Els carrers seran sempre nostres!

dijous, 27 de març de 2008

Campanya del Grup d’Actors del Lluçanès

El GALL fa una crida al públic per rebatre la retirada de la subvenció teatral a Prats

El Grup d’Actors del Lluçanès (GALL) ha engegat una campanya per intentar omplir la sala polivalent de Prats, el proper dissabte 29 de març (22:00 h), amb l’espectacle “Projecte Llenamu”, del grup Corcia Teatre. Aquesta obra de teatre està dirigida per Joan Roura, amb text del mateix Roura i de Xavier Boada, i es va presentar a Manlleu el passat mes de febrer.
La resposta del públic serà, segons l’entitat, la millor manera de demostrar el rebuig a la retirada de la subvenció dedicada al teatre per part de l’equip de govern (CiU) de l’Ajuntament de Prats. Les crítiques es fan extensibles a l’oposició del consistori (ERC), ja que el GALL lamenta que els republicans no parlin del tema en el seu butlletí. A “llegir més” hi trobareu un article d’opinió de Maria Àngels Parareda, directora del GALL, i el manifest que es llegirà dissabte durant la representació.
- Més informació de l’obra

dimecres, 26 de març de 2008

Més cara que esquena


La veritat és que m'agradaria recordar-ho més bé. Però, més o menys, la cosa va anar així.
Fèiem una reunió de l'Assemblea Antimilitarista d'Osona, que ja tenia molta feina feta, al carrer Sant Just, a Vic (el vuitanta-nou, el noranta?...) . Aquell dia, va venir un noi de Ripoll. D'Esquerra. Venia a dir que els insubmisos, a Esquerra, tindrien molt suport. Els insubmisos (i les insubmises) li vam dir que ja ens ho faríem sols.
La impressió que en guardo és la d'algú amb més cara que esquena, com se sol dir. Algú que volia aprofitar-se de la feina feta, sortir a la foto, quan les perspectives començaven a ser favorables.
El noi es deia Puigcercós. Joan Puigcercós.
Tatxín,tatxín! (música de l'agent 007).

dimarts, 25 de març de 2008

Llarga vida al teatre!


I vet aquí, que el teatre és humanitat.

Hi havia una vegada, i sortosament encara hi ha, una mena de gent un xic rara i de vegades fins i tot estrafolària, a la qual li agradava explicar històries, contes, somnis, llegendes, mites, tragèdies i comèdies.
Una gent que es deleix per parlar als altres de la vida, de la mort, de l'amor, del poder, de la guerra i de la pau, de les virtuts i de les misèries humanes.
Unes persones com les altres, tot i els seus apunts de raresa, obstinades en fer sentir a la resta sensacions i emocions de tots colors a través del què expliquen i explicaven.
I vet aquí que això ha passat des de que la humanitat és humana. Sempre hi hagut persones entossudides en parlar de la vida a la seva conciutadania, en fer que grans, petits, joves, homes i dones riguin, plorin, s'esgarrifin, tremolin i s'emocionin. Tribus, pobles, ciutats i nacions senceres han fruit amb aquesta gent que s'atreveix a dir el que pensa o pensen altres, que es desviuen per transformar-se en mil personatges i obrir finestres per on corren nous aires.
I vet aquí que el teatre ha seguit aquesta tradició mil•lenària d'explicar històries, escenificant-les. I després d'ell també el cinema, la televisió i ara la informàtica segueixen aquesta mena de necessitat de viatjar durant una estona per altres espais que sense ser estrictament realitat, ens parlen d'ella i de com la vivim, de com la voldríem, de com la sentim.
Però vet aquí una diferència important, el teatre conserva una part essencial d'aquesta cultura ancestral d'explicar coses als altres, la seva comunicació és instantània. Al teatre, qui explica, qui narra, qui representa, qui comunica, ho fa en el mateix moment en que l'altra observa, mira i escolta. Aquesta successió d'instants compartits, únics, a cavall entre la realitat i la ficció, és el tresor i la màgia del teatre. Una màgia hereva d'aquesta necessitat humana que es remunta als nostres més antics orígens.
Vet aquí, doncs, que el teatre forma part de l'essència humana, no és cap bajanada capritxosa de quatre arreplegades tocades de l'ala, és cultura arrelada.
I vet aquí, també, que en aquesta societat actual, complexa, competitiva, tecnològica i egoista, proliferen cada vegada més les ofertes d'oci sense necessitat de sortir de casa, ofertes mogudes generalment per interessos lucratius que potencien l'isolament de les persones per convertir-les en consumidores individualitzades.
I vet aquí, que en mig d'aquest sidral, el teatre intenta sobreviure com pot, fins i tot en llocs petits i apartats de la metròpoli com és el Lluçanès, com és Prats.
I vet aquí, que aleshores, quasi bé miraculosament, en indrets com aquest, apareixen iniciatives de programació teatral regular com la del GALL, única, extraordinària, francament rara. Una raresa tal que converteix la iniciativa en autèntic heroisme cultural.
I vet aquí, que en aquesta societat devoradora d'oci insubstancial, on només sobreviu allò que dóna diners, el teatre, per fer-se com cal i amb dignitat, necessita de l'ajut d'aquells que diuen defensar la cultura i els nostres trets d’identitat, els governants, els polítics, les administracions.
Sense aquesta col•laboració el teatre està en desavantatge clar, comparable a la situació de la pròpia llengua catalana. I de la mateixa manera que el català necessita un recolzament institucional per no desaparèixer engolit pel més fort, un recolzament que ningú nega, el teatre, com a acció cultural ancestral amb vocació de modernitat, necessita igualment de l'ajut institucional, començant pel més proper, el municipal.
I vet aquí, que el teatre, format per l'inseparable binomi actuants-públic, de la mateixa manera que la llengua en temps difícils, sap respondre amb fermesa davant del menyspreu i del voler arraconar-lo a la marginalitat. Ho fa, però, en veu baixa, respectuosament, per no molestar. Ho fa, senzillament, manifestant la fidelitat i l'amor a aquest fet ancestral d'explicar mil històries que ens parlen de la vida, de la mort, de l'amor, de la por, de nosaltres i dels altres.
I vet aquí, en definitiva, que el teatre és humanitat. I així ho manifestem, amb humilitat, com a tractament innocu per prevenir l'oblit i per estimular l'amor al fet teatral.
Llarga vida al teatre!

Vespre literari, a Torelló





Dia: el proper dissabte 12 d’abril.

Lloc: L’Eclipsi (a sobre Rocaprevera).

Hora: pels volts de les onze de la nit.

Tema: la insuportable brevetat del text.

Nota: hi haurà un sopar al mateix lloc a les 9.

Qui vulgui venir ens ho hauria de dir abans del dilluns dia 7.

Tlf: 938591380 o 938504486

dijous, 13 de març de 2008

Koktel kontrainformatiu, programa de ràdio de Torelló, ja es pot escoltar a internet


El programa Koktel kontrainformatiu, que s'emet en directe cada dilluns a Ràdio Ona, 107.4 FM de Torelló, de 10 a 11 del vespre, també es pot escoltar en diferit a Ràdio Voltregà, 107.8 FM, cada dimecres i cada divendres, de 8 a 9 del vespre.
I ara , a més a més, es pot escoltar des d'internet, accedint a aquest bloc:

http://koktelkontrainformatiu.blogspot.com/

Us n'oferim un tastet: la gravació del darrer programa.











diumenge, 9 de març de 2008

La literatura, al carrer

La lectura pública de "La plaça del Diamant" a Torelló ha estat un èxit. Des de les deu del matí fins a les tres de la tarda, una mitjana de vint o trenta persones escoltaven o llegien a la plaça Vella, ahir. M'ha emocionat participar-hi però, sobretot, m'ha emocionat escoltar unes paraules que, després de moltes lectures, ja havia fet meves, íntimes.
Era una sensació estranya: de joia, però també de tristor. Perquè "La plaça del Diamant" evoca, amb una senzillesa només aparent, la memòria col.lectiva del dolor de la guerra, de la fam, de la desesperació...però també les joies petites d'un ball de festa major, de sol i núvols en un terrat, de nens que es fan grans.
No sé ben bé com explicar-ho. És com si haguéssim obert, a la plaça, una capsa de records que ens fan d'una mateixa família. Veus de dones, d'homes, joves i no tant, donaven una força inusitada a les paraules escrites (exceptuant-ne alguna que no pensava pas el que deia, que tenia altres raons, per estar allí).
I un deu per a la Maria, la Mireia i la Sara, les tres noietes que van llegir amb correcció, però també amb emoció, el darrer capítol, el més difícil, perquè és un diàleg interior molt dens, una retrospecció en què passat i present, joia i dolor, es fonen amb el "vesper" que reviu d'un mercat a la matinada: la vida, que empeny.
La literatura ha de tornar a les places i als carrers!