Els carrers seran sempre nostres!

divendres, 21 de setembre de 2007

Cavalls de nit


Els cavalls blancs de la nit galopen, percudint la pell estrellada dels insomnis.

Que llarga, la nit. M’arrapo a la crinera tèbia, acoto el cap dintre el vent de glaç que fueteja.

Els cavalls blaus del matí caminen lents, cautelosos, mengen a poc a poc les crestes enceses dels núvols.

Al migdia, cavalls vermells com sang aglevada lluiten i s’aparellen; s’aparellen i dormen al desert del foc fred dels somnis.

Els cavalls grocs de la tarda pasturen les hores dòcils, però també masteguen temps incerts. Ara i aquí, és a dir: abans i allà. Després.

Lentament, cavalls rosats del capvespre es tornen ataronjats, lilosos. Fan un trot lleuger cap al país dels horitzons inabastables, on mai no s’arriba.

A contrallum, els cavalls negres dels dies finits cavalquen miratges, apaguen clarors, tanquen portes il·lusòries.

Alhora, cavalls blancs de nit, agrumollats, galopen.

dimarts, 4 de setembre de 2007

La Pepeta de Cal Pei


A Alpens tots la coneixem, la Pepeta. Tant, que ja forma part del nostre paisatge íntim: el que recordem quan en som fora, el que enyorem.
La veiem passar amb el cabàs, dia sí i dia també, sempre enfeinada; o regant les flors, o passejant carretera amunt, carretera avall...
La Pepeta de Cal Pei ens guarda les claus que són de tots. I les paraules perdudes; els noms de les cases, els noms de les flors: l’herba prima, l’herba blava...Ens guarda les claus dels consells, les claus dels records, les claus de las cançons antigues.
Si estem malalts, té una paraula amable a punt; si estem bons, també un somriure...i a vegades, fins i tot, una petita, benèvola, fina ironia.
Però és que la Pepeta de Cal Pei és, també, la nostra mare. Per a nosaltres és tot això i més: molt més.
I és que, d’una mare, ho volem tot: que ens deixi fer la nostra, quan som petits; que ens deixi ser petits, quan som grans i tornem (i volem tornar sempre). Volem sentir-nos escoltats i agombolats; volem recobrar els records i les olors de la infantesa.
De les mares, ho esperem tot: la carícia suau, els llençols nets amb olor d’espígol, els macarrons del diumenge, el somriure a punt, la força.
A les mares, els donem ben poc: però ho prenem tot.
Gràcies per tot, doncs.
Per molts anys, Pepeta!
Per molts anys, mare!

La Dolors del Casino


Sovint la Dolors, discreta i callada, pren la fresca amb el Jep al portal de Ca la Munda, al carrer Vilamala, a Alpens.
Tothom qui hi passa s’hi atura, i parlen de tot i de no-res: dels anys passats, sembla mentida!, de la calor, de la secada que, si dura, malament rai...pocs bolets es faran.
La Dolors, tranquil.la i reposada, mira des del portal el cel d’estiu, que ja té el vellut groc de la posta a punt. Sembla que era ahir, quan seia a l’escola, petita, amb la Pepeta de Cal Pei al costat: l’amiga fidel. A vegades el Pere i el Joan, els germans respectius, es barallaven i volien que les nenes també ho fessin. Criaturades, pensa...
Sembla que era ahir, quan les vetlles d’hivern al Casino eren llargues i càlides, al voltant de l’estufa roent que convidava a la rotllana i a les converses...
El vellut del cel ja és ben blau, ben alt, quan la Dolors i el Jep tornen les cadires a dintre i endrecen els plats del sopar i, també, els records petits i el dia nou viscut, plegats.
Esperem trobar-t’hi (trobar-vos-hi) molts anys, Dolors, al portal de casa vostra, a l’hora dolça, com si encara festegéssiu, amb el vellut negre de la nit que cabdella estrelles com flors.