dissabte, 21 d’abril de 2007

El cor del poble és el forn de pa


El cor del poble és el forn de pa: al matí, al migdia o al vespre, tots i totes hi acabem anant, al carrer de la Placeta, i tornem a casa amb el pa olorós i tebi que a Cal Jolis han cuit durant les hores quietes de la nit, mentre dormíem i les estrelles eren enceses i altes.
Durant molts anys, dia rera dia, l’Assumpció va ser darrera el taulell, amb calma i parsimònia, dedicant-nos a cada un una paraula amable, a més del pa i la torna, o del pa i la coca, o del pa i les patates i el diari.
Durant molts anys, dia rera dia, l’Assumpció ens va obrir fora d’hora, si convenia, i ens va tractar com a amigues, com a amics.
Ara és hora de tornar-li una mica d’aquella amistat i d’aquella confiança. Hora de recordar-la i d'enyorar quan fèiem fer petar la xerrada si la trobàvem passejant, o asseguda al pedrís de la Fonda quan els captards vellutats de l’estiu ens convidaven a prendre la fresca.
Però ara ja no podem preguntar-li per les coses que no sabem, i els temps que no vam viure...
Quan som nens, i quan som joves, no ens ho acabem de creure, que els anys passen de la mateixa manera per a tothom. Ens sembla que només fem passets de pardal, i tenim tanta pressa de fer-nos grans que passem per la vida sense adonar-nos de la meitat de les coses...Després, quan els nostres fills creixen, veiem en ells una mesura molt més clara dels anys passats, dels anys que no s’aturen.
Però és amb els néts i amb els besnéts, quan tenim temps d’aturar-nos una mica i veure’ls créixer; quan tenim temps d’escoltar-los.
L’Assumpció ens va regalar, sempre, un comentari amable, un somriure: amistat i confiança.
Per sort, des del cor del poble, des del forn de pa (que és com el ventre tebi d’una mare), algú vetlla encara en la nit, algú ens hi espera.
És hora d’agrair-ho.
Gràcies, Assumpció, per tantes hores de feina; gràcies per haver pogut trobar-te cada dia, com una fita, com una referència en els nostres camins d’anada o de tornada.
Desitjaríem trobar-te encra, carretera amunt, o carretera avall, o al pedrís de prendre la fresca, molts dies, molts captards. Desitjaríem trobar-te esperant que arribin els teu néts, o el Josep o el Joan o l’Antonieta, els teus fills. Ajudant la Conxita, veient créixer els teus besnéts...
Et recordarem, Assumpció, i gràcies de tot cor per la teva acollida de cada dia.

dijous, 19 d’abril de 2007

ENS HO PASSEM MOLT BÉ


Quan va néixer el meu germà petit, en Lluc, a casa meva tots es van trastocar, poc o molt. Vull dir que tot va canviar. Ningú no em feia cap cas, a mi: tot eren regals i més regals per a aquella coseta petita i ploranera del bressol: colònies, sabons, i coses així. Podria anar ben net durant tota la vida! Però també li portaven ninots de roba molt divertits que ell ni es mirava, és clar, i que a mi m’haurien fet prou il.lusió. Però no se’ls va pas acudir, de portar-me’n cap. Cap ni un. La mare deia que també serien meus, però jo no ho veia gaire clar. I això que els meus ninots ja eren tots espellifats, de tantes excursions a la rentadora com havien fet.
La mare anava atrafegada una cosa de no dir. Es veu que els nens petits han de menjar cada tres hores, dia i nit: una mica del pit i una mica amb biberó; i han de fer el rotet, i es passen la vida fent caques i pipís i baladrejant, que se senten d’una hora lluny, tan petits com són.
- I quin reiet més rebufó! –li deia l’àvia, i li feia tot de ganyotes estranyes.
Jo, francament, no sé pas què hi veien. Era lleig, de debò: pelat com un meló i arrugat i vermell com una pansa. I ni et mirava, ni reia, ni res. I jo que em pensava que hi podria jugar!
- Ara sí que hauràs d’ajudar la mare! –em deien, xafarderes i sol.lícites, les veïnes – Quants anys tens? Sis? Ja ets tota una doneta!
- Ja has caigut de l’escambell, Júlia! –em va dir una altra. I jo no tenia ni idea de què volia dir.
Van ser uns dies molt estranys. Sort del pare, que no anava tan enfeinat, i que em portava amunt i avall amb el cotxe com sempre, i m’ensenyava a anar amb bicicleta.
- Ets la meva nena preferida! – deia - . I jo ho trobava ben natural.
Però en Lluc, el meu germanet, va anar creixent. El pesaven cada setmana, no sé per què, perquè amb mi no ho feien pas, i sempre s’havia engreixat. Semblava una boleta. Si li acostaves un dit a la mà, te l’agafava fort, i no et volia deixar anar. Va aprendre a mirar. Un dia, em va mirar i va riure, i vaig córrer a dir-ho a la mare.
- Què dius, ara? Ha rigut? No pot ser!
Però sí. I tant! I també sabia dormir tota la nit, en Lluc. Es veu que ho han d’aprendre tot, quan neixen. No saben ben res.
La mare em deia que li havia de dir coses, així coneixeria la meva veu. Jo no sabia gaire què dir-li, però ho anava provant. Era com jugar amb un nino, però més de debò. Només que no hi podies jugar, quan dormia. No era com si fos teu. Havies de demanar permís.
Vaig fer set anys. “Set anys són molts anys!”, va dir el pare, i em van regalar un pastís molt gros amb espelmes de llumineta, d’aquelles que es tornen a encendres soles i et fas un tip de bufar.
- I en Lluc? Quants anys té? – vaig demanar, i se’n van riure, perquè només tenia mesos. Vuit, es veu. Però els mesos no es celebren.
Quan va fer l’any, sí. Li vam fer un pastís petit, amb una sola espelmeta, i se la volia menjar. No entén res: s’ho fica tot a la boca. Quan m’agafa la mà, també la vol tastar. La vaig haver de bufar jo, l’espelma.
Llavors, un dia, la sorpresa:
- Què et semblaria, Júlia, si posàvem el llitet d’en Lluc a la teva habitació? S’hi ha d’anar acostumant...
No em va fer gaire gràcia. Si l’habitació és meva... I si plorava, a la nit? I si em remenava les joguines?
I sí, que me les remena. Em va espatllar una nina i tot. Però també és divertit. A vegades, quan no es vol quedar sol, la mare el posa al meu llit, i jo m’estiro al seu costat i no em vol deixar marxar. Llavors faig veure que dormo, fins que ell s’adorm ben adormit.
Ara ja té cabells, molt rossos, i li agrada que el pentini.
Però, a més a més, li he ensenyat un joc, ara que comença a parlar. Ell pregunta:
- Qui hi ha?
I jo contesto:
- El llop, que se’t vol menjar! –i llavors li faig pessigolles a la panxa, i xiscla i riu. La mare diu que cridem molt. Però ens ho passem molt bé.

divendres, 13 d’abril de 2007

Tot el temps del món


Està ple de gom a gom. Sento l’escalfor humana al meu voltant i, malgrat la calor, em fa companyia. No sé fins a quin punt els sentiments de la gent són de debò –potser més d’un està pensant ara mateix en les lletres del cotxe que encara no ha pagat, o en la pel.lícula d’aquest vespre- però en general es respira una familiaritat confortable, una escalforeta que diu: som aquí per un mateix dolor. Miro al meu voltant: homes, dones, molts cabells blancs, calbes rotundes, calbes incipients. També cabells arrissats i rossos de perruqueria, cabells amb grisos tot just insinuats. Però totes les cares em miren amb respecte, amb confiança, com dient: ets del nostres. Compartim el teu dolor.
Les cançons, són les de sempre. M’emocionen. Amb les primeres notes, sento ja la petita estrebada ràpida de la pell de gallina als braços, la tibantor a la pell del crani. M’agrada que no canviïn. Jo no canto mai –no en sabria- però m’arriben al cor com un doll de llum. I penso en tu, que has mort, que ets la protagonista de les cançons, de les flors, la receptora de les llàgrimes, la causant del dol...quina sort que tens! Avui hi ha molta gent. Devies ser algú important, devies tenir molts amics. Veus, mentre vas ser viva no ens vam conèixer; segurament eres la dona d’algú, segurament no m’hauries volgut conèixer. Però ara sóc al teu enterrament, i t’enyoro en silenci, ploro sense vergonya i penso que sí, que hauria sabut estimar-te. Avui mateix, amb aquest sol tan tebi, hauríem pogut fer una llarga passejada seguint el riu; t’hauries abocat a la barana del pont i jo t’hauria agafat de la cintura: “compte!”, falsament alarmat, just un pretext per tocar-te, malgrat els teus cabells blancs i els anys escrits a la pell que t’han fet la mirada tan dolça...
Ara el capellà parla de tu. Bé, per descomptat. “Una bona dona”, “una esposa fidel”, “una mare exemplar”... Bah! Xerrameca. Tòpic rera tòpic. Jo sí, que t’estimo de debò. M’haurien de deixar dir tot el que em vessa al cor, aquesta allau de tendresa inútil serviria, avui. El teu vidu tornaria a casa pensant que havies estat molt millor. Potser no se n’havia acabat d’adonar, ja se sap; els anys esmussen les emocions, les tornen arrodonides i estèrils com còdols de riu. Els teus fills lamentarien tantes ocasions perdudes en què et podien haver conegut: una dona, no només la mare sempre a punt.
Si em deixessin dir!..Ara, la pau. “Doneu-vos la pau”, diu el pallasso: m’agrada, això. Encaixo cordialment, entusiasta, amb tothom qui tinc a l’abast, a dreta i esquerra, al darrera, al davant,i per ganes els abraçaria i tot. Sento el tacte de les mans humides, de les càlides, de les mans eixutes i de les lànguides, com peixos morts. Tant se val: tots són els meus, els nostres amics.
Gràcies, sí, vull un recordatori. Veus? Ara ja sé el teu nom, i m’agrada. “Marta”. No podia ser altrament. Avui el cel és de vellut, diu el teu nom als quatre vents. Quin gran dia per morir, Marta, quina cerimònia tan bonica en aquesta església tan ben posada, al cap del pont, aquest pont tan majestuós i tan alt. Et recordaré. Et duré al cor i t’agombolaré, parlaré amb tu fluixet, t’explicaré el color de cada tarda, i cada olor de cada dia d’aquest estiu encara tan verd, tan ufanós.
Potser la gent no m’entendrà. A vegades em miren malament, saps, i llavors m’adono que estava parlant i gesticulant sol, o potser amb algú com ara tu, Marta. Algú a qui podia haver estimat. No en facis cas, si ens miren malament. Arrepenja’t al meu braç; compte amb aquest graó, que no ensopeguis. Fa temps que ja no em preocupo de si em miren o no, o de què duc posat, perquè accepto les mirades, el fred i la calor i la pluja i la neu com a regals que em diuen que sóc viu.
Duré el teu record embolicat a la seda de la mirada que no em poden prendre. Un mort és millor que un viu, t’ho juro, deu vegades millor. Sé que m’escoltes. Jo també sóc una mica mort; no gran cosa, encara no del tot, vaig tirant. Em fan mal els peus, sovint...
T’estimaré dia i nit, fins i tot quan els teus comencin a oblidar-te, que ho faran, empesos per aquest dia a dia tan bèstia que s’han muntat: pagar la làpida, els serveis funeraris, les flors de debò; després les flors de plàstic, la missa de cada any, potser una nota molt petita a la premsa...i el no-res. Es pensaran que ja ets només un munt d’ossos i després ni això, no hi pensaran.
Però no t’espantis. No pateixis. Jo t’explicaré puntualment cada petita alenada de vent, i les flors que es desclouen, i les flors que es tanquen. T’explicaré les estrelles tan altes de cada nit, i el seu viatge rodó de llevant a ponent, o la lluna amb quatre cares, com una màscara de Carnestoltes-fredes-tira-pets-a-l’olla. Vindré cada dia al pont on, avui, t’he conegut. Mira que n’és, d’alt. Fixa-t´hi: és una meravella, l’aigua. Un miracle. La sento a la pell. La miro, i sóc ben endins d’aquesta mirada, potser un peix de color de roca, o un sabater de potes ingràvides, o un còdol llis amb vellut de molsa...
Estàs cansada? Ja callo. Ja ho sé, que xerro massa, però no me’n sé estar. Estic tantes hores sol... Reposem. Seu aquí, veus? Tens raó, no cal dir res més. S’hi està bé, agombolat amb la sentor del ciris i el resclosit de pedra humida dels segles al ventre fresc d’una església alta, o al marge herbós de l’aigua que mai no es repeteix. Escolta, olora. Plora, si vols, ja ens coneixem, no hi fa res. Llepa el silenci com si fos un pinyol àcid i ensalivat de pruna groga. Perquè tenim molt, molt de temps.
Tinc tot el temps del món, Marta.

dimarts, 10 d’abril de 2007

Casa d'entrar i sortir


Portes: velles, molts velles; n’hi ha alguna que és gairebé un parrac de fusta, suspès de miracle de les frontisses. Portes on el temps, tan esquerp, s’ha amansit...
Conviden a entrar-hi. Potser darrera només hi ha el buit amb olor de resclosit: un aire negre on les aranyes escriuen i reescriuen les hores entre biga i paret. O un rebost amb patates grillades i oblidades, àvides de terra humida.
Però també hi ha la porta blava i lluminosa, que dóna a un pati empedrat i solell: llum de sol i de mar i de roba estesa...o la porta amb dents d’obra vista, vermelles, que et fa passar a la cuina olorosa de patates amb llorer: amb un foc a terra centenari d’olors gravades a la pedra ennegrida.
Finestres: velles, molt velles; n’hi ha alguna que és només un forat a la paret corcada del temps...
Conviden a sortir-ne. Carrer enllà, potser només hi ha més parets i més finestres, cadascuna amb l’heura enfiladissa que arrela a les esquerdes engrunades. O un horitzó obert de muntanyes amb la vessant vinosa dels faigs d’hivern.
Però també hi ha la finestra de color d’oli d’oliva: amb verds de geranis o de petúnies, clapada de flors. Costa més de sortir-ne, perquè la claror hi entra matisada i endolcida: passa del groc del migdia al lila del captard com si no gosés; de puntetes, i s’estén amb parsimònia als llençols tebis d’un llit desfet.
Finestres amb el paisatge calcat als vidres com una pell, indestriable; portes amb el temps que hi grinyola com un gat esmunyedís.