dimarts, 14 de juliol de 2009

DIMARTS

Dimarts, 19 de gener de 1962.

Els dimarts arribava la bossa de la roba neta. Era blava, grossa, lligada amb una veta blanca i amb un número brodat: 83. Perquè ella era la vuitanta-tres. A l'escola dels Sants Metges totes les alumnes tenien número, tota la roba era marcada amb aquesta identificació. A les classes els deien pel cognom. El seu nom de debò es difuminava i es perdia.

La bossa arribava des del poble amb el camió dels recaders: "el camió de la llet", en deien, perquè també recollia els pots platejats de la llet de les masies. A l'escola, a ciutat, les bosses es dipositaven en un quartet fosc al costat de la porteria. A la Maria, és a dir, la Vuitantatres, li semblava el quartet més important del món.

Feia poc que havia arribat, i es passava les nits plorant, perduda dins aquella carcassa immensa de la qual encara no sabia els topants i que l'atemoria. Tenia deu anys, i es pensava que es moriria abans de poder tornar a casa. N'estava convençuda.

Però llavors van arribar els dimarts, el dia de la bossa. Havent dinat, que era l'hora reglamentària, la buscava amb desfici entre el munt de paquets i l'obria amb una frisança que li feia tremolar els dits, ja prou entumits pel fred, i la veta costava de deslligar. Dintre, molt ben plegada, hi havia la roba neta, un paquetet de galetes o una mica de xocolata, i una carta. La carta.

La mare escrivia amb una lletra rodona, molt ben perfilada, amb una mica de farbalà a les esses. La Maria s'amagava per llegir-la, si podia al lavabo de l'entrada, que era per als visitants i els estava prohibit, però que semblava una caseta perquè, a vegades, hi entrava un caminet de sol i era molt net, molt blanc. Ella s'hi arraulia i olorava la carta tal com havia olorat la roba, les galetes o la xocolata. El paper feia olor de llar de foc, de cabells pentinats, de patates al caliu, de casa. Olor de casa perduda.

La carta deia que estaven bé, que el més menut ja caminava, que aprofités molt les classes, que ja sabia que eren importants. A vegades deia quan podria tornar, i llavors els dies passaven com un rajolí d'aigua esperançada. Però altres vegades no en deia res, d'anar a Les Penyes, i llavors totes les hores tenien un color indefinit, color de boira, lentes.