El vermell dels gallerets s'obre com un somriure, però també és una ferida, un record de mortalitat. Tot està bé: la carícia dels pètals i el polsim dels estams negres; la flor i el fruit, les llavors menudes. La roda gira.
Neden peixos sense memòria als mars domèstics. Peixos com pètals de rosa sanguina, que viuen cada volta com si fos la primera, i cada instant com si comencés l'univers...
No provis d'endur-te els gallerets a casa, ni vulguis aturar l'aigua. No pots.
Sigues mirada efímera damunt la flor que s'esfulla, rosella que vola, rosa de foc, papallona quieta.
Sigues l'olor del vent. Atura el mot, i escolta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada