Finestra oberta. Casa per fer entre totes i tots. 1 d'octubre. 2 d'octubre. 3 d'octubre...

dilluns, 28 de gener de 2008

Duran, racista, t'esborro de la llista!

"El racisme no és una opinió, és un delicte"

Els últims dies han aparegut arreu de Catalunya cartells de propaganda pre-electoral de CiU que duen implícit un missatge xenòfob. En els cartells es diu de forma literal que "a Catalunya no hi cap tothom" fent referència al col·lectiu de persones immigrades.
Crec que no es pot permetre que, emparant-se en la recerca de vots, els partits polítics facin ús de missatges xenòfobs i racistes que posen en perill la convivència entre la ciutadania.
Amb aquesta campanya, CiU utilitza discursos que recorden l'extrema dreta de Haider i Le Pen i, més a prop, PXC.
És per això que exigeixo la retirada immediata d'aquests cartells i faig una crida a la responsabilitat de la classe política a l'hora de plantejar discursos que afecten la convivència entre les persones.
Passa-ho!

6 de febrer de 2008:

He rebut aquest resposta de Duran i Lleida.
I no, no em convenç! Crec que CiU practica un "racisme de baixa intensitat", per dir-ho d'alguna manera, un racisme embolcallat de frases ambígües i políticament correctes que legitimen l'altre racisme més descarat, el de PXC, per exemple. Però uns i altres no tenen cap respecte real per a les persones immigrades del sud (les de "nord enllà" , si tenen diners, rai!)-
Sí, Sr. Duran: jo també he lluitat per aquestes "llibertats que ens ha costat tant d'aconseguir". Passa, però, que jo no les veig pas tan aconseguides, encara: la repressió, en català, també és repressió. La pobresa, en català, també és pobresa. La misèria, en català, també és misèria.
I crec que en nom del catalanisme mal entès no podem pressuposar que som millors que ningú, ni podem pressuposar tampoc que arriba gent "amb una clara voluntat de no compartir els nostres valors fonamentals".
Som ciutadans i ciutadanes del món. Com els i les que arriben a Catalunya.
Ni més, ni menys.

Benvolguda Sra. Roser Iborra:

Gràcies per voler expressar la seva opinió, encara que sigui adherint-se a una campanya i a uns eslògans que no s’ajusten ni al que he dit ni al que penso i que sovint s’acompanyen amb una imatge suposadament divertida, cosa que no és el cas. El seu missatge, però, l’agraeixo perquè em permet la possibilitat de parlar amb vostè de la qüestió que indica.

D’entrada, he de dir que sota cap concepte les frases a què al·ludeix provenen de cap intenció racista o xenòfoba, i el contingut del forward que m’envia no guarda en absolut cap relació amb el que jo he dit. Li prego, doncs, que més enllà dels titulars i dels eslògans, es fixi amb el que es diu i, després, faci els comentaris que cregui oportuns. En el meu cas li he de dir que sempre he defensat l’absolut valor i dignitat de la persona humana, sense cap mena de distincions per cap raó.

Ben al contrari, les meves paraules suposen un reconeixement per a les persones que arriben i que generalment no ho fan per voluntat de veure món sinó perquè fugen d’una realitat que no els proporciona futur ni a ells ni a les seves famílies. Totes aquestes persones no poden ser criminalitzades pel fet de venir, sinó que hem d’entendre les raons que les impulsen a fer viatges temeraris, moltes vegades jugant-se la vida, pel legítim desig de tenir un futur millor.

Però també hem de pensar en les possibilitats materials d’acollir persones i de prestar els serveis necessaris i en els mecanismes que facin possible la convivència i la integració. I també hem de ser conscients, agradi o no, que al costat de les persones que arriben mogudes per un afany de futur, també n’hi ha d’altres que no arriben amb les mateixes intencions ni bona predisposició. També hi ha gent que arriba amb una clara voluntat de no compartir els nostres valors fonamentals i que tampoc no creu en les llibertats que a nosaltres ens ha costat tant d’aconseguir. Tot això ens ha de portar a la reflexió seriosa i no als eslògans ni a polítiques de “happy flowers” o irresponsables.

Sigui com sigui, li agraeixo que tingui la voluntat de participar i de fer sentir la seva veu en qüestions polítiques. Això, encara que no s’hagin guardat del tot les formes i el respecte mutu que tots ens mereixem, sí que suposa un grau de conscienciació i de compromís que valoro molt i que resulta indispensable per fer progressar el nostre país.

Ben cordialment,

Josep A. Duran i Lleida

Berenar Literari de Manlleu 2008


VINE A LLEGIR EN VEU ALTA!

L’acte de lliurament de premis del XIV Premi de Narrativa Frederica Montseny enguany tindrà lloc durant el Berenar Literari de Manlleu 2008, a la sala d’exposicions de can Puget, el dia 8 de març a les 6 de la tarda.

L’acte consistirà en un recital de textos de dones escriptores de literatura catalana i universal, a càrrec dels alumnes participants de les dues edicions del Taller d’Escriptura, organitzat per l’àrea de Cultura de l’Ajuntament de Manlleu, i també de tothom qui ho desitgi.

Els assistents a l’acte també podran recitar textos que ja portin preparats o que podran escollir entre els llibres que hi haurà a la sala d’exposicions de can Puget cedits per la Biblioteca de Manlleu.

Qui vulgui assistir als dos assajos previs que es faran per preparar el recital que es posi en contacte amb Anna Miralpeix de l’àrea de Cultura (miralpeixla@manlleu.cat / 93 850 66 66 EXT 175).

En finalitzar l’acte s’obrirà un debat sobre l’actualitat de les bases del Premi de Narrativa Frederica Montseny: “Cal modificar les bases del premi perquè deixi d’anar dirigit únicament a dones?”. Després del debat, una votació popular decidirà democràticament el futur del premi en la propera convocatòria.

dimarts, 22 de gener de 2008

HISTÒRIA DE LA LLETRA EFA

Us diré un secret: quan era petita, la lletra efa em semblava molt estranya. I molt difícil....perquè l’efa s’ha de dibuixar sense panxa i esquena, ben dreta.I això costa, buf! A mi se’m cargolava, i n’estava farta. El cas era greu, perquè em dic Ofèlia Ferrer Rafat i, és clar, em passava la vida fent i refent efes: les majúscules encara, perquè són com la E coixa, però la mestra esborrava, sense pietat, les efes minúscules i malgirbades que omplien la pàgina del meu quadern de cal.ligrafia, com un bosc de lianes. I apa, torna a començar!

A més a més, les paraules amb efa eren tristes: difícil, fum, fàbrica, fred, fosc, ferotge...tristes i grises, fastigoses, i una mica perilloses i tot.

Però és allò que passa: et fas gran. Les efes ja no se’m resistien tant, les sabia dibuixar més dretes, i a més vaig descobrir que servien per començar paraules un bon xic més alegres, com ara flor, bufanda o finestra. Les flors són de molts colors, i fan una flaire que enamora. Les bufandes abriguen, fan una escalforeta molt agradable, i les finestres, a l'estiu, refresquen ...L’efa de flor sona bé i tot, fluixet. És una efa difícil, però simpàtica.

La meva reconciliació total amb les efes, però, va arribar un bon xic més tard. Exactament, quan feia tercer i ja no em feia mandra dutxar-me i pentinar-me; més aviat hi passava molta estona, empolainant-me, perquè volia ser (o semblar) guapa, fina i elegant. I és que a la classe de tercer...no sé si explicar-ho...em guardareu el secret, oi?...Doncs, això: a la classe de tercer hi havia un nen que m’agradava. Tenia els cabells rossos com el blat madur i els ulls verds com una infusió de menta. Qui s’hi pot resistir! I el nen es deia Fermí: així mateix; amb efa!

No cal ni dir que, a tercer, les meves efes ja eren d’allò més ben fetes, les trobava fàcils, i m’agradava molt dibuixar-les a tot arreu: era feliç. Al capdavall, potser les efes em portarien sort, a la vida!

Allò del Fermí es va acabar quan vaig anar a l’institut, perquè ell va anar a un altra escola, i ens vam perdre de vista. Coses que passen. La vida és dura...però no tant. Perquè, a l’institut, vaig conèixer en Florenci, el que ara és el meu marit, i que és farmacèutic. El farmacèutic Florenci Font Fernández, per ser exactes. Vam tenir una nena, la Flora, que és fineta i bufona, com indica el seu nom.

A la universitat Pompeu Fabra, vaig estudiar per mestra. Vaig treballar a Folgueroles, però finalment vaig a anar a parar a Torelló, al Fortià Solà. Catorze anys i mig, hi vaig estar. És una escola fantàstica!

I estic molt contenta que ara, que ja només faig de iaia, m’hagueu convidat als Jocs Florals: m´han dit que feu uns escrits francament ben fets. És per això que us felicito de debò i us convido a seguir escrivint, amb premi o sense; perquè llegir i escriure ens fa sempre una mica més feliços!



divendres, 4 de gener de 2008

Bon any nou!