembla que l’alcalde d’allà està en contra que els treballadors estrangers puguin seguir constant al padró municipal d’habitants, sense més requisit que el de la seva domiciliació real i efectiva al municipi...

Em sembla que és aquesta mateixa preocupació de control, la que devia tenir el Poder Mesopotàmic, en relació als pobles nòmades...


LA DESIGUALTAT I EL DESORDRE.

En el llibre del professor Sanmartín, he vist una cita de Titus Livi:

“In XII tabulis legem esse, ut quodcumque postremum populus iussisset, id ius ratumque esset.” (“Ab urbe condita”, 7.17.12).

I se m’acudeix que, si aquesta idea –que segurament és més antiga que el propi Imperi Romà—s’acceptés avui com a vàlida i vigent, segurament evitaríem polèmiques estèrils com la que s’està desenvolupant aquests dies aquí, arran de la intervenció del Tribunal Constitucional de l’Estat Espanyol en l’afer de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

Sembla que aquestes idees, l’anterior i la que ara consignaré, sempre han tingut la seva raó de ser: per a les societats arcaiques, i vist des de la seva pròpia i peculiar perspectiva, l’amenaça més perillosa per a la convivència social, no és la desigualtat sinó el desordre. Però això no vol dir que, de vegades, la desigualtat no pugui ser precisament l’origen del desordre...

Segurament per aquesta mateixa raó, fa tres mil anys ja succeïa que el Poder tenia necessitat d’aplicar “vàlvules de seguretat” a determinades situacions. I així és com el rei, després d’innombrables abusos i altres vicissituds, acostumava a regular la pràctica jurídica de la devolució de les terres a la comunitat, per una sèrie d’edictes reials, promulgats més o menys periòdicament...


NO HI HAVIA ADVOCATS.

Per descomptat, en aquella època no hi havia advocats. Només testimonis i denunciants. Aquesta situació em recorda la ciutat de Shanghai (República Popular de la Xina), en 1988. Jo vaig anar per allà i vaig començar a buscar un despatx d’advocats, on poguessin explicar-me, de col·lega a col·lega, com funciona el sistema judicial en aquella república. Em va costar molt de trobar-lo i, quan per fi vaig poder parlar amb un advocat, em va dir que tot just feia un any que la funció de l’advocat havia tornat a ser reconeguda a la Xina. Efectivament, des de 1949, quan les tropes de Mao varen entrar a Beijing, s’havia declarat l’extinció de la professió d’advocat. Se sobreentenia que l’Estat era tan popular –es preocupava tant per la ciutadania—que no calia que existissin els professionals de la defensa...

Em sembla que el supòsit en que es recolzava l’absència d’advocats a Mesopotàmia, devia ser molt diferent. Senzillament, encara ningú no havia imaginat o vist la necessitat d’aquest tipus de professionals.

Recordo que, a finals dels anys vuitanta, jo mateix vaig plantejar aquesta qüestió en un congrés estatal d’advocats joves... en principi tothom va estar d’acord que sempre seria necessària la intervenció d’un professional, que defensés el ciutadà enfront de l’Estat, del Poder... però ara penso que potser aquesta convicció es basava més en prejudicis corporatius –tan fortament arrelats entre nosaltres, els advocats—que no pas en motius històrics o racionals...

I per altra part, a partir d’una inscripció sumèria, el professor Sanmartín pensa que no sembla que en aquella època, la confiança en la justícia fos excessiva; així se sap que un pare sumeri aconsellava al seu fill:

“Evita el lloc en que es pleiteja. No facis de testimoni en un procés. No deixis que t’emboliquin amb pleits...” (Consells de Suruppak.)

I també: “Parlar molt, al final, origina una foguera. És com un àpat, que després et provoca mal d’estòmac...” (Suruppak.)

I tot això a mi em recorda algunes dites o frases fetes, que sempre he sentit circular al meu voltant i que demostren que aquesta desconfiança ancestral, en la manera com s’administra la justícia, és la mateixa que notem avui:

“... advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos!”. O també: “Pleitos tengas... y los ganes!”


“LA PROSTITUTA NO PORTARÀ VEL...”

Una llei assíria, del període que es considera mitjà, establia que les prostitutes no havien de portar vel, sinó que els corresponia anar sempre amb la cara descoberta.

I a la vista d’algunes polèmiques europees de distracció, que en aquest segle XXI ara apareixen i ara desapareixen dels mitjans de comunicació de masses, penso que hi ha alguns mandataris pretesament demòcrates, a qui convindria molt meditar sobre aquesta norma mesopotàmica del vel... per exemple el president Sarkozy.


LA PENA DE MORT.

Desgraciadament, el tema de la pena de mort sempre està d’actualitat, en aquest món nostre (vegeu per exemple el reportatge d’avui del diari “El País semanal”).

I resulta que aquests últims vint anys, després d’haver freqüentat amb certa assiduïtat el sistema judicial i policial nord-americà --incloent algunes visites als departaments carceraris on hi ha els condemnats a mort-- he tingut ocasió de mirar als ulls, alguna d’aquestes persones, que ja no tenen futur legalment.

I he pogut canviar impressions amb ells. És precisament per això, que sé que la freqüència amb que aquesta pena es preveu en una legislació qualsevol, és directament proporcional al grau de debilitat de l’Estat que la promulga i l’aplica...

I això encara és més veritat, si es tracta d’una potència imperial, tant si és sumèria, o acàdia... o la nord-americana actual. I em resulta trist que, repassant aquesta legislació tan antiga, de vegades no sé interpretar amb seguretat si, per al violador o l’assassí d’una dona esclava, preveien la pena de mort a causa del rebuig moral i social que ocasionava el delicte, o a causa del perjudici econòmic que se li causava al propietari de l’esclava...


L’OSTENTACIÓ PÚBLICA.

En tot cas, sembla que, al marge i per sobre de tot això, el que realment importava en aquella època –i potser ara també—no era el compliment de la llei, sinó la seva ostentació pública. A més, la justícia s’aplicava en diverses instàncies, la més efectiva de les quals era el propi àmbit familiar o el del clan. I jo penso que, també en aquest nivell, les coses no són massa diferents avui. Per exemple, a principis dels anys noranta, durant la primera guerra del Golf Pèrsic, quan alguns nois pensaven en declarar-se desertors contra aquella guerra i contra l’Exèrcit Espanyol, sovint passava que on trobaven més resistència i incomprensió, era precisament en el seu entorn familiar i social més proper... I el mateix es podria dir d’algunes persones que, ara mateix, han practicat o practiquen la “okupació” de cases com a una opció de vida...


D’ORDALIES I BOTXINS.

En l’apèndix I del llibre del professor Sanmartín, s’inclou en el repertori de noms propis el del riu Id, el riu Diví, en relació a certes ordalies, que s’havien practicat en aquella
època. Fins ara, jo només havia vist el concepte “ordalia” aplicat a episodis de l’Edat Mitjana, corresponent a la nostra era Moderna. I també és cert que, fins i tot avui, en el llenguatge col.loquial, de vegades fem servir encara l’expressió “posar les mans al foc, per algú”. Per això trobo que seria interessant –si fos possible—analitzar la figura de l’ordalia, tal com es practicava a Mesopotàmia, sobretot en la mesura que a mi em sembla veure algunes de les característiques d’aquella pràctica inhumana i degradant, en l’origen de la quotidiana pràctica de la tortura, que avui és vigent amb tota impunitat i que també està inclosa dins dels ordenaments jurídics d’alguns estats pretesament moderns...


AMENACES DE REI A REI.

En els pròlegs d’algunes d’aquestes lleis de tradició babilònica, es contenen consells, advertències i amenaces del rei legislador, dirigides –en nom quasi sempre d’alguna divinitat, com Marduk—a aquell altre rei que en el futur estigui encarregat de fer cumplir la legalitat heretada. Penso que nosaltres, en aquest país nostre, també hem tingut ja ocasió de viure un moment històric –que jo recordo molt bé—en que l’autoritat que havia promulgat els “Principios Fundamentales del Movimiento Nacional”, és a dir el general Franco, deixava un testament polític en el qual aconsellava, advertia i, en certa manera, amenaçava el seu successor, és a dir el príncipe Juan Carlos, en relació amb el compliment d’aquella norma estatal principal, que la supèrbia d’aquell dictador havia imaginat eterna... Una vegada més em queda clar que ja fa molts anys, que el Poder està aplicant criteris semblants.

ASPECTES MOLT PROGRESSISTES

En estudiar aquestes lleis de fa més de dos mil anys, m’he trobat amb algunes disposicions –referents a certs temes delicats-- que es podria dir que tenen un contingut més progressista que algunes lleis vigents en aquest segle XXI de la nostra era Moderna.

Per exemple, en el Codi d’Hammurapi (VI, 6-30), segons la traducció del professor Sanmartín, es preveu que:

“...Si un juez instruye un caso, dicta sentencia y extiende un veredicto sellado, pero luego modifica su sentencia, a tal juez le probarán que ha cambiado la sentencia y la suma de que trataba la sentencia, la tendrá que pagar doce veces. Además, y en pública asamblea, le echarán de su sede judicial de forma irrevocable, y nunca más podrá volver a sentarse con jueces en un proceso.”

Realment, aquestes previsions legals a mi em resulten d’una gosadia impressionant. A mi, que en aquests últims quaranta anys he conegut tants jutges malfactors i tantes malifetes judicials, de les quals només una part insignificant a arribat a ser del domini públic...

Tant m’ha impressionat aquest aspecte del Codi d’Hammurapi, que m’atreveixo a utilitzar l’adjectiu “democràtic”, per referir-me almenys a aquesta previsió punitiva contra els jutges prevaricadors...

Igualment destacable em sembla, en aquest mateix Codi d’Hammurapi, la legislació referent a la problemàtica d’arrendaments urbans (P III 1-9; R I 1-12, entre altres) amb especial referència a l’obligació que tenen els arrendadors de mantenir els habitatges, en condicions dignes d’habitabilitat.

Trobo que en certs aspectes queda molt ben reflectida la preocupació de defensar el dret dels febles, que normalment són la part arrendatària.

També és notable la protecció que es dispensava a les prostitutes. Aquesta qüestió de la prostitució era objecte d’un tracte molt realista, lluny de les vacil•lacions que veiem avui, aquí... fins i tot es preocupaven de protegir un possible fill de la prostituta, sobretot quan el pare ocasional resultava ser un home ric. Aquest és un tema que he trobat molt ben recollit, en la traducció del professor Manuel Molina (lleis de Lipit-Istar).


LA SINCERITAT D’HAMMURAPI.

Són previsions com aquestes les que em permeten creure en part en la sinceritat d’algun d’aquests reis, Hammurapi per exemple, sise rei de l’anomenada I Dinastia de Babilònia, que va viure en el segle XVI abans de la nostra era, aproximadament entre 1792 i 1750. En aquest sentit, trobo sinceritat en una part del pròleg del seu codi, quan diu que les seves lleis tenen com a finalitat, entre altres, aconseguir “que el prepotente no oprimiese al débil...“

En fi, potser és hora d’anat acabant aquest treballet. Ho hauríem de deixar aquí, per ara. I entre les coses que em queden pendents, de moment he de consignar les següents:

.—Fullejar, almenys, aquesta bibliografia del llibre del professor Molina:

Neumann, H., “Einige Erwägungen zu Recht und Gesellschaft in Mesopotamien in frühstaatlicher Zeit”, en P. Varousek – V. Souceck (eds.), “Sulmu: Papers on the Ancient Near East presented at the 3rd International Conference of Socialist Countries” (Prague, Sept. 30 – Oct. 3, 1986), Praga 1988).

N. Schneider, “Die Drehem- und Djohatexte im Kloster Montserrat” (Barcelona), Analecta Orientalia 7, Roma, 1932.

.---La pena de privació de llibertat en aquella època. M’interessaria aprofundir més en la possible existència d’edificis o altres tipus de recintes tancats, dedicats a fer complir les penes privatives de llibertat.



Francesc Arnau i Arias.
Barcelona, disset de gener del dos mil deu

CHOMSKY I L’ARQUEOLOGIA COGNITIVA.


Sistemes d’escriptura de la Mediterrània i el Pròxim Orient Antic.

Màster de cultures i llengües de l’Antiguitat.

Facultat de Filologia.



VAIG ESTAR DUBTANT...


Quan el mes de novembre em va passar pel cap d’intentar aplicar alguna de les teories de Noam Chomsky, a l’estat de coses que presenta aquesta assignatura –tal com ens l’han explicada en el màster—vaig fer el que sempre m’agrada, és a dir, recollir opinions entre la gent que m’envolta.


Així és com vaig notar que la meva intenció suscitava estranyesa. Fins i tot, algú em va dir que li semblava insòlit. I vaig estar dubtant. Vaig recordar una idea de M. Twain:

“He said that all he had learned by his travels was that science only needed a spoon full of supposition to build a mountain of demonstrated fact out of; and that for the future he meant to be content with the knowledge that nature had made free for all creatures and not go prying into the august secrets of the Deity...”


(Mark Twain, 1835-1910, “Learned fables for Good Old Boys and Girls”, New York, 1968)

Vaig llegir o rellegir algunes coses de Chomsky:

.-“Language and thought”, Wakefield, Moyer Bell 1993.-

.-“The Architecture of language”, Oxford 2000.-

.-“Language and problems of knowledge”: the Managua lectures.” Cambridge (Mass.); M.I.T. Press. 1988.

.-“Reflections on language”, London, Fontana, 1976.-

Mentre llegia tot això, vaig anar rememorant alguns continguts de la bibliografia que se´ns ha recomanat aquest primer quatrimestre:

.-Jean Pierre Vernant. “Les origines de la pensée grecque” , PUF-París 1983.-

.-Umberto Eco, “Signo”, Barcelona 1988, Ed. Labor.-

.-Pilar Gómez Cardó, Carles Miralles i Solà, “La llengua i l’alfabet dels grecs.” Ed. De la UOC; Barcelona, PI/00234.-

.-John Chadwick, “El enigma micénico.” Ed. Taurus, Madrid 1962.


Vaig seguir fent notes i rumiant.


I durant aquestes vacances de Nadal, mentre jo rondava per la biblioteca de la Universitat de Liverpool (UK), vaig topar amb un llibret que em va interessar:

.-“Cognitive Archaeology and Human Evolution”, Cambridge University Press, New York 2009. Edited by Sophie A. de Beaune, Jean Moulin University, Lyon 3 and CNRS (RF); Frederick L. Coolidge i Thomas Wynn, University of Colorado, Colorado Springs (USA).


El llibre té tretze capítols i cada capítol està signat per un autor diferent, gairebé tants autors com articles. Aleshores vaig mirar la llista de referències bibliogràfiques i en vaig trobar sis de Chomsky.

De seguida vaig pensar que, si un llibre sobre arqueologia conté tantes referències a Chomsky, potser la meva iniciativa en relació amb la present assignatura i Chomsky, té més sentit del que semblava inicialment, malgrat els meus dubtes, malgrat l’estranyesa de les altres persones que m’havien donat la seva opinió j malgrat el fet que, segons em va explicar el bibliotecari de Romàniques de la facultat, últimament Chomsky no és un autor gaire demanat...


SI TINGUÉSSIM UN PRIMAT...


Fullejant aquest llibre que vaig llegir a Liverpool, vaig trobar un article (“Imagination and recursion: Issues in the emergence of language”, by Eric Reuland) que comença a base d’utilitzar com a hipòtesi de treball unes idees de Chomsky:

“...Let us first place these questions in perspective, using Chomsky´s (1998, 6) evolutionary fable as a starting point: Given a primate with the human mental architecture and sensorimotor

Apparatus in place, but not yet a language organ, what specifications does some language organ have to meet if, upon insertion, it is to work properly ?”


I, a partir d’aquí l’autor, Eric Reuland, segueix Chomsky i va descomponent científicament els elements necessaris per entendre l’evolució de l’home, fins al’aparició de la facultat de parlar i la subsegüent evolució de la Humanitat i els seus llenguatges parlats i escrits.


L’argumentació de Chomsky-Reuland implica que el llenguatge ha de poder disposar d’un sistema de càlcul capaç, entre altres coses, de permetre a les persones formar-nos una representació interna del món que ens envolta. I això em recorda algunes de les consideracions que va realitzar el professor Sanmartín, en explicar-nos –durant la sessió del dia 22-9-09—l’aparició de l’escriptura, pels voltants dels anys 3.300 o 3.400 a.n.e. Efectivament, el professor ens va parlar de l’esquema mental del món conegut, que podia haver-se fet una persona de Mesopotàmia en aquella època i ens explicava les esferes d’espais temporals diferents, en relació al fenomen sincrònic de la comunicació i la transmissió.


“CHICO-AMA-CHICA”.


A més, en l’article en qüestió, jo he entès que l’argumentació de Chomsky-Reuland pretén, entre altres coses, determinar quines propietats ha de tenir el sistema de càlcul del llenguatge humà, per poder complir la seva funció; i quines propietats ha de tenir el sistema de pensament per aconseguir que el sistema de càlcul sigui útil. I el professor Sanmartín –en aquella mateixa sessió del 29 de setembre— estava seguint uns esquemes argumentals semblants, quan ens parlava de les escriptures logogràfiques i de les propietats que reuneixen els ideogrames i els pictogrames, per poder complir la seva funció.


Vull dir amb això que el professor Sanmartín es basava en Chomsky, en impartir la seva classe? No, no vull dir tant.


Només vull dir que, si un qualsevol dels estudiants assistents aquell dia a la classe –que sabés escriure millor que jo i que hagués assimilat bé la lliçò—redactés un article sobre la conferència d’aquell dia de setembre, a mi no em semblaria gens fora de lloc que hi establís una relació amb les teories de Chomsky. Sobretot, atesa la profusió d’exemples gràfics tan il·lustratius i chomskians com aquells que havia posat el professor a la pissarra: “chico-ama-chica” o el de l’etiqueta amb la calavera, que avisa del perill de mort del líquid d’una ampolla, exemple comprensible en qualsevol país del món i en qualsevol època.


RUTH RENDELL I L’ANALFABETISME.


En l’argumentació Chomsky-Reuland, es defineix així la teoria de la ment, del seny, del senderi:

“...theory of mind can be seen as the ability to view a situation from the perspective of another participant in that situation; that is, imagining oneself to be in the other’s shoes...”


No és això el que ens estava demanant el professor Sanmartín? No ens demanava que intentéssim posar-nos “en lloc de l’altre”, per copsar la importància i la transcendència real de l’aparició de qualsevol sistema d’escriptura? No ens proposava això, quan va fer esment de la novel·la de Ruth Rendell (“A judgement in stone”)?

I aquesta és una tasca de les que em queden pendents encara; la lectura d’aquesta novel·la. Vull mirar d’entendre’n l’argument: com l’analfabetisme d’una treballadora domèstica, ridiculitzat convenientment i cruel pels membres d’una família determinada, pot provocar que la criada assassini tota la família...


“JO NO TINC ALES...”


Hi ha les comparacions amb el món animal irracional, que Chomsky prodiga tant. En aquest sentit, l’article de Reuland, quan parla de la incidència de la imaginació en el llenguatge i la seva interpretació, presumeix l’existència necessària d’unes anomenades “instruccions elementals”. I aquestes instruccions serien les que possibiliten diferenciar perfectament, que la frase “mice chase cats” no vol dir el mateix que “cats chase mice”, encara que les paraules siguin les mateixes...


Doncs bé, seria interessant establir fins a quin punt aquestes “instruccions elementals” són quelcom que es va adquirint, a mesura que la persona es va fent adulta... o tenien ja un component bàsic genètic...

Em sembla que ningú no discuteix que les orenetes –tal com explica Josep Pla, volum XX de les Obres Completes, Ed. Destino, Barcelona, 1971—apareixen cada any quan arriba la primavera. I aleshores es dirigeixen als mateixos indrets d’un paisatge determinat, que ja havien ocupat durant la primavera de l’any anterior. I aquesta capacitat s’atribueix normalment a allò que anomenem instint.


Així, independentment del nom que posem a cada cosa, oi que resulta perfectament científic establir que les orenetes neixen ja proveïdes d’aquesta capacitat d’orientació que després desenvolupen? I oi que podem aplicar la mateixa línia argumental a allò que dèiem més amunt sobre les anomenades instruccions elementals, que té a la seva disposició el llenguatge humà?


Tot això ho poso ara sobre la taula per acabar recordant que, quan el professor Sanmartín ens parlava de l’època històrica en què encara no hi havia escriptura, ens deia que això no ho podem considerar un dèficit, perquè no podem dir que sigui un analfabet qui no sap escriure, de la mateixa manera que “jo no sóc imperfet encara que no tingui ales...”


I jo pregunto: quan el professor fa aquesta comparació, no puc afirmar que està argumentant sota la influència de la revolució chomskyana, en lingüística?


L’ORIGEN DE L’ESCRIPTURA NO ÉS POÈTIC...


M’ha semblat que tothom està d’acord que l’origen de l’escriptura –de qualsevol sistema d’escriptura— té molt poc de poètic. Els diferents professors que hem conegut fins ara, d’una manera o d’una altra han explicat l’aparició de l’escriptura per la necessitat de portar un control, en relació amb les activitats comercials, és a dir, inventaris de productes, llibres de despeses, llibres d’ingressos... I això per a mi ha significat una mica de desil·lusió.


Chomsky diu que el llenguatge s’ha convertit en una eina més, al servei de l’explotació que es realitza en societat. I aquesta idea de Chomsky, de la qual jo ja tenia referència abans, ara m’ha semblat molt relacionada amb l’explicació que s’ha donat en el màster, sobre l’origen dels sistemes d’escriptura.


I he recordat algunes referències netament marxistes, que vaig trobar en llegir el llibre d’U. Eco “Signo”, a partir del qual vaig conèixer un assaig de Stalin (“Marxism and problems of linguistics”, Beijing 1972, Foreign Languages Press), però en el llibret de l’Stalin no he trobat cap afirmació que es pugui considerar tan determinant, com la de Chomsky en relació amb el llenguatge i el seu paper en l’explotació. Al contrari, puc dir que he trobat alguna formulació, feta per aquest dirigent soviètic tan criticat, que es podria gairebé interpretar com a relativitzadora de la de Chomsky:


“...indeed, there does exist a certain analogy between language and instruments of production: instruments of production manifest, just as language does, a kind of indifference towards classes and can serve equally different classes of society, both old and new...” (pàg. 34, “Marxism and...”)


UN LLENGUATGE MUSICAL.


Potser m’ha passat per alt, però no tinc cap nota en els meus apunts d’aquesta assignatura que faci referència a cap tipus de llenguatge musical, ni oral ni escrit. I jo recordo algunes al·lusions de Chomsky a la música com a llenguatge, en relació amb el compositor Leonard Bernstein (“The Delhi lecture”, pàg. 44). Aquest és un altre dels aspectes que tinc pendents i m’agradaria fer alguna investigació en aquest terreny.


I EL TEMA DE L’EMOCIÓ ?


No sé si tenim prou en compte el tema de les emocions humanes, quan estudiem això de les escriptures. Aquesta qüestió se m’ha acudit, en llegir aquestes afirmacions de Chomsky:

“... Language, though it is but one of the ways by which we communicate with each other, conveys not only thought but also emotion, so that a merely rational analysis of language will no more explain it than a chemical explanation of a rose will define the rose...” (pàg. 9, “Language and thought”.)


Aquesta comparació amb el món vegetal em sembla igualment pertinent com la que fa el mateix Chomsky, en tantes altres ocasions, amb el món animal irracional. I com que entenc molt bé el que vol dir, per això em qüestiono si no hauríem de dedicar més atenció a aquestes qüestions emocionals, en estudiar qualsevol sistema d’escriptura...


En el mateix sentit i a la pàgina 10 de la mateixa obra de Chomsky, he de destacar aquestes dues cites que segueixen:


“Do not listen to me but to the word”. (Heràclit).

“Arise, Prophet, and go over land and sea and emblazone the hearts of people with a Word.” (Pushkin, personatge que per cert està molt present en els pòsters que decoren les parets de la sala de la nostra facultat, on es fan els debats.)

O més endavant, en la pàg. 12:

“We are human not because we have language but because we are language...” (Wilhelm von Humbold.)


LA NOSTRA CAPACITAT INTEL·LECTUAL.


Especialment impressionant m’ha resultat sempre la manera com Chomsky qüestiona la pròpia capacitat intel·lectual:

“...we should not, I think, too quickly dismiss Descartes’s speculation that we may not “have intelligence enough” to comprehend the creative aspect of language use and other kinds of free choice and action...” (pàg. 46, “Language and thought”).


I l’atreviment, que em sembla absolutament necessari, amb què Chomsky relaciona la lingüística amb la filosofia... i com ell mateix s’adona de la influència d’una ideologia en el desenvolupament i la progressió d’una altra:

“...It is also interesting to see how the Cartesian conception of body and mind entered social thought, most strikingly in the libertarian ideas of J.J. Rousseau, which were based on strictly Cartesian conceptions of body and mind.” (pàg 143, “Language and...”)


Hi ha vegades que jo mateix --que no em considero una persona massa desinformada-- em poso a rumiar un problema lingüístic, relatiu a l’expressió oral o escrita d’algun llenguatge i, al cap d’una estona, tinc la impressió que no hi arribo, que no sóc capaç de treure’n l’entrellat.


Recordo perfectament una de les ocasions en què això m’ha passat. Ja fa anys, estava llegint “Il·lusions perdues”, la novel·la de Balzac (1799-1850) i hi vaig trobar un personatge, que em va plantejar un enigma que encara tinc per resoldre: es tracta d’un home, que es guanya la vida molt bé, amb un negoci d’impremta; i aquest mateix home no sap ni llegir ni escriure... com pot ser capaç d’imprimir un llibre, o un prospecte senzill, o una octaveta?


TUTANKAMON.


Finalment, a partir del contingut d’algunes classes d’aquesta assignatura, se m’han acudit preguntes molt senzilles, però que poden tenir respostes molt complicades. Per exemple, quan a la classe d’egiptologia del dia 27-10-09, en exposar la grafemàtica, el professor va dibuixar a la pissarra una sèrie de pictogrames que, en ser llegits, resultaven ser Cleopatra, Cèsar, Tutankamon...


I jo em pregunto: quins mecanismes de pensament vàrem activar nosaltres, en els nostres caps, quan intentàvem respondre a les preguntes provocatives que ens feia el professor, de cara a desxifrar aquells jeroglífics?

Recordo especialment el moment i l’estudiant que va encertar en llegir la paraula Tutankamon. Com ho va fer? Per què ell ho va desxifrar i els altres no ?


Aquest mateix curs acadèmic, tinc un professor de llengua alemanya, a l’Escola d’Idiomes Moderns, que molt sovint escriu a la pissarra les paraules alemanyes per parts: primer escriu la primera i l’última lletres. I entremig hi posa tantes ratlletes com lletres falten encara. Si veu que ningú no ho endevina, hi va afegint lletres paulatinament, fins que la paraula queda completa i es pot llegir sencera.


Els mecanismes de pensament que fem servir a la classe d’alemany, em sembla que deuen ser els mateixos que en aquella classe d’egiptologia.


LLENGUATGE ARTÍSTIC


Aquest també és un camp que mereix la nostra atenció. Són diversos els artistes que han relacionat la pintura i la filosofia del llenguatge. Un dels més coneguts és René Magritte i la seva famosa pipa: en un quadre que reprodueix fidelment una pipa, hi escriu: “Això no és una pipa”. I, efectivament, no ho és, perquè només és el dibuix d’una pipa. A partir d’aquí, podem deduir que la paraula “pipa”, tampoc no és una pipa, sinó només la paraula que la representa.


MISTERIS


Ara recordo que han estat diverses les ocasions en què, a les classes d’aquesta assignatura de “Sistemes d’Escriptura de la Mediterrània i el Pròxim Orient Antic”, algun professor ha acabat alguna de les seves intervencions, amb el reconeixement explícit que sobre tal o qual punt concret “no en sabem més”. Per això, en alguna ocasió el mateix Chomsky ha establert un apartat de qüestions lingüístiques pendents, que ha anomenat “misteris”, sense cap tipus de recança...



Francesc Arnau i Arias, curs 2009-10.

Barcelona, vint-i-tres de gener del dos mil deu.

divendres, 29 de gener de 2010

TRISTESA


La tristesa se m'ha instal·lat, endins. Faig com si res. Em llevo, miro el temps que fa, enyoro el sol, passejo, escampo molletes de pa per saber tornar a casa. Només que, a casa, la mare no hi és, i el pare tampoc. Ja no puc inventar-me infanteses, estan totalment perdudes. Els ocells em segueixen, es van menjant els records.

La tendresa m'ha tornat. Em llevo, miro als ulls de l'escombriaire, del carter, de la veïna, bon dia, i penso que mai no m'havia adonat que tenien ulls com pous, amb tristeses endintre, amb alegries, potser.

L'hivern blanc, com un corc, com una larva, m'ha rosegat molt endins. Em sento eixuta, de fusta, un arbre podat d'aquesta manera salvatge que s'estila en aquest país: cada branca perduda com una ferida, arran d'escorça, arran de pell. Faig com si res. Però de tant en tant un record se m'apilota, potser una paraula em torna i se'm fa grop, sóc bonyeguda i trista per sempre, penso, potser, com un d'aquests plàtans de carretera vells i escapçats que somien primaveres impossibles.

dilluns, 25 de gener de 2010

Bon repòs, mare!



La nostra mare ha mort tal com va viure: serenament. Pensant més en els altres que en ella mateixa ("Per què no seus?", em va dir, i al cap de res s'adormia per sempre).

Viurem amb el seu record. Serem el seu record. Serem la seva força.