Sóc només pols, però em penso estrella.

dilluns, 25 de febrer del 2008

COLORS I MASCLISME A “LA PLAÇA DEL DIAMANT”, DE MERCÈ RODOREDA


El dia 8 de març, a la plaça Vella de Torelló , es farà una lectura pública de “La plaça del Diamant”, de Mercè Rodoreda. Em vaig comprometre a col.laborar-hi. Així, doncs, he rellegit el llibre, que se m’ha endut com si no l’hagués llegit mai. Coincideixo amb Joan Sales, novel.lista i editor, quan diu: “A cada nova lectura hi he trobat noves fondàries, hi he descobert noves meravelles de detall (sobretot psicològiques i ambientals), com si fos una mina inexhaurible que ens reserva descobertes sorprenents sempre que ens hi endinsem”. Ha estat un plaer, doncs.

I ara m’adono que dos dels grans puntals de la narrativa catalana són novel.les fetes per dones: l’esmentada i “Solitud”, de Víctor Català. També m’agrada molt “Incerta Glòria”, de Joan Sales: hi ha moments d’una fondària antològica, per dir-ho amb les seves paraules, però el conjunt em sembla irregular, sobretot l’afegitó final.

Però parlàvem de Rodoreda. Ja fa una pila d’anys, unes meves alumnes de Torelló, amb la col.laboració de l’artista Miquel Danés, van guanyar un dels premis Baldiri Reixach per un treball de creació plàstica i literària que es deia, justament, “Els colors segons Mercè Rodoreda a “La plaça del Diamant”. Sempre m’havia quedat amb les ganes de tornar-hi, a aprofundir en la manera com Rodoreda tracta els colors: i em sembla clar que el recurs que més utilitza és la sinestèsia, és a dir: la barreja d’al.lusions a sentits diferents. Quan ens diu que les sabates eren “blanques com un glop de llet”, el serrell del llum “de maduixa” o un vestit “de seda de color de xampany” els nostres records sensuals ens fan imaginar molt més que un color, perquè inevitablement ho associem al gust, al tacte...En altres casos, a l’oïda: (els daurats d’una església) “eren un crit d’or que pujava amunt”; "Asseguda de cara al mar, de vegades gris, de vegades verd, més que tot blau, aquella estesa d'aigua que es movia i vivia, d'aigua que enraonava, se me'n duia el pensament i em deixava buida."

En aquesta relectura m’he adonat també d’un altre aspecte més inquietant, i és que el personatge del Quimet té un perfil claríssim de maltractador. Com és que no ho havia vist abans?

No pot ser casual. Estic segura que Rodoreda sabia molt bé de què parlava, que ho havia viscut o ho havia sentit explicar. La progressió és claríssima. Ja quan festegen Quimet arriba tard, o la visita quan no toca, i demostra una gelosia malaltissa. El maltractament psicològic continua amb la invenció d’un personatge (“Pobra Maria!”) inexistent, una suposada antiga promesa. També li fa saber que s’ha de sotmetre a les seves opinions:

“Em va donar un cop al genoll amb el cantell de la mà que em va fer anar la cama enlaire de sorpresa i em va dir que si volia ser la seva dona havia de començar per trobar bé tot el que ell trobava bé. Va fer-me un gran sermó sobre l’home i la dona i els drets de l’un i els drets de l’altra i quan el vaig poder tallar vaig preguntar-li:

- I si una cosa no m’agrada de cap de les maneres?

- T’ha d’agradar, perquè tu no hi entens.”

Mentre preparen el pis, la Colometa i els amics es fan un tip de “rascar paret”, però Quimet es fa el distret i els deixar treballar sols, amb una excusa o altra.

Més endavant, quan ja són casats, les coses empitjoren, la gelosia esdevé més obsessiva: “Em vaig posar a tremolar i li vaig dir que no cridés, que no podia deixar la casa així, de qualsevol manera i sense educació, que, pobre home, no m’havia dit mai una paraula més enllà de l’altra i que despatxar dolços m’agradava i que si em feia plegar a veure què...”

Quan la Colometa explica a Quimet que ha trobat casualment en Pere, el seu antic promès, al carrer, ell li fa prometre que no hi tornarà a sortir:

“Em va fer demanar perdó per haver sortit a passejar amb en Pere i per haver-li dit que no hi havia sortit i a l´últim em va fer arribar a creure que hi havia sortit i em va dir que m’agenollés.

- Al mig del carrer?

- Agenolla’t per dintre.”

Els maltractaments psicològics continuen. Un dia li fa “una broma” que de fet és un agressió física:

“Vaig entrar al nostre dormitori i fins allà em va seguir i em va tirar a terra i em va ficar a sota del llit empenyent-m’hi pels peus i ell va saltar damunt del llit. Quan provava de sortir em picava el cap des de dalt, ¡castigada! Cridava. I fos per la banda que fos que jo volgués sortir, ¡plam! la mà al cap ¡castigada! Aquesta broma, després, me la va fer moltes vegades.”

La Colometa no para de treballar: els coloms, els nens, fa hores de neteja mentre els seus fills es queden a casa sols... El Quimet es fa una cadira on només pot seure ell, no para de queixar-se d’un mal imaginari a la cama. Quan la Colometa no pot més, decideix acabar amb els coloms, però no gosa pas dir-li-ho:

“Vaig dir-me que s’havia acabat (...) Aquest pensament se’m va quedar per dins del cap com una brasa. (...) I vaig començar a marejar els coloms mentre covaven.”

Després Quimet “fa l’escamot” i finalment se’n va a la guerra, on potser esbrava la seva violència latent i on mor. Jo crec que aquest final amaga el final previsible de maltractador físic que lògicament havia de tenir: hauria acabat malament, la Colometa, en mans del Quimet!

Rellegir aquesta obra el dia 8 de març em sembla, doncs, doblement escaient: perquè celebrem el dia de la dona treballadora i el centenari del naixement de Mercè Rodoreda i perquè potser també hauríem de contemplar aquest dia com a un dia de lluita contra la violència mal anomenada “domèstica”. Perquè la violència no és mai domèstica, és ben salvatge.

dimecres, 20 de febrer del 2008

dilluns, 18 de febrer del 2008

LILA


"La senyora Enriqueta, que duia unes arracades amb pedres de color lila, se'm va acostar."

DAURAT


"...tot ple de lliris de Sant Antoni, amb la branca i les fulles de la branca d'or fi, era un crit d'or que pujava amunt."

"Van voler que jo em fes un vestit de seda de color de xampany."

divendres, 15 de febrer del 2008

GROC


"La Julieta, de color de canari, brodada de verd..."

"Va fer el cuc. No n'havíem vist mai cap: era de color de pasta de sopa sense ou."

"I el vent i la pluja i els ocells feien pessigolles als peus dels arbres tan verds quan naixien. Tan grocs per morir."

VERD


"La Griselda no es pot explicar: era blanca, amb un grapadet de pigues al capdamunt de les galtes. I uns ulls de menta tranquil.la."

"Era més bonica que mai: més fina, més blanca de pell, més d'aigua verda els ulls."

MARRÓ


"Vaig estrenar el vestit de color de castanya amb un coll molt fi de color de crema, que m'havia fet jo mateixa."

BLAU


"La tela del matalàs era blava,
amb un dibuix de plomes lluents i arrissades."

"Asseguda de cara al mar, de vegades gris, de vegades verd, més que tot blau, aquella estesa d'aigua que es movia i vivia, d'aigua que enraonava, se me'n duia el pensament i em deixava buida."

"El sol ja es ponia i allà on ja no era, l'ombra es tornava blava i feia estrany de mirar."

"Pensava en els ulls d'en Mateu, amb aquell color de mar."

"A sota, tan aviat hi tenien un camp de núvols com el camp tot blau del mar i va dir que el mar, vist per sobre, és de molts colors i amb corrents d'aigua entre aigua."

"Tots els llums eren blaus. Semblava el país dels màgics i era bonic. Així que queia el dia tot era de color blau. Havien pintat de blau els vidres dels fanals alts i els vidres dels fanals baixos."

NEGRE


"Mossèn Joan semblava fet d'ala de mosca; vull dir el vestit. D'aquesta mena de color de negre passat."

"El rebuig de les bèsties tot servia per ser venut damunt de fulles de col: (...) els cors partits, amb un canal buit al mig, embussat per una gleva de sang presa: un glop de sang negra..."

"Quan vaig estar sola vaig mirar el cel i només era negre."

"En el picaportes hi havien lligat una gran llaçada negra, i la mica d'aire gris d'un dia de tardor que començava la feia voleiar."

VERMELL


"El llit era de caoba negra amb dos matalassos i un cobrellit crema amb roses vermelles i tot el voltant fent ondes enribetades de vermell".

"Tota l'herba al voltant de les llagostes, que sortien d'un pou, era cremada, i el mar al fons, i el cel per sobre, eren de color de sang de bou."

"Dels ganxos penjaven els fetges molls de sang per dintre."

"... i un drac a prop amb la cua cargolada per damunt d'una muntanya sense arbres, amb la boca oberta de bat a bat, amb tres llengües de foc com tres flamarades."

"Sentia la brasa a dins del cervell, encesa i vermella."

TARONJA


"Em va fer un petó i així que va començar a fer-me el petó vaig veure Nostre Senyor a dalt de tot de casa seva, ficat a dins d'un núvol inflat, voltat d'una sanefa de color de mandarina, que se li anava descolorint d'una banda."

ROSA


"M'havia posat el vestit de fusta de rosa, una mica massa prim pel temps, i tenia pell de gallina tot esperant en Quimet en una cantonada."

"Hi havia un piano negre i dues butaquetes de vellut de color de rosa."

"I me'n vaig anar al terrat, amb el cel tibant i de color de maduixa a la posta."

dijous, 14 de febrer del 2008

BLANC


"Anava blanca de dalt a baix: el vestit i els enagos emmidonats, les sabates com un glop de llet, les arracades de pasta blanca, tres braçalets rotllana que feien joc amb les arracades i un portamonedes blanc".

"En Quimet va dir que volia un paper verd poma, i paper de color de nata a l'habitació del nen, amb una sanefa de pallassos."

"Un dia vaig veure unes xicres de xocolata molt boniques i en vaig comprar sis: totes blanques, gruixudetes."

"Dels ganxos penjaven (...) les tripes humides i el cap bullit i totes les tripaires tenien la cara blanca, de cera, de tant estar a la vora d'aquells menjars sense gust."

"El camió (...) va enfilar la carretera blanca que duia a l'engany."

"Em vaig haver de fer de suro. I el cor de neu."

"...i el cobrellit més blanc que les dents."

Lectura pública de LA PLAÇA DEL DIAMANT


Vine a llegir La Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda

Dia: dissabte, 8 de març

Hora: a les 10 del matí i fins que s’acabi l’obra

Lloc: Biblioteca Dos Rius, Torelló

Tothom hi és convidat!

Si hi voleu participar només ens ho heu de fer saber: b.torello.dr@diba.cat / 938594043

Organitzen: Biblioteca Dos Rius; Ajuntament de Torelló; Radio Ona - programa Diàlisi -

Col·laboren: Setmanari Torelló; Setmana del Llibre en Català

divendres, 8 de febrer del 2008

CAMÍ DE DESIG DE PRIMAVERA A MONTESQUIU


Miro detingudament els marges, però encara semblen nus. Els arbres, alts, dibuixen branques sense ombra al cel molt blau. El camí s’enfila. Els ulls acostumats a l’herba curta descobreixen, però, violetes blaves: només dues, com dues llàgrimes.

Deleixo l’herba fetgera, els pixallits grocs. Però l’herba rossa sembla adormida. Les vaques de color de terra pasturen el silenci, el subratllen de tant en tant amb un repic d’esquelles. Trobo un, dos, tres homes pel camí. M’estimaria més no trobar ningú però, en canvi, els sons llunyans no em destorben: un xerrac elèctric, un gos, el soroll arrissat d’un tractor.

S’alça del no-res una papallona petita, color de poma bullida. Em trec la pell del jersei i se’m fa més viu l’alè de molsa de les obagues, i la llepada càlida del sol ascendent, que puja amb mi i estripa boires: fa nou el paisatge.

Porto un poema de Segimon Serrallonga a la butxaca, al cor, al cap:

“I sento, així mateix, un cop i un altre el temps

aturat amb mi sobre la pura buidor...”

Rellegeixo els versos que el cap escriu al cel net de la memòria, aquest matí, i em ve la imatge d’un esparver que plana en espiral i s’enfila amunt: “un cop i un altre el temps”.

Hi ha gent, com Segimon Serrallonga, com Verdaguer, que poden escriure des de l'altura, que abasten geografies, del món i de l'ànima. Altres, només podem arrossegar a poc a poc cada paraula, com si fóssim formigues; i cada mot serà sempre més gran del que mai arribarem a ser nosaltres.

A la font, que només té un rajolí d’aigua que no es pot beure, descobreixo finalment l’herba fetgera: amb dues flors blanques, i sento que he acomplert un ritual: si veig l’herba fetgera i les violetes; si veig ni que sigui una papallona i em trec el jersei, i camino, la primavera arribarà, aviat.

Espio amb impaciència els borrons negres dels freixes, la seda dels salzes. Un alè de vent petit es torna frec de paper a les fulles seques dels roures, que em diuen: no et treguis el jersei, encara no, mira’ns; l’hivern no s’ha acabat. Però just al costat, la florida sense flors d’un avellaner groc em diu justament el contrari.

Encara no hi ha sargantanes a les parets de pedra seca. Hi deuen ser, arraulides, ja sortiran. Només veig una llagosta de color de fulla, que salta com si fos la minutera d’un rellotge. I una petxina mil·lenària escrita per sempre a la pedra grisa.

“...la pura buidor, més amorosa,

on encabeixo, sol, la mirada quieta i sento

la pau, endins, com en un centre que em ve.”

Montesquiu, des del rocal, és una estesa de teulades vermelles, de terrats amb roba diminuta, de cotxes de joguina. Horts. I un riu segrestat, que se’n va del llit de pedra cap a un canal verd. Al lluny, encara hi ha transparència de muntanyes. A prop, la pau, endins.

dimarts, 5 de febrer del 2008

CARTA OBERTA AL SÍNDIC DE GREUGES DE CATALUNYA

Sr. Rafael Ribó

Síndic de Greuges de Catalunya

Barcelona


ANTECEDENTS

A Osona, el 2001, la Koordinadora d’Osona contra la tortura i altres entitats, ja vàrem posar una querella contra Josep Anglada i la seva Plataforma Vigatana, que després es convertiria en Plataforma per Catalunya. En aquell moment, ja alertàvem del perill creixent que suposava per a la convivència un partit xenòfob i obertament racista, i ens semblava que hi havia motius suficients per a la seva il.legalització. No vam tenir gaire èxit. Des de la premsa local, se’ns va acusar fins i tot de fer-li propaganda (!) I, ja en aquell moment, vam acabar denunciant també unes declaracions racistes de Marta Ferrussola, esposa de l’aleshores president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, i Heribert Barrera, d’ERC. Josep Anglada s’hi excusava, li van anar com anell al dit.

La querella va ser admesa a tràmit, i fins i tot van citar Anglada a declarar. Però aleshores, impensadament, el jutge Lorenzo Núñez deixava el càrrec. La nova jutgessa del Jutjat d’Instrucció 2 de Vic, Olaia Ortega, va rellevar-lo i no només no va citar Anglada, sinó que ens va imposar una fiança de 500.000 pessetes, despesa inassumible per a nosaltres. La querella es va arxivar.

FETS ACTUALS

I ara som on som. La bèstia creix. Però no només això. Perquè altres partits, pretesament democràtics i políticament correctes, s’han apuntat al carro del racisme, és a dir: el carro que arreplega els vots dels ignorants. Ara, CiU també utilitza la xenofòbia com a reclam electoral.

Efectivament, en els últims dies han aparegut arreu de Catalunya cartells de propaganda pre-electoral de CiU que duen implícit un missatge xenòfob. En els cartells es diu de forma literal que " a Catalunya no hi cap tothom" fent referència al col·lectiu de persones immigrades.
No podem permetre que, emparant-se en la recerca de vots, els partits polítics facin ús de missatges xenòfobs i racistes que posen en perill la convivència entre la ciutadania.
Amb aquesta campanya, CiU utilitza discursos que recorden l'extrema dreta de Haider i Le Pen, i evidentment la PxC.
É
s per això que exigim la retirada immediata d'aquests cartells i fem una crida a la responsabilitat de la classe política a l'hora de plantejar discursos que afecten la convivència entre les persones.

Però no n’hi ha prou. En base a l’article 14 de la Constitució Espanyola, en relació amb el 510 del Codi Penal, creiem que hi ha prou base per a una nova querella, no només contra la PXC, sinó també contra CiU, pel contingut racista dels seus cartells electorals.

Nosaltres, però, no tenim recursos. No vivim de la política, la patim. Per tant, com que no ens veiem amb cor d’impulsar aquesta nova querella,

DEMANEM:

Que sigui vostè, com a defensor dels drets de la ciutadania, qui ho faci, de manera urgent.

Pequè el racisme no és una opinió: és un delicte.

Koordinadora d’Osona kontra la tortura i l’explotació laboral

http://coordinadoraantifeixista.blogspot.com/

Vic, Osona, quatre de febrer de dos mil vuit.

SIGNATURES : Podeu fer arribar la vostra adhesió (amb nom, cognoms i DNI ) a aquesta adreça electrònica:

coordinadoraantifeixista@hotmail.com


Carlos Alonso

Francesc Arnau i Arias

Montse Arnau i Arias

Montserrat Aumatell Arnau

Biel Barnils i Carrera

Marc Barrobés Meix

Lèlia Becana Velasco

Alexandra Bordallo Sepúlveda

Marta Calle Marcé

Joan Canela i Barrull

David Cortés Muñoz

Òscar Estanyol i Ullate

Antoni Ferret i Soler

Dani Font Mateu

Josep Iborra Plans

Roser Iborra Plans

Marta Iglesias Urbano

Anna Miralpeix Llobet

Pau Pàmies

Diana Reig i Baiget

Felip Vidal Combalia