Sóc només pols, però em penso estrella.

dilluns, 2 de juliol del 2007

CASA PERDUDA


Ens pensàvem que era molt gran, i que era indestructible. No era només una casa, sinó un món: hi fèiem muntanyes de llençols, torres de coixins, amagatalls com túnels dintre els armaris.
A la casa perduda no hi passàvem mai gana; no hi passàvem mai set. Hi podíem riure, hi podíem plorar.
Si ploràvem, el consol era a punt.
Si estàvem malalts, s’obria tot un món amable fet de tisanes i mans al front: gairebé ens agradava, estar malalts, perquè per uns dies érem el centre del món, i aquella sol·licitud ens curava cos i ànima.
Ens pensàvem que era molt gran, la casa dels pares.
Els crèiem immortals.
Els volíem indestructibles.