Podria ser el vermell del boix grèvol, sempre guarnit, però no.
O el vermell d’un tros de cel encès, com una bandera.
Podria ser la llar de foc amb sostres de cendra, el caliu de les converses, la calidesa de casa endins, mentre a fora cau la neu sense fer remor, de puntetes.
Podria ser la bufanda que ha cagat el tió, el llom brillant d’un llibre nou, o el color dels nas dels nens que tenen fred però esperen tossudament els Reis.
Però no.
Aquest hivern, el vermell és el color de Palestina.
Vermell de crits contra la barbàrie, contra els silencis còmplices.
Vermell de sang vessada, dolors impossibles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada