Finestra oberta. Casa per fer entre totes i tots. 1 d'octubre. 2 d'octubre. 3 d'octubre...

dilluns, 11 de juny de 2007

ANGLADA, L’IMMIGRANT


Als voltants de l'any 1000 a.n.e., gent vinguda de l'altra banda dels Pirineus que parla una llengua indoeuropea i que coneix la metal·lúrgia del ferro, pel seu origen a la zona danubiana, a Centre Europa, es superposa sobre el substrat indígena del país. L’immigrant Anglada, l’iber Anglada, era un d’ells. Com jo. No ens van rebre gaire bé.

L’any 218 a.n.e.., el cartaginès Hanníbal, àlies Anglada, l’immigrant, va travessar les terres de l’interior, lluitant amb les tribus que li eren hostils...el seu objectiu era passar els Pirineus, per tal d’atacar Roma per via terrestre...i els pobres ausetans, es van haver de tornar a defensar quan un romà, Gneu Corneli Escipió, àlies Angulata, va desembarcar a Empúries amb la missió d’atacar els cartaginesos que encara quedaven a la península...
La ciutat, Ausa, es va rendir després d'un mes de setge, de la fugida del cabdill Amusic i del pagament d'un tribut de 20 talents.

El 516 a.n.e.. Cinidi (dit l’Anglada), el primer bisbe cristià, va arribar a la plana des de les comarques del litoral mediterrani.

EL MUSULMÀ ANGLADA

I vénen també els visigots, que es van aliar amb els romans i més tard amb els musulmans. Ausa, després Ausona, queda destruïda.

Els visigots es converteixen en aliats dels musulmans (entre els quals Anglada). Ens ensenyen la manera de regar la terra, la numeració... (Hi ha qui assegura que “Anglada” pot tenir origen germànic, o fins i tot àrab: en aquest últim cas, derivat de Zanglada)(1).

Amb tantes lluites, Osona ha quedat molt despoblada. Els reis francs deleguen el seu poder en els comtes. Guifré el Pelós i altres francs, entre els quals l’immigrant citat, comencen la repoblació d’Osona l’any 879.

“Vicus Ausonae”, és a dir, el raval d’Osona, es converteix en Vic. Un besnét del comte Guifré, el bisbe Oliba, ho va ser de Vic. El Mercadal ja és un centre d’atracció comarcal, i també el mercat de provisions de la Quintana, , davant del palau dels Montcada. Potser l’immigrant Anglada hi fa de carnisser.

A les darreries del segle dotze, ja hi ha tres mil habitants a la ciutat.

EL JUEU ANGLADA

Els jueus, entre els quals Anglada, s’estableixen a la ciutat cap al 1277. Eren canvistes, metges...Hi van construir una sinagoga, malgrat l’oposició d’alguns veïns.

El 1348, Anglada s’escapa per poc de la pesta negra, i dels terratrèmols del 1428 i del 1448. Van caldre vint-idos anys, per refer les muralles. Vic queda tan despoblat, que el 1388 el rei Joan I concedeix la llibertat a tothom qui es vol establir a Vic, encara que sigui presoner. És el cas de l’immigrant Anglada, que hi funda una família.

El 1450 hi ha la revolta dels remences. Volen aconseguir la llibertat personal comprant al senyor el dret de remença que els lligava a la terra.

Durant el segle XVI encara hi ha rebrots de pesta. El 1538, es col· loca la primera pedra de l’hospital de la Santa Creu. També es funda una institució benèfica que acull els nens orfes (com el petit Anglada) a causa de la pesta o de la lluita contra França.

EL NYERRO ANGLADA

La ciutat comença a dividir-se entre nyerros (Anglada?) i cadells. Els bandolers de l’època estan al servei dels uns contra els altres, i es passegen per la ciutat armats amb pedrenyals.

Vic torna a créixer. El 1670, fra Josep de la Concepció fa el projecte de la casa de la ciutat. Malgrat que Anglada és un immigrant, podia haver estat elegit a l’Ajuntament, on els càrrecs es trien per insaculació (un nen menor de deu anys treu el nom d’un petit sac) a partir dels noms d’una llista aprovada pel rei.

A Vic hi ha poc blat, fam, epidèmies, guerra, bandolers i bruixes. A la plana de Vic es van penjar prop de cinquanta bruixes i bruixots: el bruixot Anglada, també!

El 1687, hi ha una plaga de llagostes, que arrasa els conreus.
El 1787, després de la guerra de Successió, durant la qual els vigatans s’oposaren als botiflers, Vic tenia 9.193 habitants. Hi devia haver Anglades a ambdós bàndols.

Després de 1714, arran del Decret de Nova Planta, Felip V imposa una política centralista arreu de Catalunya, més repressora encara per als vigatans. Pengen a la forca el cèlebre vigatà Bac de Roda.
El mateix any de la revolució francesa, el 1789, a Vic hi ha avalots pel pa. Els fabricants de teixits repartien feina (llana per a filar) per les cases.

Hi ha la guerra contra Napoleó, ( la primera ocupació francesa de Vic es produeix el 1809), les lluites entre constitucionals i absolutistes, i encara les tres guerres carlines. L’immigrant Anglada reapareix entre els refugiats i, més tard, entre els nens que treballaven a les fàbriques. Cap a la fi del segle, la pèrdua dels mercats colonials fa que els sous siguin encara més baixos...

EL FRANQUISTA ANGLADA

El 1868 es concedeix el dret de vot, però només als homes. Arriba el tren , el 1875. S’accentua la divisió entre propietaris i assalariats. Hi ha immigrants Anglada entre els uns i els altres.
No arriba la televisió fins als anys 60 (1960), just quan neix un tal Josep Anglada, immigrant de soca-rel. Als 18 anys és militant de Fuerza Nueva. Als 42, funda el partit de Blas Piñar a Vic, organitza viatges al Valle de los Caídos. És un franquista convençut. No es considera ni racista ni xenòfob, diu, tant ell com el seu partit volen promoure el respecte i la tolerància (sic). El 15 de gener de 2001 legalitza Plataforma Vigatana, que amb el temps serà PXC. Vol un control de la immigració que ve del sud (Els que vénen del nord són turistes o estrangers, es veu). Que s’autocontroli, doncs. Que s’autoexpulsi, si molt convé!


(1) Consulteu la web http://www.anglada.com.ar/principal/princesp.htm











dilluns, 4 de juny de 2007

CASA MEVA


Darrera les finestres dels ulls, el cap, com una sínia, pensa i buida constantment una aigua tèrbola. Dintre el meu cap (casa meva) hi ha un sostre baix, un amuntegament de golfes oblidades. No puc, però, prescindir de res. Hi ha records com cadires coixes, taules empolsinades, racons de teranyines, capses tancades. Però per les finestres petites dels ulls hi entra, a vegades, una estranya claror de sol esmolada pel vent dels dies. I és llavors que la calidesa obre capses d’oblit, revifa la pell prima de les parets del crani amb una esgarrifança de cosa viva; de sorpresa, encara.
Sorpresa d’endevinar el mateix tremolor en uns altres ulls, un instant fugaç: ventada.
Sorpresa de sentir-se el capdamunt dels dits florit de pètals, la fusta de les columnes de les cames clivellada de brots nous, la pedra del safareig del ventre vestida de molsa tendra.
Casa meva és un porxo en runes, bigues trencades; dolors antics vestits de líquens grocs, com teules escapçades. És una aigua oculta que dorm en dipòsits fràgils, canonades que gemeguen, aixetes rovellades.
Dintre el bosc de les costelles nues, com arbres morts, els núvols passen de pressa, flonjos, estripats per aquest vent càlid, per aquest sol fred. Dibuixen cal·ligrafies blanques damunt la pàgina blava del sostre que fa de cel, però no les puc llegir. Escriuen dibuixos eteris que s’esborren tan bon punt els miro, que fugen si els penso. Em deixen un alè de pedra, un coll rogallós de tartera engrunada...
Al celler del cor, la cova fosca, estalactites i estalagmites, gota a gota, escriuen el temps passat, el temps futur: malden per retrobar-se.